Autor: Adela Farré

Contra la violència de gènere

El passat 25 de novembre es va celebrar, un any més, el Dia Internacional contra la Violència envers les Dones, i vaig tenir el privilegi de ser l’encarregada de redactar i llegit en manifest d’enguany a l’acte de denúncia i reivindicació organitzat per la Regiduria de Polítiques de Gènere de Terrassa que encapçala Fabiola Gil. Diverses persones m’han felicitat pel contingut del text, que transcric a continuació. Confio que el meu granet de sorra pugui contribuir, ni que sigui una mica, a remoure conciències i a moure a l’acció.

En aquesta jornada de denúncia, que ens ha aplegat aquí per manifestar el nostre rebuig a la violència contra les dones que malauradament continua present a la nostra societat, no he pogut evitar recordar la impressió que em va causar ja fa anys la lectura de El compte de la minyona, una novel·la de l’escriptora canadenca Margaret Atwood, compromesa activament amb la causa dels drets de les dones.

En aquella obra, Atwood imagina un món futur en què, per tal d’imposar una dictadura feixista als Estats Units, la primera mesura que prenen els usurpadors és anul·lar tots els drets polítics, econòmics i socials de les dones. Així, d’un cop de ploma, la meitat de la societat queda sotmesa a unes normes injustes i cruels que converteixen milions de persones en ciutadanes de segon nivell que no poden ni tenir cap mena de propietat —una casa, un cotxe…—, ni estudiar, ni treballar, ni desplaçar-se d’un lloc a l’altre sense el permís de l’home al qual se les ha sotmès. Semblen fets llunyans i estranys, si una s’imagina una situació així als Estats Units, o aquí a casa nostra, però malauradament, això segueix passant a molts països del món.

Però el que més impressiona de la novel·la no és tant la perversa situació que dibuixa, sinó la connivència de tota una societat —homes i dones— per imposar-la. Uns per por, d’altres perquè els hi convé, d’altres perquè s’hi acomoden i no volen fer l’esforç de qüestionar aquest sotmetiment injust i èticament inacceptable. La lliçó moral de El conte de la minyona és precisament aquesta, que els qui acaben lluitant perquè les dones tinguin els drets que els corresponen com a ciutadanes lliures són aquells i aquelles que creuen en la causa de la llibertat de l’ésser humà, igual per a tots i totes, sense distinció de sexes.

Com Atwood, jo mateixa i, n’estic segura, tots els que sou aquí creiem que la violència contra les dones és la forma més extrema i sagnant d’un problema més profund: la vulneració dels drets bàsics de les dones com a ciutadanes de ple dret. A elles, les víctimes, se’ls vol negar el dret a decidir com viure i amb qui viure, el dret a pensar per elles mateixes i a gaudir plenament de la seva llibertat i els seus drets com a persona. I nosaltres no podem restar passius davant d’aquesta situació, perquè ens hi juguem els drets de tota la societat.

La violència contra les dones és inadmissible, però no només en la seva manifestació més física i dolorosa, la que ens ha deixat ja més de 50 víctimes mortals a tot l’Estat espanyol aquest any, sinó també en les formes més subtils de discriminació que encara perviuen entre nosaltres.

Per acabar m’agradaria explicar-vos un altre conte moral, aquest totalment real. Fa uns anys vaig tenir el privilegi de conèixer a Equador una líder indígena, Diozelinda Iza. Ella vivia dalt dels Andes, en una petita comunitat de la província de Cotopaxi, i va ser ella qui em va explicar que la violència de gènere és un problema endèmic a les cultures andines, però que les dones de la comunitat de San José, a la parròquia de Toacazo, havien decidit que era inacceptable. Per això, quan una d’elles va deixar d’assistir a les reunions per les amenaces i les agressions del seu marit, tot el grup va anar a visitar-lo i li van fer saber que, si tornava a posar la mà a sobre de la seva dona, el farien fora de la comunitat. Quan jo vaig conèixer Iza i les seves companyes, feia temps que cap d’elles faltava a les assemblees de dones, i hi anaven acompanyades de les seves filles, però també dels seus fills.

Elles havien donat el primer pas per construir una comunitat sense violència. Cadascú de nosaltres ha de fer també un pas, o dos, o tres, els que estiguin al nostre abast, per eradicar la violència contra les dones, per lluitar pel ple exercici dels seus drets de totes les persones.

