Fa uns dies, mentre esmorzava, vaig sentir a la radio una interessant versió de My Favourite Things a càrrec d’un quintet encapçalat pel cellista Yo-Yo Ma i integrat per Chris Botti (trompeta), Romero Lumbabo (guitarra), Billy Childs (piano), Robert Hurst (baix) i Billy Kilson (bateria). La peça, inclosa al disc Yo-Yo Ma & Friends. Songs of Joy & Peace, és una nova versió jazzística de la cançó creada el 1959 per Rodgers i Hammerstein per al muntatge teatral The Sound of Music. Aquesta es va fer molt popular a rel de la la versió cinematogràfica de l’obra (estrenada el 1963 i coneguda a Espanya com Sonrisas y lágrimas), interpretada per Julie Andrews, però ja dos anys abans la versió que en va fer John Coltrane la va convertir en un inexcusable referent de la història del jazz.
Yo-Yo Ma, un contrabaixista de formació clàssica, que en l’esmentat disc igual versiona nadales irlandeses i gallegues que estàndards com My One and Only Love, fa una versió molt més tova de la peça, que Coltrane, amb l’ajut imprescindible del pianista McCoy Tyner, va convertir en una mena d’obsessiva dansa dervix, explorant amb el seu soprano sonoritats i cadències de la música índia. Tanmateix, la proposta de Yo-Yo Ma és d’una gran bellesa i la trompeta de Botti evoca indefectiblement el lirisme sense vibrato de Miles Davis.
Cal seguir fent versions de My Favourite Things. Encara que sembli absurd, tinc l’íntima convicció que les cançons positives milloren el món, i aquesta ho és de positiva. Recordo haver-la cantant el dia que va néixer el meu fill, mentre esperàvem que ens pugessin a l’habitació i ell dormia plàcidament sobre el meu pit, i recordo haver tingut el pensament que cantant-li aquesta cançó li faria notar quant l’estimava, que ja formava part dels petits tresors de la meva vida: oques salvatges amb reflexos de llum de lluna a les ales, volves de neu sobre el nas i els ulls, nenes boniques amb vestits blancs, pastissos de poma i guants calentets per als hiverns platejats…
Demà dilluns, si el fort grip que arrossego no m’ho impedeix, seré una dels centenars, potser milers de persones que acudirem a veure el concert de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries a la Plaça Sant Jaume de Barcelona. El popular grup de les Terrers de l’Ebre celebra a les Festes de la Mercè els seus 20 anys de carrera artística, i ho fa també amb un nou disc, titulat, com no?, 20 anys, que espero poder escoltar aviat per comentar-lo. Tanmateix, he pogut escoltar ja algunes de les noves cançons, com Les aubades d’ahir i de sempre o La jota viatgera, en diversos concerts aquest estiu. Fidels al seu estil, continuen fent-nos riure tot denunciant els abusos del poder i la imposició d’un concepte materialista i deshumanitzat de modernitat, tot enriquint la música popular que interpreten —jotes, fandangos, boleros…— amb sonoritats i referències contemporànies d’arreu.
20 anys dels Quicos
Va ser aquest toc musical diferent el que va fer que m’apropés al treball dels Quicos fa ara prop de 10 anys. Els vaig veure per primer cop a la televisió, en una emissió tardana del concert al Palau de la Música amb el qual van celebrar els seus primers 10 anys als escenaris. Em van cridar l’atenció les ressonàncies jazzístiques dels solos de guitarra del Jordi Fusté —Varisto,en el seu personatge del Mut de Ferreries— i la riquesa dels arranjaments, que feien que aquelles jotes sonessin tan diferents a les que jo escoltava de petita quan intentava aprendre a tocar les castanyoles.
El meu pare era de la Franja i la meva mare, que havia interioritzat els discursos de patrioterisme folklorista de les monges responsables de la seva educació sentimental —mentre feia de fàmula per a les filles de la burgesia castellanoparlant barcelonesa—, considerava quasi com un homenatge al seu marit empassar-se les sis hores d’avorrida transmissió televisiva de l’ofrena floral a la Pilarica amb que TVE celebrava el Dia de la Hispanidad un any rera l’altre en els primers setanta. Per això, per a mi la jota, fins que vaig conèixer els Quicos, estava a mig camí entre la música de fons d’un reportatge del No-Do, els inefables festivals folklòrics que el Caudillo i Carmen Polo presidien al Santiago Bernabeu —reis sense corona d’un país imaginari on de tant en tant el vell nan cridava “Que le corten la cabeza”, o encara més sovint “Al paredón”— i la veu nasal de l’Aurora Bautista en la seva histriònica interpretació d’Agustina de Aragón. Per a mi la jota era una cançó que feia: “La Virgen del Pilar dice / que no quiere ser francesa / que quiere ser capitana / de la tropa aragonesa.”
