Autor: Adela Farré

Les formes de l’amor

Les formes de l’amor

La meva filla torna de passar uns dies fora i, cansada com està, quan seiem juntes al sofà, després de sopar, cau adormida de seguida. Li dic que se’n vagi al llit i em contesta “Vull quedar-me amb tu”, mentre repenja el cap a la meva espatlla i m’abraça.

Petonejo suaument els seus cabells i penso que l’amor té tantes formes com persones estimem. És com una poció màgica que no només té ingredients especials per a cada persona, sinó una quantitat específica de cadascun dels compostos per a aquesta fórmula magistral. Tot això fa una combinació única, irrepetible.

Continua la lectura de “Les formes de l’amor” →

Poesia, bromes i ensurts

La roda dels dies m’arrossega i em roba el pensament i les paraules, però algunes es queden enganxades a les branques de la vida, com els flocs de llana que el ramat deixa penjant dels esbarzers. Són pensaments i paraules esfilagarsats, atrapats al vol en una pantalla líquida entre Hospital General i Mirasol, o entre Les Planes i Peu del Funicular, que trobo ara abandonats a la rebotiga d’aquest blog. Són esquinçalls d’emocions que tinc ganes de guardar i compartir.

L’endemà d’assistir a una nova sessió de La Deu de les Veus: “Animals poètics”, a la Nova Jazz Cava, vaig escriure:

Anar a un recital de poesia és com llençar-se a una piscina de plomes. Tens la sensació que flotes en la lleugeresa de les paraules i sovint aquestes t’acaronen amb la suavitat del plomissol, però també, de tant en tant, el canó dur d’una penna t’esgarrinxa la pell i t’inquietes a la teva cadira, com si la punxada fos una descàrrega elèctrica que hagués encès un llum d’alerta dins teu.

Ho sentia així mentre escoltava les veus de Martí Purull, Esther Cánovas, Cristina López i Ernesto Frattarola recitant uns poemes, on percebia imprevisibles i breus reflexos dels meus propis pensaments: el desamor que neix quan les paraules no troben el camí del diàleg, la perplexitat davant d’un món a voltes ferotge, el replegament sobre la pròpia soledat, la fe en la vida que esclata en la natura, l’enuig amb les cotilles que la societat ens imposa… És com mirar giravoltar les peces d’un mòbil i veure brillar espurnes de llum en els mirallets que ballen moguts per l’aire. Llavors, impensadament, un raig t’enlluerna.

Torno a escriure al tren. Entre Sant Cugat i Mirasol, recupero de la rebotiga el record d’un matí de contradiccions, entre la diversió per un país de pandereta i l’angoixa per un amic.

Avui les xarxes van plenes dels comentaris sobre l’entrevista al vicepresident Junqueras a TV3 i sobre la broma telefònica que els animals de Ràdio Flaixbac li van fer a Mariano Rajoy, i jo, en canvi, només penso en el meu amic pelut, el Flok, que està convalescent en una clínica veterinària.

Al meu gos el van haver d’operar ahir d’urgència perquè tenia un cos estrany bloquejant-li els budells, que ves per on va resultar ser un pinyol de préssec que s’havia empassat fa mesos. Sembla que va quedar-se enganxat a l’estómac, fins que de sobte, tot buscant el camí de sortida, es va convertir en un tap mortal.

Mentre escoltava ahir la nit Oriol Junqueras (com algú ha escrit, imparable davant d’una pissarra amb un guix a la mà) pensava que aquest pinyol de préssec que quasi em mata el gos és una excel·lent metàfora del procés. Catalunya s’ha empassat molts pinyols (transferències que no han arribat, sistema de finançament injust, arbitrarietat en les decisions polítiques del govern estatal, actituts perdonavides imperdonables en uns gestors públics…) i arriba un moment que, si no vols morir, has de recórrer a una cirurgia dràstica.

D’aleshores ençà, encara han passat més coses. Se’n va anar la Muriel Casals, i em va impressionar, perquè ens consta acceptar que un fet banal —una empenta i una caiguda al carrer— pugui tenir conseqüències tan tràgiques. I ens recorda el filosòfic “no som res”.

