Categoria: Política

Elogi dels amors impossibles

Els amors perfectes són com les utopies polítiques: el somni d’una vida ideal viscuda per persones extraordinàries, en un entorn just i amable.

L’home dels meus somnis viu a l’illa de Thomas More, perquè allà hi ha pau i felicitat, treball i educació per a tothom i ja no cal posseir res, perquè tot és de tots. L’home dels meus somnis viu allí, perquè, com la societat d’Utopia, ell és perfecte: sempre em somriu, mostrant la felicitat d’estimar-me; m’escolta quan li parlo del que m’interessa, i comparteix amb mi les seves alegries i les seves penes; el seu cos és càlid, els seus braços forts i els seus besos dolços. Ho són ara i ho seguiran sent eternament, perquè aquest amor té la perfecció de les utopies: és inabastable. No s’emblanquinarà amb el polsim del temps, no s’esquarterarà estès al sol i serena de la quotidianitat, les tempestes de la convivència no l’arrossegaran riera avall.

Sempre he pensat que, d’una forma o altra, tots guardem al cor un amor perfecte. Per la majoria és una utopia, allò que hauria pogut ser si… Només uns pocs tenen la sort d’haver-lo trobat i haver-lo viscut, si més no per un temps.

No sé com ho viuen d’altres, però, a mi, el meu amor impossible m’il·lumina i m’inspira. M’ajuda a escriure aquests pensaments (im)prescindibles i en les tardes melangioses, em fa sentir acompanyada. Un romanticisme malatís, em direu. Potser sí.

D’altres somnien en utopies bucòliques: un país lliure i civilitzat, amb el pensament orientat al nord i el cor càlid com el sud. Molts voldríem creure en aquest somni, tot i que un entorn ombrívol s’entesta en aixecar barreres al diàleg, que és l’únic camí perquè la realitat s’apropi a les utopies. Però si més no, tot aquest procés ha servit per sacsejar les posicions acomodatícies i fer-nos pensar en quina mena de país i de societat volem viure. Pel camí han caigut algunes fites i alguns falsos herois (que ja era hora que caiguessin, perquè ja feia estona que tocava). De tant en tant cal fer bogada i espolsar els matalassos.

No sé què en sortirà del xoc entre l’utopia catalana i el penós immobilisme celtíber, però crec que sort en tenim dels amors impossibles.

L’estrany concert

De vegades tinc la sensació que la vida és un concert estrany, amb molts grups i orquestres tocant alhora i trepitjant-se els uns als altres, en un poti-poti desafinat.

Aquests dies em sento superada per la música fúnebre que arriba de Gaza i d’Ucraïna, per la intransigència política que es resol en violència i pels interessos econòmics i la corrupció que alimenten conflictes armats que s’acarnissen sobre els més febles.

Miro la nena bufona que es menja un croissant davant meu al tren, la seva pell tan suau, els seu somriure dolç i confiat, i penso en tants nens que pateixen, allà entre les trinxeres i les runes, i aquí, en cases sense amor, en els expedients de funcionaris desafectes, nens que són un ‘cas’ en lloc de ser una ‘persona’. I és com si per sobre de la fanfàrria centreuropea sentís un quartet de cordes desafinades, com esgarrips de gat de carrer.

La música ens inspira i ens reconforta, però també té el poder d’inquietar-nos, d’anticipar l’angoixa i la tristor. Això ho saben bé els directors de cinema i ara és com si un especialista en pel·lícules de terror estigués creant l’ambientació propícia per a l’aparició del monstre. En l’horitzó hi ha ogres globals (uns amb balalaiques, d’altres amb quipà, d’altres amb kufiyya…), però també bestiari hispànic (minotaures perduts en el laberint que han construït al voltant nostre) i uns quants homes del sac que volen fer-nos sentir com si fóssim nens esporuguits a la seva mercè.

