Màgia

Ahir vaig anar a La Temerària, la llibreria que l’Àlvar Masllorens va obrir fa poc a Terrassa, a comprar un regal de Reis i mentre esperava per pagar va entrar una noieta que buscava el cinquè llibre de Harry Potter. Ostres, quin era el cinquè? Allà estant no aconseguia recordar el títol —Harry Potter i l’Ordre del Fènix—, però la llibretera em va confessar: “Em vaig enfadar molt amb ella, perquè va matar el Sírius Black”. Primer em vaig pensar que em parlava de la Bellatrix Lestrange, la bruixa que mata Sírius en l’enfrontament entre els membres de l’Ordre del Fènix —l’exèrcit de Dumbledore, com uns quants l’anomenen— i els seguidors de Voldemort, el senyor de les forces del mal. Però no, la llibretera em parlava de J. K. Rowling, l’autora d’una saga que ha fascinat milions d’adolescents i uns quants milers d’adults, jo entre ells.

“Em va fer molta malícia, perquè el Sírius era l’únic que estimava el Harry”, em deia la llibretera, justificant la seva irritació amb l’autora. I és cert que tot i ser una història adreçada bàsicament al públic juvenil, el món de Harry Potter es va fent, llibre a llibre, cada cop més sinistre i més fosc, i que després d’haver retrobat un improbable vincle afectiu, quasi familiar, al món dels bruixots, el Harry veu com maten en Sírius i perd el seu padrí com va perdre els seus pares. La foscor es densifica en els llibres posteriors (6 i 7), ja que, al capdavall, encara que les armes siguin varetes màgiques, no és altra cosa que la història d’una guerra, amb víctimes i botxins, amb herois i traïdors, i amb més estratègia que màgia.

De fet, sempre he pensat que hi ha més màgia a Avatar que a les històries de Harry Potter. En el món del nen mag, els morts no poden tornar de la mort i ningú no pot ser el que no és gaire estona (la poció de la mutació té efectes limitats i és molt difícil de preparar). Res està predeterminat i tothom és responsable dels seus actes. Només l’amor és la màgia invencible, però no et fa immortal i cal lluitar, amb resolució i bons actes, per cada dia de la teva vida. A Avatar la màgia és paracientífica. La biotecnologia esdevé un encanteri que dóna una nova vida a un home mancat de cames i, al principi, també d’escrúpols. I, al final, la intervenció màgica d’una deïtat protoecologista —és clar, la Mare Terra, la Pachamama de les cultures andines, la Cíbele frígia, la Gea grega…— li permet fusionar la seva ànima humana amb un cos na’vi fabricat al laboratori: una nova vida més enllà del vulnerable cos mortal.

Totes les històries fantàstiques són, d’alguna manera, un conte moral. Els bruixots que cavalquen dracs (Harry Potter i el calze de foc) ens parlen de la força que dóna superar les pròpies pors i del valor de la intel·ligència per controlar la natura salvatge, que pot ser emprada amb bones arts, però mai sotmesa. Els na’vi cavalcant els seus acolorits dinosaures voladors ens parlen d’una comunió transcendent entre totes les criatures vives, del lligam que uneix el destí de tots els éssers vius que comparteixen un planeta amb la salut de la terra.  I en ambdós casos se subratlla la importància de la responsabilitat personal, de la transcendència sobre tota la comunitat de les decisions i dels actes individuals.

Em pregunto quins llibres devien llegir i quines pel·lícules devien veure de petits els militants de la CUP.

 

Magnòlia

Arribarà un dia que l’única paraula que recordaré serà magnòlia. I serà així perquè la memòria d’aquest mot gravada al meu cervell és fruit de la voluntat i de l’esforç. És una paraula retrobada, perquè un dia la vaig perdre.

Durant més de dos anys vaig ser totalment incapaç de recordar el nom d’aquesta flor blanca de perfum intens, que neix a les branques de grans arbres de fulles perennes, oblongues, grosses i dures, d’un verd fosc brillant per sobre, i marronoses i aspres per sota. Les rutes de la meva vida eren plenes de magnolieres i, en ple hivern, era capaç de recordar l’olor de les flors inexistents, però no el seu nom. No en trobava, a la meva memòria, ni el més mínim indici. Arribava a casa aclaparada per la inquietut: és pot perdre un nom per sempre?

