Em rellegeixo una entrada de fa algunes setmanes, L’ànima esquarterada, i m’adono que parlava de la literatura com una forma d’exploració, però només de la “matèria fosca” de la humanitat, quan en realitat hi ha tant a descobrir sobre el bé com sobre el mal. De fet, la història de la literatura ha dedicat moltes pàgines a revelar la bondat amagada, la rectitud moral que es troba darrere de gests aparentment incorrectes, la capacitat de sacrifici d’individus suposadament misantrops i  egoistes. La majoria d’herois i antiherois moderns tenen aquesta qualitat ambigua de ser, en el fons, una persona diferent a la que aparenten.

Com em va fer notar un amic ja fa temps, en això dels herois l’estil americà i l’europeu són diametralment oposats. Aquí som hereus d’una llarga tradició classista, que troba els seus herois en els bressols de la casta aristocràtica, tot i que sovint les pobres criatures puguin haver caigut en desgràcia i haver après durament que entre els arreplegats sense nissaga també hi ha valents i bona gent. Del mite de Robin Hood a l’Aragorn d’El senyor dels anells, trobem prínceps i nobles desposseïts que fan gala de l’honor dels cavallers i de la vivesa dels supervivents; en el mateix camí se situa el gentilhome Alonso Quijano, Don Quixot, de noble llinatge, escassos recursos però alts esperits, amb què Cervantes ens ensenya com ens fascina el gest grandiloqüent de l’heroi, fins i tot quan és absurd i inútil, i només aconsegueix arrencar les rialles o la commiseració d’un antiheroi panxut.

Al bàndol dels anti-herois, el vividor Julien Sorel (El roig i el negre) cau precisament intentant ascendir a aquella classe a la que pertany la nissaga dels herois. Al seu torn, el Pijoaparte acaba a la presó perquè com les papallones nocturnes es crema les ales acostant-se massa a la llum d’una Teresa que s’escapa de la seva acomodatícia vida burgesa per jugar a ser progre i desinhibida, però que acaba tornant a la protecció de la família i la classe, i recordant com un mal acudit la seva relació amb el murcià del Carmel.

Aquest home que vol però no pot canviar de classe i l’heroi aparentment humil, però que en realitat porta la sang dels déus o dels reis, són netament europeus. L’heroi americà és, en canvi —sobretot en el cinema i la cultura popular—, l’home normal, discret, sovint invisible, capaç de superar les seves pròpies limitacions i les de l’entorn per a fer, impensadament, coses extraordinàries. És el periodista discret que amaga a Superman o el mil·lionari banal que oculta a Batman, però també el soldat ras, el camperol, el pare que un dia, empès per les circumstàncies, demostra una força i un valor que ignorava que tenia. 

Espanya compta amb una galeria d’herois certament peculiar: el pigall que enganya al cec (Lazarillo); la Celestina que viu de la ingenuïtat de les donzelles enamorades; el Buscón, que sobreviu aplicant com a fórmula de vida les mateixes males arts de les que és víctima. La intenció dels autors és la crítica social; el missatge subliminal és “aquí qui no corre, vola; guarda’t les bones intencions per a una altra vida: no hi ha lloc ni per als herois ni per a les bones persones”. És a dir, d’una gran elevació moral (!!). 

De vegades, em dóna la sensació que aquestes diferències entre els mites americans —sens dubte un pèl ingenus— i els europeus marquen també la manera de fer política al vell continent i als EUA. Sempre tinc la impressió que els polítics europeus estan més lluny de la gent que els americans i que les seves formes —des del protocol a l’opacitat dels mecanismes de decisió— tenen un punt d’aristocràtic despotisme il·lustrat.

Aquí a casa nostra la cosa encara em sembla pitjor, i molts dels que fan política, sigui quin sigui el seu origen social, tracten a la gent amb la displicència, o l’autoritarisme, del petimetre cortesà. El populisme d’alguns —concentrat en els períodes electorals—  és, ben sovint, una concessió —quan no una estratagema— no exempta de paternalisme. El càrrec va per davant de la persona i el poder s’exerceix marcant distàncies, amb poca transparència i massa pactes secrets. Ningú se sent obligat moralment a plegar si falla i ni es rendeixen comptes ni es demanen —el que és francament pitjor. Vaja, com si tots fossin aristòcrates tocats per una llum divina.

I no és que pensi que als EUA la política és neta i transparent —l’existència de “dinasties” com els Kennedy o els Bush és ben mala senyal—, però en general em dóna la impressió que en el món anglosaxó hi ha més rigorositat a l’hora d’exigir dels càrrecs públics que tinguin una actitud exemplar, fins i tot en les formes, que demostrin de forma fefaent que són “els millors entre nosaltres”, com comentava en una altra entrada (Corrupció). M’adono que els exemples que se m’acudeixen són tots britànics: l’Ed Miliband dimitint com a cap del Laborisme després d’una estrepitosa caiguda electoral —just com els polítics espanyols!!—; el científic Tim Hunt, Nobel de Medicina 2001, deixant tots els seus càrrecs i retornant un premi a causa d’uns desafortunats comentaris masclistes (vaja, igual que aquell portaveu del Govern espanyol que ens va fer tan feliços el 1996 assegurant que “si la Constitución fuera mujer, se vestiría de largo, y si fuera hombre, iría a votar”, el recordeu?). Aquí no dimiteix ni l’apuntador!!! El que pugui pensar o sentir la gent tant és: el polític nostrat, com l’aristòcrata il·lustrat, ho és per designi diví i està per sobre del bé i del mal.