Sobre aquesta música macabra sona, ara i adés, una música alegre, de festa i ball, que m’ho fa oblidar tot, que s’imposa sobre tots els concerts desafinats de l’entorn. Però encara més sovint sento les notes esparses d’una balada melangiosa, que es barreja amb el guirigall general per enfonsar-me més en la confusió i la inquietud. En aquests moments em sento, sobretot, impotent: què podria fer per ajudar els nens, les dones, el homes que pateixen a Palestina o a Ucraïna, què per tants i tants que pateixen a l’Àfrica, a Amèrica o aquí al costat? He treballat quasi 15 anys en una ONG, en segueixo sent sòcia malgrat les decepcions (ni totes les decisions són igual de bones, ni és suficient la bona voluntat per a problemes que requereixen solucions complexes, ni totes les persones tenen el mateix compromís ètic i professional…), i ho sóc perquè segueixo creient que la summa de moltes petites accions bones pot aconseguir grans canvis positius. Tanmateix, quinze anys et donen també una mesura bastant exacta dels límits d’aquestes accions davant dels grans interessos econòmics i polítics, i en front de la pervivència dels discursos que justifiquen la violència i la guerra.

I també em pregunto què podria fer per als que tinc més a prop, i tampoc trobo resposta. En mig d’aquest estrany concert, reflexiono sobre el futur i m’adono de nou que ara mateix les respostes no són a les meves mans, ni en el terreny personal, ni en el professional. De vegades em fa por que aquesta incertesa sigui l’únic destí, i m’agradaria pensar que no em passaré la resta de la vida esperant unes respostes que no arriben.

 

Al capdavant

Ahir va morir Nelson Mandela i la notícia m’ha tingut pensant durant tot el dia en la idea de lideratge. Quina mena de qualitats cal tenir per ser capaç de posar-te al capdavant d’un gran grup de persones i saber no només arrossegar-les, sinó sobretot inspirar-les perquè el seu moviment faci rodar el món cap a un lloc millor?

L’actual situació de Sud-Àfrica, 14 anys després que Mandela abandonés la presidència, demostra que els autèntics canvis —l’avenç cap a la justícia, l’eliminació de la pobresa, l’educació, el desenvolupament social i econòmic— són sempre una obra col·lectiva i que no n’hi ha prou amb un heroi, ni amb dos, ni amb tres… perquè la vida, com les platges, es fa granet de sorra a granet de sorra. En una comunitat, en un país, si la majoria d’individus no marxa en la mateixa direcció, el que s’avança un dia cap a una banda es desfà el següent cap a l’altra. Però necessitem líders que ens marquin el camí, que ens ajudin a caminar tots junts en la direcció correcta. I Mandela era una d’aquestes persones.

Com els fars en la fosca, els líders, els que ho són de veritat, ens donen seguretat. Per això, avui alguns es preguntaven si Sud-Àfrica sabrà resoldre els seus problemes i aplegar voluntats un cop desaparegut aquest referent ètic i polític. I per això algunes persones entrevistades deien que se senten una mica més soles, una mica més perdudes.

Per arribar a ser un referent tant excepcional com Mandela segurament concorren qualitats personals extraordinàries, però també unes circumstàncies històriques que, de sobte, situen una lluita i un país en el centre d’atenció universal i il·luminen els seus protagonistes. Tanmateix, herois irrepetibles i capitans anònims de gestes quotidianes comparteixen, com a líders, la capacitat de saber veure dels altres el millor que tenen i la gràcia de saber il·lusionar-los perquè ho aportin a l’objectiu comú. Es pot liderar de moltes maneres: uns ho fan predicant amb l’exemple; d’altres, anant sempre un pas per davant, però mai tan lluny com per oblidar que ningú dirigeix projectes, sinó que dirigeix les persones que els duen a terme. I això és molt important perquè els projectes no tenen ni emocions, ni sentiments, però les persones sí.

Els líders excepcionals com Mandela saben que el cor és una arma poderosa.

Percepcions

Fa molt de temps que porto ulleres i, des de fa un parell d’anys, progressives; així que conec prou bé com són aquests curts períodes d’adaptació que cal passar quan et canvien la graduació. Però no m’havia trobat mai fent l’esforç d’acostumar-me a una graduació que, per error, m’havien augmentat massa. Més enllà del mal de cap, les molèsties als ulls i una certa sensació de vertigen, el que em va impactar (i em va fer adonar que alguna cosa no anava a l’hora) va ser que els objectes quotidians canviessin de forma: la pantalla de l’ordinador va deixar de ser un rectangle per a convertir-se en un trapezi, les paelles van deixar de ser rodones per a fer-se ovalades i jo tenia la impressió d’haver-me fet petita perquè totes les taules semblaven haver crescut del cantó on jo seia.

