Cançons, records i incerteses

Aquesta setmana ha mort George Moustaki i fa alguns dies va morir un home que vaig estimar quan escoltava Moustaki. Va ser un amor fugaç i adolescent per un poeta que tenia els ulls “délavés” com el Moustaki, un amor de nits d’agost i diumenges a la tarda, un amor càlid com la sorra blanca d’una platja grega al capvespre i amb olor d’espècies i romaní. Un amor que sempre m’ha fet pensar en dos versos de “La chanson des vieux amants” de Jacques Brel:

“…il fallait bien passer le temps,
Il faut bien que le corps exulte.”

Feia molts anys que no en sabia res del poeta, però saber de la seva mort m’ha fet sentir una mica més sola. És com si la vida fos un llarg camí que fem al costat dels qui hem conegut i estimat, que ens acompanyen fins i tot quan ja no els estimem i ja no els veiem. Viatgem amb els nostres records a la motxilla, i la mort dels qui ens han acompanyat pel camí fa la càrrega més feixuga, amb el pes d’unes memòries que ja només nosaltres podem conservar.

Com sempre, quan s’apropa el meu aniversari, miro enrere i endavant, i durant uns moments experimento un cert vertigen, com si estigués dalt de tot d’un sender empinat que baixa davant meu i es perd entremig d’un bosc espès. No pots evitar preguntar-te què hi haurà després del revolt. De vegades intento imaginar-me on seré d’aquí a 10 anys i se’m fa impossible, sobretot quan penso on era ara en fa 10. A més, vivim temps de canvis i d’incerteses, una època on ja no té cabuda “allò que sempre s’ha fet així” i on l’expressió “per a tota la vida” ha deixat de tenir sentit per a quasi bé tot. Temps incerts que empastifen la vida amb la taca oliosa del pessimisme.

Per mi el pitjor de tot és la sensació d’estar submergits en una crisi ètica i moral: arbitrarietat, indiferència davant les desgràcies alienes, abusos de poder, corrupció, desvergonyiment polític… Només una mica ja és massa de tot això i ara no parem de veure’n per tot arreu (amb casos tan flagrants que, fins i tot The New York Times se n’ha fet ressò!!). I el més greu és que corruptes declarats segueixen rebent el suport públic i el vot de molts ciutadans i ciutadanes. Quina mena de societat posa al capdamunt de les seves institucions persones que són exemple de tot el que no ha de fer un polític o un líder social decent? Quina mena de gent som que, si veiem els abusos, diem “quan la gent arriba al poder, ja se sap” i girem el cap cap a l’altra banda, en lloc de reclamar i exigir canvis, dimissions i condemnes.

L’adéu de Moustaki m’ha fet pensar en uns temps on tot semblava més fàcil, perquè jo era jove i apassionada i confiada. Ara sóc bastant més escèptica i tinc bastanta menys fe en les idees i les persones. Sort que sempre hi ha una cançó per consolar-nos.

Cartes a un amic distant: botànica

M’envien un correu publicitari que diu “A l’estiu l’amor és més a prop” i a mi em fa pensar en una pregunta que m’he plantejat diverses vegades: si fos una planta, de quina mena seria la nostra relació? Un arbre de fulla perenne, verd tot l’any però aspre i ferreny, incòlume i invulnerable a les nits fredes i els vents forts de la muntanya? O seria un ametller de lleuger i imperceptible perfil negre d’octubre a gener, quan esclata en un milers de flors blanques i roses anunciant la primavera per entretenir-se després a fabricar lentament, amb parsimònia, els seus fruits dolços i eixuts?

Qui sap si la nostra relació no és un cactus de fulles crasses que es protegeix amb espines del món exterior i que molt de tant en tant produeix una flor única i solitària de color vibrant. O potser una tropical flor de nit, un Dondiego d’aquells que s’amaguen de la llum i el sol i perfumen els capvespres amb la seva explosió de fúcsia i blanc. Si pogués seguir els dictats del meu cor i el meu desig, la nostra relació seria un arbre de fruits saborosos: un d’ombra densa i fresca, com el cirerer, o un de flor perfumada i curadora, com la tarongina…

Travessava camps, tot fent camí a cavall en una processó que només era meva per amistat, quan he vist la flor que nosaltres som. L’esclat de groc de la ginesta perfuma els marges i pinta de primavera les terres seques i pobres. De llargues tiges sense fulles, dures, aspres i grises quan no tenen flors —abans se’n feien escombres de branques, bones per corrals i terres sense enrajolar—, la ginesta té poca presència als jardins; té un caràcter salvatge i un punt de desmesura quan l’aigua de la pluja cau generosa. I en mig d’un territori cremat i eixut, dues flors de ginesta isolades al capdamunt d’un tija verda tenen la dignitat i la brillantor d’un tresor preciós.

