Categoria: Política

Consultors

Les empreses solen recórrer a consultors externs per dos motius: per manca de recursos interns per dur a terme accions puntuals (tal vegada a mode de banc de proves) o perquè es necessita un punt de vista extern, aire fresc i renovador, per dur a terme canvis organitzatius, ja sigui orientats al creixement o a dolorosos retalls.

Sovint passa, però, almenys a casa nostra, que el consultor arriba amb fórmules massa “cafè-per-a-tots” poc o gens adaptades a la realitat de la companyia o del sector, o es limita a escoltar als que no s’escolten entre ells i posar sobre paper les línies d’evolució que ja estaven escrites en l’ADN de l’empresa. Si ho fa bé, el consultor catalitza un procés, però els canvis sempre sorgeixen i s’implementen des de dins. I els que són realment transcendents, sempre són més llargs i complexos del que aguanta un reportatge periodístic o un powerpoint d’escola de negocis.

Curiosament, he pensat en tot això llegint sobre la posició que ha adoptat ERC després de les eleccions, ja que sembla que Junqueras es postula com el consultor sobre sobiraniame i referèndums que necessita CiU, però que no li interessa gaire implicar-se en la resta d’afers de govern, cosa que m’ha fet pensar en aquells consultors de RRHH que van a ajudar-nos a millorar el clima laboral amb una jornada de “team-building” quan la gent està que trina perquè li han retallat el sou un 30%. El que cal, si de cas, és una nova estratègia i fins i tot un nou departament de RRHH, però no una festa amb banderetes.

Jo no crec que sigui tan habitual (però igual m’equivoco) que el consultor extern sigui el mateix paio que fa dos dies competia pel lloc de director general, que tot i ser un dels accionistes majoritaris (què són si no 400.000 vots?) es nega a estar al consell. “Ben mirat”, li diu aquest accionista al CEO, “a mi l’únic que m’interessa és l’estratègia de màrqueting” (Què ha dit Esquerra? La investidura, el referèndum i les relacions internacionals? Des del binomi Carot-Clavell cap aquí, viatjar els agrada molt!) “així que ja t’espavilaràs tu amb els retalls, el finançament, la formació, els RRHH i l’estructura de funcionament, que jo ja en tinc prou en entrenar-me per treure pit a la propera junta general d’accionistes, aquella extraordinària que m’hi compromès que convocarem”.

No sé si amb una situació així una empresa seria governable, confio que el país sí.

Preguntes

Avui m’he hagut d’enfrontar a una sèrie de preguntes sobre el clima i la situació política que es viu a Catalunya. Jo no tinc pas gaire clares les respostes. Com molts, no tinc clar on anem i, sobretot, no tinc clar on vull anar, però sí veig que la situació ha de canviar profundament, perquè és insostenible.

L’agressiva i retrògrada concepció de l’espanyolitat que ha imposat el PP i que han corejat com uns corifeus inconscients i caïnites els barons i militants del PSOE ha fet que Espanya esdevingui invivible fins i tot —o sobretot— pels que n’érem fervents admiradors i convençuts apòstols. El pecat original va ser admetre posicions profundament antidemocràtiques en el joc democràtic de l’estat de dret i deixar que el debat polític es reduís a la bronca permanent. Quan els arguments polítics es redueixen als acudits tavernaris i als tòpics enfilats sense solució de continuïtat, es perd qualsevol possibilitat de matisar, i sense matís no hi ha ni negociació ni possibilitat de consens. El debats polítics de blanc o negre, d’amb mi o contra mi, només poden acabar o a crits o a trets.

Objectivament i subjectivament, els catalans estem incòmodes a Espanya. Objectivament, perquè donem més del que rebem i, subjectivament, perquè, a sobre, som mal vistos i mal considerats. És com anar de vacances amb uns cosins que et deixen la pitjor habitació de l’hotel, t’asseuen a un extrem de la taula i et passen les safates quan són mig buides, però t’encolomen la meitat de la factura. I, si et queixes, ets un garrepa. Sona a tòpic, però jo treballo en un sector en el qual Catalunya excel·leix amb diferència notòria, i m’he de passar el dia reivindicant-ho, perquè les institucions estatals i els mitjans de comunicació de Madrid s’obliden de diferenciar l’aportació catalana al conjunt, mentre emfasitzen els avenços positius —però menors— d’altres.

Ens ha portat fins aquí aquest malestar i la incapacitat dels polítics i de la societat espanyola, en general, de veure la diversitat com una riquesa. Ben al contrari, les llengües diferents, les cultures diferents es veuen com una amenaça. L’esperit de quarter en el qual es va educar molta de la gent en posicions decisòries aspira a la uniformitat, i tot el que se n’escapi inquieta i es condemna. I el ministre Wert és sacerdot d’aquesta nova religió dels “tots iguals”.

Jo era dels que estaven convençuts que el federalisme era una opció. Però per més equilibris asimètrics que inventem, el federalisme exigeix que hi hagi més de dos jugadors. I, a l’Estat espanyol, Catalunya està sola —de fet està sol el Pere Navarro— reivindicant aquest camí. En aquesta perspectiva, el federalisme sembla una independència light, que no ens compren ni a Ferraz, imagina’t a Génova.