Descobrir que la jota va néixer a mig camí entre les Terres de l’Ebre i el Baix Maestrat, amb un peu a cada banda del Riu Sènia, abans d’enfilar-se Ebre amunt cap a l’Aragó, va ser com descobrir que la famosa Agustina es deia Saragossa i Domènech de cognoms —així, amb esses— i que va néixer al carrer de Sombrerers de Barcelona, que la van batejar a Santa Maria del Mar i que es va casar, amb un artiller català —Joan Roca i Vilaseca—, a Santa Maria del Pi. Res és el que sembla (o el que alguns volen que sembli)!
Fa quasi deu anys vaig descobrir que un grup de Tortosa havia fet de la jota la cançó protesta contra el transvasament de l’Ebre, i amb unes lletres i una música que barregen a parts iguals ironia i un punt de melangia romàntica per les coses que ens pren el pas del temps, els Quicos han alimentat l’orgull de pertinença de les gents de l’Ebre. I a la resta ens han ampliat força la perspectiva de la música popular catalana. Per a fer-ho, no només han posat en joc el seu talent musical i literari, sinó que han creat uns personatges entranyables on tots hi reconeixem persones que hem conegut: aquell oncle, aquell avi, aquell veí… a qui ens agradava escoltar, perquè ens connectaven amb un món que era aquí mateix però que ja no podíem veure.
Inspirada per aquests personatges, el 2004 vaig escriure un conte on inventava un tros del passat de Varisto, el Mut de Ferreries, que, com recorda sempre Quico el Célio, un dia va ser el guitarrista de Luis Aguilé. La meva història original incloïa un error de racord, que amablement em va fer notar l’Artur Gaya (alter-ego de Quico el Célio), perquè Varisto, com saben tots els amics dels Quicos, és sord-mut, i jo només l’havia fet mut. Un error que he esmenat en la versió que ara us ofereixo. Si us ve de gust, podeu llegir Lo estrany cas d’Evaristo Fusté a “La Habana”. Jo m’ho vaig passar molt bé escrivint el conte i m’ho he passat molt bé revisant-lo. Una història d’amor i amistat, escrita amb amor per a uns grans amics. ♦
Quan jo encara fumava i la legislació sobre seguretat en locals públics era ambigua i inconcreta, a mi m’agradava seure a la saleta de fumadors que hi havia darrera les llotges de platea del Palau de la Música. Des d’allà no veies res del que passava a l’escenari, però semblava que la música vingués a instal.lar-se còmodament entre aquelles quatre parets per deixar que els fumadors empedreïts la gaudíssim a cor que vols.
Les llotges que hi ha a l’esquerra de l’escenari (mirant des de la porta) eren l’espai que solien reservar als mitjans els organitzadors del Festival de Jazz de Barcelona. Dilluns a la nit seia a la primera fila d’una d’aquestes llotges i mentre escoltava música amb olor de terra i gust d’arròs amb conill, pensava en la qualitat corrosiva de la tristor i la voluntat de l’amor de ser-ne l’antídot (no sempre capaç de fer-se efectiu).
L’amor ens fa fer coses estranyes; ens porta a llocs on pesàvem que no amiríem mai; ens manté en vetlla i ens dóna l’energia per caminar sense descans darrere d’un somni; ens fa valents i ens fa covards alhora; si se sent traït ens sumeix en la desesperació, però una espurna d’esperança encén el nostre cor i desencadena tempestes d’alegria al nostre cervell. L’amor ens fa invencibles i, alhora, totalment vulnerables, ens deixa eixorcs en el dolor i ebris en l’alegria. No som res sense l’amor, però l’amor només és quan li lliurem la nostra ànima sense cap recança.
La música porta la llavor de l’amor. És el niu on ha nascut i on creix. És el coixí on reposem el cap per a plorar la nostra tristesa. La música ens aplega i ens aïlla del dolor del món amb la seva màgia. La música fa possibles els amors impossibles.
En arrencar la setmana vaig rebre una nota del meu amic Jordi recordant-me que, a Tortosa, tornava el Carrilet de la mà dels Quicos (Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries), i vaig pensar: “Ves per on, ja s’ha acabat l’estiu”. Quan la gent no vivia tan pendent dels rellotges i els calendaris, quan no hi havia Internet, ni mòbils, ni pedeas, ni totes aquestes coses, homes i dones sabien que havia arribat la primavera, fes el temps que fes, quan veien volar les primeres oranetes, i sabien que tombant la cantonada hi havia la tardor quan veien marxar les cigonyes. A Tortosa, estrenen l’estiu amb la Festa del Renaixement i l’acomiaden amb les Festes de la Cinta, i a un i altre esdeveniment els Quicos hi porten la seva música i el seu humor de firaires benintencionats.