L’únic que se m’acudia era buscar a Internet: flor blanca, i mirar de retrobar-la per la seva imatge, entre les més de 300 espècies de plantes que tenen flors d’aquest color. Lliris, roses, camèlies i campanetes passaven sempre per davant, però al final la trobava. Era com tornar a veure un amic amb qui no has coincidit fa temps, una presència amable, i quan rellegia la paraula perduda, magnòlia, no podia entendre què m’impedia recordar-la. Però el cert és que, quan tornava a veure l’arbre poc temps després, sentia una mena de vertigen en adonar-me que el seu nom m’havia tornat a fugir de la memòria.

I així un cop i un altre. I així durant anys. Fins que, de sobte, vaig aconseguir retenir-la, i ara és com si la portés agafada amb un imperdible al folre de la jaqueta. Ja no es pot perdre.

De vegades, tinc por d’oblidar, de perdre’m, por que em perdin els que estimo i de ser, sense records, com una capsa buida. Però, en ocasions, l’oblit em sembla un refugi, l’espai sense temps on esperar sense angoixa que el temps s’acabi.

Potser arribarà un dia que ho hauré oblidat tot, però el mot magnòlia serà com un vell amic acabat de retrobar que em farà sentir bé. No estic segura si seré capaç de recordar l’olor d’una flor blanca de perfum intens que s’esbatana les nits d’estiu sobre el fullatge dens d’un arbre verd fosc de fulles brillants, però repetiré una a una i poc a poc les lletres: m-a-g-n-ò-l-i-a, i sabré que he trobat una cosa que feia temps que estava buscant. I somriuré.

Comparteixo amb tots vosaltres la bonica Nadala que hem fet al Parc Científic de Barcelona per desitjar el millor Any Nou a tots els nostres amics. Bones Festes!!!!

Dones, no tenim res a dir, o no ens pregunten?

Entro a la pàgina d’Opinió de l’Ara a Internet i dels primers 45 articles, només set tenen una dona com autora. La resta de firmes són masculines. Com som el 50% de la població i no gaires columnistes actuals guanyarien un Pulitzer, la pregunta és òbvia: És que les dones no tenim res a dir o és que als responsables de les seccions d’Opinió dels mitjans no els ve mai al cap el nom d’una experta, sigui quin sigui el tema a tractar? (Algun, si llegís aquest blog, pensaria cínicament: “N’hi ha d’expertes?”, però no ho diria, perquè és políticament incorrecte, tot i que actui com si no n’hi hagués).

Cal admetre, però, que, de vegades, tampoc és tot culpa del periodista. Els llocs de màxima representació de moltes organitzacions, públiques i privades, estan ocupats per homes; ells són els directius i presidents d’empreses i consells d’administració, els caps de recerca i els investigadors principals, tant en ciències pures com en humanitats; els secretaris generals de sindicats i associacions… i, per tant, és la seva la opinió que compta. O la que es fa comptar, quan els articles són el fruit d’un posicionament institucional que el diari demana o l’organització proposa. Signa el cap, fins i tot quan l’article l’escriu un “negre”, que ben sovint és una “negra”, perquè en els departaments de comunicació, en el nivell tècnic, són majoria les dones (no pas en l’alta direcció en les grans companyies).

D’altra banda, els que proposen i trien opinadors quasi sempre són homes. Em puc equivocar, perquè parlo de memòria, però, de fet, no recordo que hi hagi hagut mai cap directora d’Opinió a cap de les grans capçaleres periodístiques de Madrid o Barcelona. Jo, almenys, no he tingut ocasió de tractar amb cap, i n’he conegut uns quants, de responsables d’aquestes seccions.

No l’accepto, però puc entendre la deriva masclista de l’opinió mediatitzada pel discurs oficial d’una organització. Al capdavall és un reflex de la deriva masclista del poder i la respresentació social. El que ja em costa més d’entendre és que els mitjans no facin un esforç més gran per tenir un major equilibri de gènere entre els seus columnistes estables, i entre els experts que són consultats, que ho haurien de ser pels seus coneixements i no pel seu càrrec. Per poder ser la veu crítica de la societat, els mitjans haurien de predicar amb l’exemple, no?