El que més espanta quan et passa una cosa així és que tot i que el teu cervell sap que les coses no tenen aquella forma, el teu cos reacciona al que veu, no al que sap. Tens la impressió d’estar tocant una taula inclinada, tot i que està tan plana o tan torta com sempre; i toques fora de lloc, perquè no saps calcular bé les distàncies.

L’anècdota m’ha fet pensar en les obsessions i les manies que es posen davant de la nostra vista i filtren la realitat com si fossin unes ulleres mal graduades. Idees que ens obsedeixen, temors i falses seguretats, prejudicis i desitjos, que no ens deixen veure les coses com són, sinó com voldríem que fossin o com ens fa por que siguin. Les ideologies també poden ser unes ulleres que distorsionen la realitat, i ho són sens dubte les més extremistes, tot i que en el camp de la política el que hi ha és molta hipocresia, i ja se sap que no hi ha ningú més cec que el que no vol veure. Però no vull parlar de política. Tot i que avui és un dia polític com pocs, un dia de reivindicació del dret a decidir en quina mena de societat volem viure.

Escric mentre miro la televisió i veig com es forma poc a poc la Via Catalana, i m’emociono observant aquest moviment cívic espectacular. Observo, esperant veure la meva filla i la meva germana, que es donaran la mà a 300 km de distància l’una de l’altra. M’emociono i, tot i que no ho havia vist així durant molt de temps, penso que avui la reivindicació de la independència és l’única via amb la que podem avançar cap a la Catalunya que volem; com estic convençuda que aquest procés estar cridat a ser un revulsiu per una Espanya que no ha aconseguit alliberar-se del llast de l’autoritarisme. La trista anècdota de la prohibició de la cadena humana al País Valencià és bona prova que més enllà de l’Ebre hi ha una malaltissa confusió entre poder polític i autoritat de quarter.

Estic aquí perquè estic enfeinada i exhausta pel projecte en el qual treballo —que més que unes ulleres mal graduades és com unes ulleres de cuir de les que porta el bestiar per no distreure’s mirant a dreta i esquerra— i no tinc ni temps per pensar en les velles obsessions. Però quan m’aturo un moment per escriure aquí i mirar totes les coses extraordinàries que passen al meu voltant, em dóna la impressió que m’he passat molt de temps mirant a través d’una lent —feta de sentiments i desitjos equívocs— que distorsionava la realitat. Potser és temps de tornar a mirar sense cap vidre.

Tots amb l’Ebre!!

Delta de l'Ebre

La cita és demà diumenge 4 d’agost, a les 10 del matí, a Amposta. La idea és donar la benvinguda amb senyeres, nusos, pancartes i música des de terra, i amb piragües i barques des del riu, al catamarà WWF Solar de l’organització ecologista World Wild Fund (WWF) que s’haurà enfilat des del mar pel Delta fins a la capital del Montsià per a denunciar el Pla Hidrològic de l’Ebre que acaba d’aprovar-se.

La Plataforma en Defensa de l’Ebre i l’ONG internacional s’han coordinat per mobilitzar el màxim nombre possible de persones contra un Pla que, una vegada més, posa per davant els interessos a curt termini d’uns quants en perjudici d’un patrimoni natural que és de tots. Es prioritza la construcció de nous embassaments en els trams de l’Alt Aragó (obres que múltiples organitzacions ecologistes han denunciat pel negatiu impacte ambiental en el seu entorn directe) i es posa en risc el cabal d’aigua en els trams finals del riu i, com a conseqüència, els ecosistemes del Delta i de la zona marina propera a la desembocadura.

Un cop més, els interessos de la majoria dels ciutadans són víctimes de la cobdícia d’uns pocs: licitacions milionàries que beneficien a unes quantes constructores i a uns quants intermediaris; secans que esdevenen regadius en una Europa d’agricultura subvencionada i en un país on el gruix dels ajuts al camp de la UE se’ls embutxaquen uns quants aristòcrates (i no és una metàfora: la Duquesa de Alba, una de les principals beneficiàries de la PAC a Espanya, se’n du cada any uns 3 milions d’euros en subsidis i no és pas l’única)… Ho hem d’aturar! Fes-ho córrer!