Heu llegit mai el prospecte d’una capsa de diclofenac? S’hi consignen prop de 80 malalties que poden produir-se com efecte secundari per prendre aquest medicament, malures que van des de l’estrenyiment i els malsons fins a l’hepatitis o la insuficiència cardiaca, passant per sìndromes poc conegudes com la d’Stevens-Johnson i la de Lyell, que són estranyes malaties de la pell. Sí, és cert també que el gruix d’aquestes malalties (fins a 54 de les esmentades al prospecte) només amenaça un 0,001 per cent del que prenen aquesta medicina, però l’advertiment no deixa de generar certa inquietud. I, tanmateix, a mi és l’única cosa que m’alleuja el dolor crònic dels meus colzes i, pel que tinc entès, és un dels antiinflamatoris més efectius que hi ha actualment.

M’he semblat la perfecta metàfora de la política. Aquesta també té efectes secundaris negatius, que afecten segurament un percentatge de ciutadans i ciutadanes superior al que acaba tenint mal d’estomac per culpa del diclofenac, però, d’altra banda, la política és l’única eina que tenim per a resoldre els problemes i necessitats que forçosament genera la convivència en societats cada cop més complexes.

D’un escepticisme total he acabat passant, amb el temps, a una gran fe en la política, en l’impacte positiu que té una tasca terriblement feixuga, a voltes avorrida, i que no fan sempre els més brillants, però absolutament necessària, com és convertir en llei un pacte entre persones que representen postures divergents. La llei ens dóna, quan és justa i consensuada, un terreny comú sobre el qual construir la convivència i, malgrat les seves imperfeccions i les del sistema judicial que l’ha de fer complir, una eina per canviar les coses.

Vivim una cultura social de la satisfacció immediata, del vini, vidi, vinci posat a les mans de cada ciutadà o ciutadana, i això casa malament amb la idea de l’esforç i de la construcció a llarg termini. Però malgrat els guionistes de Hollywood i els de Mediapro o TV3 (tot i que a la TV ho tenen més clar, perquè és rendible allargar les sèries), les revolucions i els grans canvis no es fan en el parell d’hores que dura una pel·lícula. A l’Obama li ha costat més mesos dels que suposava aprovar una nova legislació sobre l’assistència sanitària als EUA que és molt diferent i força més ligth que el que pretenia inicialment. I, a més, estic segura que només ha pogut aconseguir-ho perquè dos presidents, Bill Clinton i Jimmy Carter, van fracassar abans d’ell en l’intent de tirar endavant aquesta reforma, perquè aquestes lluites perdudes han generat moviments d’opinió i han generat la conscienciació de moltes persones i és aquest canvi de consciència el que ha permès el canvi, que tot i imperfecte és la primera pedra d’un sistema més just per milers de persones.

En política, les guerres justes són positives fins i tot quan es perden, perquè ens porten al debat i a la movilització dels passius. Per això és tan important no delegar la responsabilitat en uns professionals desafectes i ambiciosos, sinó exigir amb les eines que tenim (el vot i la crítica, la movilització i els mitjans) dedicació i coherència, eficiència i valors.

De vegades, els escàndols de corrupció (massa freqüents i sovint jutjats amb massa condescendència per la societat: “ja se sap”) ens poden fer pensar que molts són a la política per enriquir-se. Però vull pensar que hi ha més gent activa políticament que s’assembla a la candidata a estudiant de polítiques en una universitat estrangera que per sol·licitar la seva plaça al campus triat escrivia alguna cosa així com que en el món canviant que vivim actualment no hi ha cam aspecte de l’existència humana que no estigui tocat per la política i que una es pot quedar a casa, mirant la TV o llegint el diari, veient-les passar o fer alguna cosa, aportar el seu gra de sorra, per canviar-les. Aquesta estudiant vol dedicar-se a la política per canviar el món. Jo vull pensar que tots els que s’hi dediquen ja tenen objectius tan elevats com els d’aquesta noia.
…