Una nit a Maputo

Camino entre la gentada quasi sense adonar-me’n, amb la mirada concentrada en l’ombra que s’allarga davant meu. L’advertiment sobre els riscos d’una nit de festa calorosa regada amb molta cervesa m’han fet recordar una nit a Maputo, fa més de 10 anys. La percepció de perill és sempre relativa i molt subjectiva. Jo, a Moçambic, no vaig tenir mai percepció de perill, ni caminant de nit pel centre de la capital, ni sola al mig d’un camp de refugiats o fent temps en un petit aeròdrom al mig del no res, sense telèfon, amb un anglès limitat, rudiments de portuguès i cap coneixement de les llengües locals; i el que potser és més important: amb un relatiu desconeixement, per part dels meus companys, de la meva ubicació exacta.

Aquesta nit no té res a veure amb la nit de Maputo (tret potser que a l’aire comença a flotar la paraula emergència, que és el que em va portar a l’Àfrica austral, tot i que es tracti d’emergències d’ordre molt divers: allà lluitàvem contra els elements i la pobresa, aquí l’economia lluita contra nosaltres i ens esbatussa una riquesa mal portada per uns quants que acabarà fent-nos a tots més pobres). En aquella nit jo caminava concentrada intentant entendre la situació d’un país i mesurar l’impacte del nostre ajut; en aquesta nit camino concentrada intentant entendre per què els sentiments ens porten cap allà on no ens convé anar, per què ens dominen, intento entendre un dolor que se m’escapa i el pes del qual estàs aprenent a suportar, i penso en el que voldria fer per ajudar-te a suportar-lo, i que no faré mai.

Però aleshores pensava i ara penso en la por: en la d’aquella vella periodista per a qui Maputo era la ciutat més perillosa del món, perquè la seva imatge havia quedat congelada en un passat que ella percebia encara com una amenaça. Recordo haver pensat que, de vegades, ens quedem penjats en una idea de com són les coses (un país, una persona, una situació) i ens resulta difícil acceptar la seva evolució, els seus canvis. Avui, mentre camino, penso en les meves pors, i en com he après a controlar-les totes, totes menys una: la por a expressar els meus sentiments. Puc caminar sola per carrers foscs, o assumir decisions difícils. No em fa res acceptar responsabilitats amb totes les seves conseqüències, però quan es tracta del meu cor, em sento tan vulnerable que la por em fa maldestre i em deixa incapaç de comunicar-me. Puc ser aspra quan vull ser suau; rígida quan vull ser flexible; distant quan desitjo apropar-me… I no puc dir el que sento, perquè sento que les paraules em traeixen.


Sento passes darrera meu i la veu estentòria d’un borratxo. Sento que s’apropa, però no tinc por, perquè ara mateix no sóc aquí, camino per la nit de Maputo, abans que tot comencés, abans que em trenquessin el cor i comencés a recollir-ne els trossos per tornar-lo a esberlar en un somni impossible, i mentre camino penso en quan només hi havia el perill de perdre’m a la nit africana.



Informació

Hi ha dues menes d’actituds que porten irremisiblement al desastre en
el món actual (i crec que també devien ser força pertorbadores en
temps pretèrits). Una és la d’aquelles persones incapaces d’
“escoltar” el que passa al seu voltant, que són sordes a les paraules
i cegues davant els esdeveniments, les actituds i els gestos. Són
persones tan convençudes de la seva “veritat” que només processen les
dades i fets que reafirmen les seves conviccions i apriorismes;
construeixen un món en el que conviden a participar tothom però com a
meres estàtues de cera, perquè ningú (tret d’uns pocs escollits) pot
aportar res que millori el món perfecte en el que viuen.

En la seva versió mística i creativa, els “sords” poden ser grans
artistes, molt probablement intractables, però segurament força
productius, ja que la realitat no els distreu mai. En qualsevol altre
tipus de feina, caldrà vigilar la seva interacció amb els equips (només sap
rebre i donar ordres: pot ser un bon soldat, fins i tot un caporal,
però a l’Estat Major ho té tot per fer perdre una guerra).

L’altra actitud és la dels que acomulen informació i després no saben
què fer-ne. En aquest cas, la diversitat és molt més àmplia. En
aquesta categoria hi ha una bona colla de polítics, un nombre
considerable de directius i gestors i alguns periodistes escadussers.
N’hi ha que ho fan per pura incompetència, hi ha qui confon el poder
amb retenir informació suposadament estratègica (sense adonar-se que
la informació és com l’aigua, que si s’estanca es podreix, és a dir
que dóna vida a moltes cuques i mosquits, però que deixa de ser
potable) i hi ha qui es veu superat per trovar-se en un vértex de
coneixement pel que no estava preparat.

Se m’acudeixen uns quants exemples de cada tipologia, però me les
guardo per altres entrades.