Aquest és el meu passet d’aquest mes. Per totes les que encara no poden caminar…

…

Viatjant

Això és el que he estat fent en els darrers dies (estada a Viena, a la meva primera fira de biotecnologia, Bio-Europe), però en certa manera és el que he estat fent en els darrers mesos: viatjant d’un món —el de la cooperació internacional, on havia passat els darrers 15 anys— a un altre —el de la biotecnologia i la biomedicina—, on es mou la nova organització per la qual treballo, Biocat. I en aquest gran viatge no només hi ha un canvi de contingut, sinó també un canvi de perspectiva.

D’una banda, canvi de perspectiva social, perquè després d’uns anys mirant el món des de la perspectiva de la societat civil, lluitant per posar en l’agenda informativa i política una perspectiva crítica respecte al discurs dels actors tradicionals del sistema (el poder econòmic i polític) ara em trobo treballant en una institució que té el rol de col·laborar amb empresa i Administració, i també amb l’acadèmia, per tirar endavant projectes que per la seva complexitat i amplitud cap dels agents pot fer sol.

De l’altra banda, i de manera més estretament vinculada al treball quotidià, com a directora de comunicació ara em toca enfocar amb una visió més de conjunt, sense deixar-me emportar per l’operativitat (encara que sovint em toqui ser molt operativa).

El món biotec és, a casa nostra, relativament petit —no per això menys complex. En poc més de dos mesos he tingut ocasió de conèixer, directament o indirecta, i situar en el meu mapa mental, un bon grapat dels seus actors principals, tant en l’àmbit de l’empresa com en el de la recerca i l’Administració. Una altra cosa és entomar tots els reptes que suposa treballar en un marc que va des de la recerca més puntera fins a la creació d’empreses innovadores que poden estar treballant en la fabricació de dispositius per a quiròfans que semblen de ciència ficció, en el descobriment de nous fàrmacs, o en la creació de bioprocessos i biomaterials cridats a transformar les indústries tradicionals.

La nostra comunicació parla de patents i de molècules, de biomarcadors i d’ajuts a la innovació, de business angels i de neurociències, de teràpies genòmiques contra el càncer i de mercats internacionals… Tenim el repte d’aconseguir que el món científic i empresarial s’entenguin i que la societat en valori els resultats, entenent el com i el perquè. Vaja, que se m’ha girat feina.

Confio, en qualsevol cas, que podré ajustar el meu viatge a velocitat de creuer i tronar a escriure aquí amb regularitat.

PD: La meva indignació pel cas Palau, expressada en l’entrada anterior, s’ha convertit en el pasme que crec compartir amb tota la societat catalana, per les dimensions del delicte (es parla de 31 milions d’euros) i la impunitat amb què han pogut obrar els estafadors. Com és possible que ara els auditors trobin, dins els mateixos comptes del Palau, els indicis d’un desviament de fons de les proporcions esmentades i abans no s’hagués ni aixecat sospites? I, si algú va sospitar, perquè els responsables van mirar cap a l’altra banda?
…

Estic indignada

Naturalment, pel cas Millet. Després de 30 anys de treball
voluntari en diversos projectes culturals; al costat de decenes
d’amics igualment compromesos, centenars de coneguts que han fet
de la seva afecció una responsabilitat cívica, estic indignada
per la barra del lladre i els seus còmplices, i per la miopia,
la passivitat i la palmària ineptitud dels gestors públics que
l’havien d’haver controlat i van mirar cap a una altra banda.

Millet mereix la presó, els que l’han ajudat i encobert, també.
Pels que han fet el paper de l’enze no sé si suggerir un
càstig exemplar: escriure 2.000 vegades a la PDA (o a l’agenda,
La llibreta Moleskine o la pissarra de la sala de reunions) “ser
patró no és un premi, és un compromís i una feina”. O potser més
senzill: “No parlaré (de fubol) als patronats, sobretot si es parla de diners”.

