Cròniques del confinament (4): el punt de vista

Cròniques del confinament (4): el punt de vista

Quan jo era molt menuda —posem 12 o 13 anys— estava convençuda que la veritat era universal i que totes les persones intel·ligents i amb formació la compartien, que estaven d’acord en allò essencial i que la racionalitat, el pensament científic —per a mi, llavors, sinònim d’objectivitat— s’imposaven de forma natural sobre qualsevol biaix produït per les creences personals (especialment, les religions). També he de dir que en aquella època m’inquietava un altre pensament: com es podia ser savi en una època on era impossible que una sola persona, un sol cervell, abastés tot el coneixement científic disponible —a la manera d’un Leonardo modern? Però, si no tenies interioritzats tots els coneixements ¿com podia sorgir del teu pensament una veritat universal? Bé, a estones també llegia històries de l’Enid Blyton. Continua la lectura de “Cròniques del confinament (4): el punt de vista”

Això sí es imprescindible

Acabo de llegir el reportatge L’heroi del pian que La Vanguardia li ha dedicat al doctor Oriol Mitjà —un metge d’Arenys que treballa en un hospital d’una petita illa de Papua-Nova Guinea i és investigador d’ISGlobal— i al seu descobriment que un fàrmac (l’azitromicina), que aquí emprem per a la bronquitis i l’otitis, és una cura efectiva per a la malaltia de pian, que es podria eradicar amb una inversió de només 200 milions d’euros.

Darrerament, les notícies relacionades amb recerca, innovació i emprenedoria les publico a un altre blog que he posat en marxa (BioBizNews), que us convido a visitar i a seguir, però és que aquesta història és tan impressionant que em sentia obligada a publicar el meu post  sota el títol im-prescindible.

Continua la lectura de “Això sí es imprescindible”

Dos dits

Dos dits trencats, un a cada mà, és el resultat del petit accident que vaig patir dimarts passat. Bé, en realitat, un dels dits me’l vaig seccionar, d’una manera similar als efectes que produeix enganxar-te’l amb la porta d’un cotxe tancada amb violència. En el meu cas, el polse de la mà esquerra em va quedar atrapat entre una barana metàl·lica i una corda, quan el cavall que estava lligant es va espantar i va tibar amb tota la seva força. La veritat és que en un primer moment ni vaig adonar-me de la ferida, i d’entrada va ser més gran l’espant de veure’m el cap del dit, de sota l’ungla en amunt, penjim-penjam que el dolor de la ferida. Aquest va arribar al cap d’uns minuts, punyent, per acabar d’agreujar l’ofec de pànic.

Afortunadament, el dit torna a ser al seu lloc, íntegre, i el dolor està força controlat. No podré tocar la guitarra, ni conduir, ni muntar a cavall durant unes quantes setmanes, però a les poques hores vaig veure que havia estat més gran l’ensurt que la gravetat. I ara tinc excusa per no fregar plats, i per fer-me rentar el cap, cosa que sempre m’ha agradat.

Amb els meus amics de l’hipica sempre comentem, amb més o menys humor, que l’equitació és un esport de risc. Però una sempre s’imagina que el risc rau en un salt mal realitzat, en perdre l’equilibri quan el cavall galopa ràpid i fa un moviment estrany o una aturada imprevista; no penses que pots acabar malferida mentre el treus tranquilament del seu box i el lligues a la barana. Com suposo que ningú espera ferir-se mentre camina tranquil·lament per un carrer de l’Eixample, on les cornises tenen el mal costum de deixar-se caure a trossos. La vida quotidiana convertida en esport de risc. [I si no, que li preguntin al conseller Castells, per qui les quatre regles bàsiques (sumar, restar, multiplicar i dividir) han esdevingut esport de risc i la calculadora en un arma per practicar el tir de precisió].

I el més curiós és que una no s’adona de totes les coses que fa amb el polse de la mà esquerra fins que no se’l troba convetit en una butifarra de carn lacerada i benes que per res es mullen in s’embruten. No us dic l’estat en què es troba la fèrula de la mà dreta, i això que em dutxo com si hi hagués un atracador [o un ministre del Govern central] a l’altra banda de la cortina, mans enlaire.

No calen les mans, però per prendre decisions transcendents, com les que jo he pres aquesta setmana, però això ja és tema per a un altra entrada.