Crec també que a nosaltres, les dones, ens falta fer un esforç més gran per fer sentir les nostres veus, per donar el nostre parer i, molt important, per marcar l’agenda. I no em refereixo a aconseguir que es parli més de dones, o de violència de gènere, o de família, sinó que es parli d’aquells projectes en els que nosaltres estem interessades, en els que treballem, siguin de medicina o de física quàntica. Quan escoltes amb atenció t’adones que allò de què es parla no sempre és rellevant, però allò que queda silenciat és impossible de valorar, encara que sigui el projecte més important del mòn.

Tenir veu i tenir visibilitat pública ha de ser un objectiu inaplaçable per totes.

Víctimes del terror

Aquesta entrada s’havia quedat “penjada” des dels atacs terroristes de París. D’alguna manera, em va deixar paralitzada la intuició d’alguna cosa funesta que no podia expressar amb paraules. Com si ser víctimes de la maldat despertés allò més fosc i més inhumà que viu amagat a les nostres ànimes. 

La resposta dels polítics i de tots els gestors d’allò públic és tapar el soroll amb soroll, el ressó dels trets amb el retrò dels sabres. Criden “Estem en guerra” davant les càmares de TV i des dels titulars dels diaris, i amb gestos marcials demanen quatre anys més de confiança per seguir manant i no fer res per afrontar el transfons real del problema. Però el que aconsegueixen, al capdavall, és alimentar la fera de l’extrema dreta i la xenofòbia radical.

La miopia política francesa en aquest terreny no sé si ha estat prou ben estudiada. On seria avui el fonamentalisme islàmic si Miterrand no hagués protegit Jomeini quan el perseguia el règim de Reza Palevi?

Torno als sentiments d’estranyament i impotència i recupero el que vaig escriure fa just un mes, el 18 de novembre. 

Escolto Ibrahim Maalouf, per mi potser el més interessant trompetista de jazz actual, i penso en l’atemptat de París i en l’article que publicava dimarts 17/11/15 The New York Times sobre “el fosc sentiment” que creix a França contra l’Islam, i sento que la confiança i la convivència són també sempre víctimes del terror. 

Torno a la música i escolto l’extrema bellesa del so de Maalouf a Mouvement, la primera peça de l’àlbum Kalthoum, que el jazzman francolibanès acaba de publicar en homenatge a la mítica cantant egípcia Oum Kalthoum (o Umm-Kulthum, segons si la transcripció de l’àrab es fa a la fonètica francesa o anglesa). La música de Maalouf és plena de melismes arabitzants, però també té la tensió alhora sedosa i fràgil del so sense vibrato de Miles Davis. A mi em fa pensar en una copa de vidre finíssim que conté un licor tebi de sabor delicat i perfum embriagador. 

Exploro, i trobo a You Tube la cantata Au Pays d’Alice, amb cor de veus blanques, orquestra, quartet de jazz i narrador, d’una bellesa i una força que talla la respiració. Multicultural, plural, profundament europea i, alhora, de vocació inequívocament universal. 

Segueixo explorant la música de la convivència i el diàleg que guardo en els meus arxius i retrobo el cantant i compositor Nitin Sawhney i el seu Days of Fire, que va compondre després dels atemptats al metro de Londres de juliol de 2005. Sawhney, que de nen va patir a l’escola l’assetjament de grups xenòfobs pels seus orígens indis, ho explica d’una forma subtil però inequívoca: “Als carrers on vaig jugar, als trens que agafava cada dia, hi he vist foc. I la ciutat ha canviat de moltes maneres des dels dies de foc.” Londres va ser testimoni d’arbitrarietats policials impulsades des de la por i la fam de revenja, emocionalment comprensible, però èticament inacceptable, i els poders públics han de ser, abans de res mès, fèrriament ètics.

Aquells dies estranys de novembre vaig trobar, no recordo on, i anotar aquí una frase que no, per molt sentida, ha deixat de ser vàlida: Remember that the West has two things to defend: the life of its cityzens, and the liberal values of tolerance and the rule of law that underpin its society. L’apel·lació a la guerra i els estats d’excepció no són ni espai de tolerància ni garantia de respecte a la llei, i tinc seriosos dubtes que siguin un instrument per defensar la vida.