M’agrada el groc de la ginesta, perquè parla d’estiu, d’alegria i de vida, que creix enèrgica, malgrat les dificultats, entremig de les roques dures i els pedregars, en les raseres i els pendents. M’agrada la seva flor exuberant i sofisticada com un lliri, i de perfum intens. I així és aquest afecte que tu i jo ens tenim: creix sobre un terreny aspre i castigat, arbust embardissat, ressec i invisible fins que l’escalf del sol amable l’omple de flors.

L’estiu ens apropa, i les meves paraules, com pètals de ginesta, pinten catifes acolorides perquè tu hi caminis per sobre. L’estiu ens apropa i la teva música és com el brunzir de les abelles que volen embriagades per la dolça olor de la ginesta. L’estiu ens apropa, però vull aprendre a teixir amb les tiges de la ginesta una corda forta que ens mantingui units quan arribi el fred de l’hivern i el paisatge es despinti i la vida s’amagui sota terra.

Maternitat

A les nou i cinc m’escapo un moment de l’objectiu del dia per portar el cotxe al mecànic. Fa només cinc minuts el carrer era ple de criatures que feien cap a les dues escoles que tinc al costat de casa. Ara tot és en silenci i jo estic parada darrera un camió bloquejat per un cotxe aparcat sota el senyal que ho prohibeix. El camioner es cansa d’esperar i avança amb penes i treballs enfilant-se a un simulacre de vorera (fa un pam d’ample!).

Vint metres més endavant, ha de repetir l’operació, ara sobre una vorera de 40 centímetres; quan ja és quasi al final de la maniobra, una de les dones que la fan petar a la porta de l’escola, s’acosta al cotxe, acciona el comandament a distància i sembla que vagi a seure al volant per treure’l, però s’ho repensa, perquè el camió ja ha passat. No me’n sé estar i dic en veu alta: “Quins pebrots!”. La dona em sent i es tomba agressiva: “¿Le pasa algo señora?” Em vénen ganes de baixar el vidre de la finestra i respondre, però no tindria sentit. Pel retrovisor miro les quatre dones que xerren tranquil·les a la porta del col·legi i penso en quantes maneres diferents hi ha de viure els treballs de la maternitat.

El mecànic és just uns quants carrers més enllà. Torno a casa travessant la plaça on ha instal·lat el seu campament un circ. Em criden l’atenció les cortines de ganxet a la finestra d’un carruatge; m’adono que és una casa i em pregunto com deu ser criar un fill en un circ. Penso fugaçment que m’hagués agradat ser la dona d’un firaire, anar pel món amb una troupe transhumant i despertar-me cada dia veient un paisatge diferent. I mentre ho penso em fixo en els carruatges que són bellíssims, de fusta pintada de verd fosc i decorats amb pintures que recorden els cartells de primers del segle XX. Un parell porten data: Carruaje 32. Año 1930; Carruaje 6. Año 1919. Unes tanques de fusta, com de jardí de campinya anglesa, cobreixen els espais entre les cases amb rodes. A totes les finestres hi ha cortines de ganxet.

Penso en un trapezista de cos ferm i en uns ulls alegres amagats sota la ganyota trista d’un cara-blanca. Probablement el paisatge de les seves dones no deu canviar pas tant: unes caravanes blanques entremig d’uns carros verds, al davant una carpa groga i blava i al darrere unes tanques de jardí sense flors.

I penso en la maternitat, en la de les dones dels firaires i en la meva, com faig sovint aquests dies, a mesura que s’acosta l’aniversari de la meva filla, que en farà 18. Canvi de cicle. Hi penso i recordo com si fos ara que, en agafar-la en braços per primera vegada, vaig sentir que em queia a sobre un pes feixuc per al qual no estava preparada. La sostenia i, sense poder pronunciar ni un mot, jo era incapaç de deixar de plorar. Aquella era la primera cosa que em passava a la vida que era de veritat per sempre. Passés el que passés, passi el que passi, jo sempre seré la seva mare. I jo volia ser aire en moviment, anar d’experiència en experiència com qui va de ciutat en ciutat, i que res fos per sempre.

El cert és que tinc poc mitificada la maternitat. Probablement és el millor que m’ha passat, però m’ha resultat força difícil. Estimo molt els meus fills; són les persones que més estimo del món. Mataria per defensar-los, si calgués. Però de tant en tant necessito desconnectar-me d’aquesta responsabilitat. Es tracta, sobretot, d’un estat mental, un espai que em pertany només a mi, on no hi ha ni pares, ni mares, ni fills. Penso en la maternitat, també, perquè fa un any i mig que vaig perdre el meu pare; la mare feia molts anys, 16, que ens havia deixat. I he pensat molt en la relació que teníem, que va anar i venir per camins difícils, perquè els fills ho són per sempre, però els pares no.