Enviat des del meu dispositiu mòbil

Adela Farré

Atrapada

M’he quedat atrapada per la tamborinada que cau sobre Terrassa.
Semblava que només eren quatre gotes i que podria curar la pota del
meu cavall (el veterinari em renyaria, perquè, en realitat, va coix de
la mà esquerra) i marxar en 10 minuts. Però fa mitja hora que espero
que passi el xàfec, que em deixaria ben xopa a llarg dels cinc metres
escassos que em separen del box del Whisky.

Hi ha moments que sembla que afluixa, però aleshores, sobtadament, la
pluja torna créixer en intensitat. I em manté asseguda i expectant
davant de la finestra, esperant que s’allunyi la tempesta.

El mosso, calçat amb gruixudes botes (no és el meu cas) i armat de
paraigües, intenta aprofitar el temps, per bé que l’aiguat li ho posi
difícil. La pomada a la mà del meu cavall potser pot esperar, però jo
no vull moure’m de moment, perquè arribar fins al cotxe sense haver de
nedar em costarà una mica.

Atrapada i sense llibres, sense informes per llegir, perquè m’he
deixat el Kindle a casa. Això potser és el pitjor.

Enviat des del meu dispositiu mòbil

Adela Farré

La vida xula

Passo per davant d’una botiga i em fa riure l’eslògan que han posat pintat sobre una fusta a l’aparador: La vida es chula. Somric i penso en tu, perquè malgrat tot, i més enllà de la tristesa que encara t’envolta, tu pertanys a aquesta banda de la vida, la que està feta d’amor i de pensaments positius, la que veu la cara bona de les persones i se sent satisfeta amb les coses senzilles i naturals. Tu pertanys al món de la llum, dels horitzons oberts i de les marinades suaus que s’enduen el núvols i deixen la llum brillant del sol sobre el verd de la vida que esclata.

Potser ara no ets aquí, sota l’ombra fresca d’aquesta vida xula que és com una gran figuera que ombreja el pati, però hi tens un lloc guardat i el temps t’hi durà de la mà una altra vegada. No seràs ben bé el mateix, perquè la vida té aquesta tossuderia de portar-nos per camins que ens fan canviar per sempre, però hi trobaràs tots els amics que saben que aquest és el teu lloc.

Jo també crec que la vida és xula. De vegades molt dura, però xula, si tens el privilegi de poder fer el que t’agrada i tenir a prop gent que estimes. Llàstima que els que ens dirigeixen no tinguin ni idea del que significa això de la vida xula

Retorn

Ahir em vaig quedar adormida mentre escribia:

Arribo a Barcelona esgotada. Ha estat una setmana a Boston molt
intensa, de feina a la convenció biotecnològica més gran del món, però
també de convivència amb una delegació de més de 100 persones, una
petita mostra de l’extraordinari conjunt de gent que està tirant
endavant aquest sector a casa nostra.

Viatjar plegats (45 persones de la delegació viatjavem avui en el
mateix avió) et dóna l’oportunitat de conèixer les persones que hi ha
darrera dels professionals amb qui treballes habitualment.

Esmorzars, sopars, unes copes a l’entorn d’una pista de ball et donen
una familiiaritat i confiança nutua que rarament trobes en altres
circumstàncies. Entre quasi un miler d’entrevistes dutes a terme per
la delegació (prop de 15 per cadascuna de les 72 empreses i entitats
aplegades per Biocat) algunes eren amb els propis companys de pavelló,
per conèixer millor els projectes de cadascú.

Però els moments millors són els altres, els que et permeten riure
plegats, conêixer el tarannà de la gent, veure de prop les costures
del caràcter. I la gent sempre et sorprèn.

Tinc la impressió de ser una privilegiada, perquè treballo envoltada
de sàvies i savis. Persones molt intel.ligents i ben preparades,
científics d’altísima qualificació ara convertits en empresaris. Però
també et sorprenen de vegades algunes persones de les que esperaves
més a nivell humà i veus que la generositat aparent només era un
interès espuri. I d’altres, al contrari, sota una aparença de
frivolitat amaguen una generositat i una passió humanista admirables.

Les circumstàncies d’aquest any m’han portat a fer tots els papers de
l’auca, a saludar prínceps, presidents, consellers i ambaixadors,
mentre em preocupava com sempre de periodistes i expositors. M’ha
faltat temps per escriure al bloc de Biocat (http://bloc.biocat.cat)
sobre els continguts de les poques sessions a les quals he pogut
assistir.

He tingut el temps just per reenamorar-me dels EUA, que em segueix
fascinant com a país i del que segueixo pensant que podem (que hauríem
de) aprendre moltes coses (excepte menjar i beure, que d’això sempre
m’enyoro, tot i haver provat a Boston el millor cunill de la meva
vida, però d’això ja en parlaré en un altra entrada).


Enviat des del meu dispositiu mòbil

Adela Farré