D’altra banda, a l’Estat sense govern que és aquesta Espanya cada cop més estranya, continuen unes negociacions en les que sembla que Catalunya ja s’hagués separat de l’Estat, perquè quasi tots els que negocien afronten la voluntat independentista d’almenys la meitat dels catalans negant-la, i contemplen l’opció del referèndum com un anatema religiós més que com una eina política. Algú (en Basses) ha dit que discuteixen un model d’Estat més que un Govern, però dissenteixo, perquè de model d’Estat, sobre la taula només n’hi ha un: centralista i carpetovetònic. I, si t’ho mires des d’aquí, opinis el que opinis sobre el futur de Catalunya, te’n sents exclòs, perquè els discursos es mouen entre la defensa de la poltrona i la defensa de la bandera, com si un país no fos la gent que hi viu.

Una dona em deia fa poc que la veïna tenia por —no em va aclarir ben bé de què— i que el seu home pensava que calia que el Rei donés un cop de puny sobre la taula (!). La gent que diu això és de la meva edat, ja eren adolescents quan va arribar la democràcia, haurien d’haver entès millor que les generacions posteriors el valor de la democràcia, fins i tot imperfecta. Però enyoren l’ordre de caserna dels 40 anys d’autoritarisme i l’atonia política dels 40 de post-franquisme mal resolt. Una democràcia en la qual els barons del PSOE tenen més sintonia amb els barons del PP —un partit ple de cràpules i corruptes, amb uns lideratges que es mouen entre el mesianisme d’Aznar, la inanitat de Rajoy i l’estil Sección Femenina de Sàenz de Santamaria— que amb Podemos está malalta de base. Copiar les formes del poder de la vella aristocràcia té això: acabes fent una política de classes a la inversa.

Al final, l’entrada m’ha quedat força seriosa. Hauré de tornar a escriure més sovint perquè em surtin uns textos més espurnejants!

Màgia

Ahir vaig anar a La Temerària, la llibreria que l’Àlvar Masllorens va obrir fa poc a Terrassa, a comprar un regal de Reis i mentre esperava per pagar va entrar una noieta que buscava el cinquè llibre de Harry Potter. Ostres, quin era el cinquè? Allà estant no aconseguia recordar el títol —Harry Potter i l’Ordre del Fènix—, però la llibretera em va confessar: “Em vaig enfadar molt amb ella, perquè va matar el Sírius Black”. Primer em vaig pensar que em parlava de la Bellatrix Lestrange, la bruixa que mata Sírius en l’enfrontament entre els membres de l’Ordre del Fènix —l’exèrcit de Dumbledore, com uns quants l’anomenen— i els seguidors de Voldemort, el senyor de les forces del mal. Però no, la llibretera em parlava de J. K. Rowling, l’autora d’una saga que ha fascinat milions d’adolescents i uns quants milers d’adults, jo entre ells.

“Em va fer molta malícia, perquè el Sírius era l’únic que estimava el Harry”, em deia la llibretera, justificant la seva irritació amb l’autora. I és cert que tot i ser una història adreçada bàsicament al públic juvenil, el món de Harry Potter es va fent, llibre a llibre, cada cop més sinistre i més fosc, i que després d’haver retrobat un improbable vincle afectiu, quasi familiar, al món dels bruixots, el Harry veu com maten en Sírius i perd el seu padrí com va perdre els seus pares. La foscor es densifica en els llibres posteriors (6 i 7), ja que, al capdavall, encara que les armes siguin varetes màgiques, no és altra cosa que la història d’una guerra, amb víctimes i botxins, amb herois i traïdors, i amb més estratègia que màgia.