De vegades els pares els matem, els oblidem, els deixem enrere mentre nosaltres avancem només mirant endavant. Ells ens demostren una fe incombustible i nosaltres tenim la sensació que s’han quedat retinguts en un món del que ja no formem part. Un dia ens girem i tenim la sensació que els nostres pares ens miren des de la finestra amb cortines de ganxet, des del carro d’un circ d’una altra època. Un dia mirarem per la finestra i veurem com els nostres fills tomben el cap per mirar-nos.

Perseverança

Algú que va llegir a finals del passat estiu l’entrada Males notícies em preguntava no fa massa què havia passat amb el meu cavall, i la veritat és que ha passat una cosa increïble. No només s’ha recuperat de la seva lesió, sinó que ha començat a competir en doma clàssica i està fent un paper més que digne. Avui ha quedat tercer en la reprise 3a del CDT0 celebrar la Hípic Club Internacional de Gavà.

Whisky, novembre 2011
Whisky, maig 2013

El mèrit és de la meva filla, que munta molt bé, però sobretot del Manolo Molina, el nostre monitor, que ens va animar a seguir treballant amb el Whisky, malgrat les males perspectives que ens augurava el veterinari. A l’hípica Can Xercavins vam trobar l’espai ideal per enfortir el seu cos i les seves potes, la perseverança i la bona disposició del cavall, que aprèn molt de pressa i hi posa moltes ganes, han fet la resta. Ningú diria veient-lo que és el mateix cavall que ens van portar fa un any i mig.

En qualsevol cas, ha estat un gran Dia de la Mare. Un bon dia per recordar.

A mi sempre em sembla que l’hípica és una metàfora de moltes coses de la vida que no tenen res a veure amb els cavalls. Que els bons resultats volen feina continuada i rigor; que el treball en equip (en aquest cas el d’una bèstia i una persona) demana coneixement, comprensió i adaptació; que som capaços de superar les nostres limitacions si ens ho proposem; que les grans competicions són les que emprenem contra nosaltres mateixos, contra els nostres propis límits; que l’afecte sincer sempre és recompensat…

 

Cartes a un amic distant (10)

Va ser fa unes quantes nits, mentre escoltava I fall in love too easily a la Nova Jazz Cava, que vaig adonar-me del que està passant. El baix de l’Horacio Fumero —a qui homenatjàvem com a flamant  Jazzterrasman 2013— havia aconseguit crear una subtil atmosfera d’intimitat i jo, amb els ulls clucs, rememorava una imatge que havia quedat amagada sota els records de qui ha ocupat en els darrers vuit anys l’espai que jo et servo, uns records que poc a poc s’esvaeixen.

Fa molt de temps que aquesta imatge teva m’acompanya —seus de cara a la porta, amb l’esquema repenjada a la paret, i llegeixes concentrat, seriós, però quan em mires i somrius, els teus ulls lluminosos em donen una força infinita. I l’altre dia vaig retrobar la teva imatge dins meu, de cop desvetllada per l’evanescència de l’ombra que m’ha tenallat el cor durant tant de temps. Potser la clau va ser el títol: Jo m’enamoro massa fàcilment, perquè em va fer pensar que, ben al contrari, a mi em costa molt enamorar-me, i la culpa, ho saps, és teva. Tu ets la mesura de totes les coses i és amb el teu raser que valoro persones i relacions. Un joc perillós, perquè quasi bé ningú passa el filtre que tu suposes, però quan algú se t’assembla, m’obsedeixo, i les meves obsessions poden durar anys.

Assegut en un racó d’aquella habitació que ja no existeix, tu no llegiràs mai aquestes ratlles. Però jo necessitava explicar-te que ja tornem a estar sols: ningú se’t pot comparar i les obsessions no poden durar per sempre. Abans tenia una certa tendència a encavalcar obsessions; ara entretinc la ment amb reptes intel·lectuals  —d’aquells que sé que a tu t’agradarien— i el cos amb reptes esportius que m’haguessin semblat absurds als 20 anys.

De sobte penso que potser fora millor esborrar aquesta entrada, perquè deu tenir alguna cosa de malaltís escriure als propis fantasmes. Però potser això dels fantasmes és com el que m’explicava un amic meu de la memòria: el símptoma que alguna cosa no va a l’hora no és extraviar de tant en tant algun record o que ens costi recuperar aquell nom que tenim a la punta de la llengua; el símptoma greu és no adonar-te’n, que els records mancats ja no et facin falta perquè has perdut la consciència de tenir-los. Jo, amic distant, sé molt bé que ets un fantasma, però també sé que encara em fas falta, potser perquè secretament estic convençuda que un dia aixecaré els ulls i em trobaré de sobte amb la teva lluminosa mirada.