Cartes a un amic distant (2)

Vaig llegir en algun lloc que als homes us agrada que us necessitem i a nosaltres, les dones, que ens mimeu. Jo no he fet mai res perquè sabessis quant et necessito, però és que l’expressió de la necessitat em provoca un cert pudor. Em costa fins i tot, com si me n’hagués d’avergonyir, demanar ajut quan em cal. Sempre m’ha semblat que tots i totes tenim l’obligació de valdre’ns per nosaltres mateixos, i que la màxima expressió de la llibertat (també en i per l’amor) és la total autonomia, perquè només pot lliurar-se totalment a l’ésser estimat aquell que ho fa sense tenir altra necessitat i altra voluntat que la de donar-se.

Sempre he desitjat el teu amor, des que et conec. Però no vull que m’estimis perquè et necessito o perquè em necessites, sinó perquè donant-nos l’un a l’altre serem millors, serem diferents, com dues partícules que en combinar-se fan néixer una cosa nova, més gran, més brillant, més intensa. No vull que em completis, com si fos un ésser a mig fer, vull que germinis en mi i jo vull germinar en tu, i que cada dia siguem una cosa nova que no para de transformar-se, d’aprendre, de crear… I perquè vull totes aquestes coses, et necessito desesperadament.

De vegades, aquesta necessitat de tu és tan violenta que faig tot el que puc per extirpar el teu record del meu cap, com si fos un tumor maligne. Si no ho aconsegueixo, la remembrança de la teva imatge, la teva veu, el teu tacte se m’arrapen al coll, em tapen la boca, em cobreixen el cap, com una bossa de plàstic que no em deixés respirar. I sí, hi ha dies que aconsegueixo oblidar-te… una estona.

Quan una persona deixa de prendre alguna substància important en la seva alimentació, el seu cos es transforma. És el cas d’aquells ossos que s’afebleixen per la manca de calç, o aquell creixement retardat per manca la de vitamina D. Petites misèries quotidianes o rares enfermetats en són la conseqüència. Es deforma la nostra ànima si no podem tenir la companyia de les persones que necessitem? Potser per això el meu cor em sembla de vegades nusós i dur com una vella vinya. Tant de bo sabés donar rimes i proses tan dolçes i sucoses com els raïms que ens menjarem aquesta tardor.
…

Cartes a un amic distant (1)

Aquesta tarda, mentre caminava lentament a través de l’aire espès i calent de Barcelona, en direcció a l’estació, he vist una dona llegint asseguda en una cadira a l’entrada d’un edifici. Aguantava la pesada porta amb la cama dreta, creuada lleugerament sobre l’esquerra, i aquella li feia alhora de tauleta per arrepenjar la revista. He imaginat que era la portera de l’edifici, i he recordat moltes altres dones que al llarg del temps he vist buscant la fresca al capvespre en el camí d’un modest corrent d’aire.

El posat d’aquesta portera pertanyia al regne de les coses senzilles. I aquest pensament m’ha portat la teva imatge. Tu pertanys al regne de la vida senzilla. O potser així és com jo et veig, a través d’un record distorsionat pel temps i la distància. En aquest regne on tu vius de vegades hi fa calor, però un bri d’aire fresc carregat de l’olor de terra molla pot ser el més gran dels plaers. Fins i tot l’aire suspès en el no temps de la migdiada, vibrant amb el brunzit d’ocults insectes, pot donar la major felicitat en el teu regne.

Embrutar-se les mans, els esquitxos d’aigua, l’ombra d’una parra, el suc d’un préssec regalimant barbeta avall… Sempre que penso en tu, t’imagino primer assegut en un porxo, escoltant en silenci, concentrat, una història “d’aquells temps…”, i tot seguit et veig davant d’una gran taula plena d’interruptors i llumetes vermelles, i aleshores em pregunto qui ets. De vegades tinc la impressió de conèixe’t des del principi dels temps. Com si sempre haguessis estat a prop meu, com si ens haguéssim conegut abans d’haver-nos vist mai. De vegades, però, et veig com un estrany, i temo que si ens trobéssim pel carrer, no ens reconeixeríem.

Ara t’escric perquè acabo de tornar de la muntanya. Una de llunyana, però que m’ha recordat la “meva”, aquella de la que de vegades hem parlat. La muntanya pertany també al regne de la vida senzilla, que mai és simple, ni fàcil; la muntanya ens posa a prova, però ens escolta i ens consola, si sabem parlar-hi. A mi, em consola de la teva absència.
…