Sempre he pensat que La Taverna di Enrico, el divertit espectacle que els Quicos porten des de fa ja onze anys a la Fira del Renaixement, resumeix millor que cap altre dels seus muntatges l’esperit de la troupe: el dels còmics ambulants que durant deu segles van fer camí, d’hostal en hostal, amb un petit repertori fet d’ofici dramàtic i sabiesa popular que oferien a tota mena de públics a canvi de la voluntat. Els Quicos també traginen, de festa major en festa major, d’envelat en envelat, un humor fàcil, no exempt de compromís i crítica social, de la mà de la seva voluntat de recuperar, conservar i popularitzar el folklore de les Terres de l’Ebre, especialment la jota.
El component teatral del treball d’aquest grup tortosí els fa diferents a d’altres formacions amb les quals comparteixen l’esforç d’actualitzar les músiques tradicionals, però també suposa, al meu entendre, la seva principal limitació, ja que la lògica dels personatges (aquests acudits i diàlegs tan ben trabats en una naturalitat ben assajada) pot arribar a emmascarar la música que interpreten. Però, vaja, aquest és un problema menor si el grup és capaç d’anar creant nous temes i noves escenificacions per apropar-los al públic. Ara ja fa més de dos anys que van produir el seu darrer disc, No es pot viure!, i una té la impressió que ja fora hora de veure un nou treball del grup i una nova proposta escènica.
La gent de Tortosa s’ha enfilat al carrilet, i la resta enfilem cap a la feina feixuga que ens porta la tardor i el nou curs. A més, el que se’ns acosta no és pas poc: un any de traspàs (allò que en castellà en diem bisiesto), d’eleccions generals i d’Olimpíades. No sé pas si ho aguantarem això (almenys jo). …
Un amic m’envia una cançó que no estic segura que parli d’ell (no ens coneixem tant), però sí sé que parla de gent que conec i estimo. Parla de gent com el meu pare, i del paisatge de la meva infantesa, aquella terra de ningú en la qual vivíem els que vivíem als suburbis, allà on la ciutat ja no es reconeix com a tal, però el camp ha perdut la seva identitat, esgarrinxada pels murs de maons de les fàbriques i les cases a mig fer.
El meu pare esmorçava les arengades platejades de la cançó, amb raïm, i amb un porró de sang al davant. Al descampat de darrera de casa no hi havia horts, però hi havia l’esquelet d’un cotxe (ferralla rovellada i cuir brut estripat) que era la nostra casa de nines gegantina. El horts eren una mica més lluny, passada la via del tren, prop de la riera. Avui hi ha pisos de disseny i cases unifamiliars, el suburbi ha esdevingut centre i s’han esborrat les petxes d’un camp que ningú recorda (és la mena de camp que no cap a les postals d’estacions d’esquí i de parcs naturals).
El suburbi de Toti Soler —la cançó del meu amic— es una ciutat deconstruïda però amable, però m’ha fet pensar en una altra música que em parla de la ciutat: el jazz de Charlie Mingus. De fet, sempre m’ha fascinat la seva capacitat de fer música de la ciutat, no en el sentit de música urbana, sinó en el sentit de copçar-ne els seus sons més estridents i violents i fer-ne música. Mentre escric això escolto Better Get Hit In Yo’ Soul i la lluita entre saxos i trompetes em sembla la imatge perfecta de l’agressivitat ferotge de la vida urbana moderna, que es pot expressar —i de fet s’expressa— en l’abigarrament de colors dels seus centrels comercials, en el brogit incessant dels cotxes recorrent els seus carrers. La pulsió de Mingus al contrabaix té alguna cosa de màquina accelerada, incessant, i a mi em fa vibrar per dins, com ho feien els telers de les fàbriques, prop dels horts, quan cada matí m’endinsava a la ciutat per anar a escola.
Hora Decubitus és com travessar Barcelona de punta a punta a les sis de la tarda. Per sort, un pot enfilar-se dalt de Montjuïc, o potser el Tibidabo, i escoltar Theme for Lester Young —un tema color blau marí amb puntets daurats—, mentre contempla la ciutat aparentment quieta, com una bèstia que reposa només aparentment dormida.
Escrit(o)s (im)prescindibles 