De fet, sempre he pensat que hi ha més màgia a Avatar que a les històries de Harry Potter. En el món del nen mag, els morts no poden tornar de la mort i ningú no pot ser el que no és gaire estona (la poció de la mutació té efectes limitats i és molt difícil de preparar). Res està predeterminat i tothom és responsable dels seus actes. Només l’amor és la màgia invencible, però no et fa immortal i cal lluitar, amb resolució i bons actes, per cada dia de la teva vida. A Avatar la màgia és paracientífica. La biotecnologia esdevé un encanteri que dóna una nova vida a un home mancat de cames i, al principi, també d’escrúpols. I, al final, la intervenció màgica d’una deïtat protoecologista —és clar, la Mare Terra, la Pachamama de les cultures andines, la Cíbele frígia, la Gea grega…— li permet fusionar la seva ànima humana amb un cos na’vi fabricat al laboratori: una nova vida més enllà del vulnerable cos mortal.

Totes les històries fantàstiques són, d’alguna manera, un conte moral. Els bruixots que cavalquen dracs (Harry Potter i el calze de foc) ens parlen de la força que dóna superar les pròpies pors i del valor de la intel·ligència per controlar la natura salvatge, que pot ser emprada amb bones arts, però mai sotmesa. Els na’vi cavalcant els seus acolorits dinosaures voladors ens parlen d’una comunió transcendent entre totes les criatures vives, del lligam que uneix el destí de tots els éssers vius que comparteixen un planeta amb la salut de la terra.  I en ambdós casos se subratlla la importància de la responsabilitat personal, de la transcendència sobre tota la comunitat de les decisions i dels actes individuals.

Em pregunto quins llibres devien llegir i quines pel·lícules devien veure de petits els militants de la CUP.

 

Magnòlia

Arribarà un dia que l’única paraula que recordaré serà magnòlia. I serà així perquè la memòria d’aquest mot gravada al meu cervell és fruit de la voluntat i de l’esforç. És una paraula retrobada, perquè un dia la vaig perdre.

Durant més de dos anys vaig ser totalment incapaç de recordar el nom d’aquesta flor blanca de perfum intens, que neix a les branques de grans arbres de fulles perennes, oblongues, grosses i dures, d’un verd fosc brillant per sobre, i marronoses i aspres per sota. Les rutes de la meva vida eren plenes de magnolieres i, en ple hivern, era capaç de recordar l’olor de les flors inexistents, però no el seu nom. No en trobava, a la meva memòria, ni el més mínim indici. Arribava a casa aclaparada per la inquietut: és pot perdre un nom per sempre?

L’únic que se m’acudia era buscar a Internet: flor blanca, i mirar de retrobar-la per la seva imatge, entre les més de 300 espècies de plantes que tenen flors d’aquest color. Lliris, roses, camèlies i campanetes passaven sempre per davant, però al final la trobava. Era com tornar a veure un amic amb qui no has coincidit fa temps, una presència amable, i quan rellegia la paraula perduda, magnòlia, no podia entendre què m’impedia recordar-la. Però el cert és que, quan tornava a veure l’arbre poc temps després, sentia una mena de vertigen en adonar-me que el seu nom m’havia tornat a fugir de la memòria.

I així un cop i un altre. I així durant anys. Fins que, de sobte, vaig aconseguir retenir-la, i ara és com si la portés agafada amb un imperdible al folre de la jaqueta. Ja no es pot perdre.

De vegades, tinc por d’oblidar, de perdre’m, por que em perdin els que estimo i de ser, sense records, com una capsa buida. Però, en ocasions, l’oblit em sembla un refugi, l’espai sense temps on esperar sense angoixa que el temps s’acabi.

Potser arribarà un dia que ho hauré oblidat tot, però el mot magnòlia serà com un vell amic acabat de retrobar que em farà sentir bé. No estic segura si seré capaç de recordar l’olor d’una flor blanca de perfum intens que s’esbatana les nits d’estiu sobre el fullatge dens d’un arbre verd fosc de fulles brillants, però repetiré una a una i poc a poc les lletres: m-a-g-n-ò-l-i-a, i sabré que he trobat una cosa que feia temps que estava buscant. I somriuré.

Comparteixo amb tots vosaltres la bonica Nadala que hem fet al Parc Científic de Barcelona per desitjar el millor Any Nou a tots els nostres amics. Bones Festes!!!!