La pregunta ‘què passarà després del 25 de novembre’ no l’he pogut respondre, i no sé si algú pot. Espero que els que van a les llistes s’estiguin preparant per donar-nos una resposta coherent.

Tarda impressionista

En el temps que em costa travessar l’illa que va de Rambla Catalunya a Balmes veig a un grup d’amics fent la onada al cambrer del bar, que riu l’acudit entre tímid i afalagat; dues noies rosses de delicada bellesa saxona es troben al meu costat i s’abracen emocionades; el noi que camina cap a mi aixeca el cap, ensuma la flaire deliciosa que surt de la porta del restaurant, i somriu amb una satisfacció infantil, tornant a ser per uns segons aquell nen que entela el vidre de l’aparador de la pastisseria mentre mira amb els ulls esbatanats un pastís de crema, nata i xocolata.

Les tres imatges em produeixen una intensa felicitat, com notes de colors brillants sobre una tela grisa. Penso en Sisley i en Van Gogh, i en les sensacions agradables que es desprenen de les coses senzilles… olors, textures, sabors, emocions… plaers que tenim a l’abast de la mà i que no podem deixar escapar en aquests temps aspres i empeltats de desànim. Els petits moments feliços són un tresor que no hem de deixar que ens robin els superbs i els mediocres ambiciosos.

Em venen al cap altres imatges: dos operaris muntant una bastida, l’home ferrant un cavall… Recordo que a la ràdio han dit que els grecs hauran de treballar sis dies a la setmana, i em ve al cap quan jo anava a escola els dissabtes al matí, i el meu barri era un llarg carrer sense asfaltar on la major part del dia l’únic que senties era el traca-trac imparable dels telers, qualsevol dia de l’any, de les sis del matí a les deu de la nit i, a algunes fàbriques, tota la nit també. És com si algunes idees i decisions que s’estan prenent ara ens volguessin conduir a uns temps que ens pensàvem que no tornarien, perquè eren durs, perquè eren feixucs i eren injustos. No hi hem de tornar, però val la pena recordar aquells temps perquè hem oblidat algunes coses que llavors sabíem: que no ens podem conformar en ser mers consumidors passius i individualistes de plaers trivials, de joguines prescindibles, de gadgets de marca per a enlluernar envejosos i deutors; que la vida real, la que ens fa forts, està en una encaixada, en la feina ben feta, en la comunitat de la que formem part, en les persones que confien en nosaltres i en les que confiem…

S’acaba una llarga setmana que se m’ha fet duríssima. M’ha costat tornar a la feina després de les vacances i se m’ha fet molt difícil concentrar-me i  trobar el ritme. La bona notícia és que torno a muntar el meu cavall, el Whisky, que segueix “marcant” de la mà esquerra, però menys que quan no feia exercici; la notícia no tan bona és que vaig perdre l’equilibri dissabte passat i vaig caure del cavall, amb tan mala sort que vaig picar amb l’os sacre a terra i m’ha fet mal tota la setmana.

Mentrestant, Michelle Obama ha fascinat el món defensant la candidatura del seu marit a la convenció demòcrata, els científics han donat a conèixer la matèria fosca del DNA i l’Esperanza Aguirre se n’ha endut Eurovegas. Però no em direu que us agrada més tenir un casino que l’olor d’una barra de pa acabada de fer!

Vacances!!!

He començat les vacances i tinc la sensació que començo a deixar-me anar després d’haver passat uns mesos vivint quasi sense aire, com quan camines molt de pressa durant una estona massa llarga i acabes tenint la sensació que et costa respirar.

Amagats entre els plecs del blog i les llibretes trobo esborranys d’entrades que no vaig poder acabar, perquè m’adormia literalment davant de la pantalla en les hores petites de la matinada, o pensaments atrapats a corre-cuita en un trajecte de tren o fent un cafè ràpid abans de tornar al despatx. Se m’han quedat al tinter pensaments sobre l’ànima escindida dels socialistes catalans, sobre l’expropiació de Repsol a l’Argentina, sobre l’increment de les malalties autoimmunes (que jo veig com una metàfora de l’esperit d’autodestrucció que nia en una societat que produeix assassins com el James Holmes d’Augusta), sobre les ciutats convertides en grans escenografies per als desitjos de milions de turistes, sobre la mancança de líders que tants denuncien i que està relacionada amb la manca de referents morals, però també amb la falta de models de gestió del poder viables en el món modern…

També he pensat en una entrada sobre la lluna plena, on m’agrada pensar que estan escrits els secrets del nostre futur i moltes sobre la naturalesa i la qualitat de l’amor.

Me’n vaig a dormir amb la convicció feliç que escriuré totes aquestes i d’altres entrades en les properes setmanes. Contenta també per la participació ahir dijous en el Matí de Catalunya Ràdio (http://www.catradio.cat/reproductor/656018/Made-in-Catalonia) per explicar com són les empreses biotecnològiques catalanes; contenta perquè és una mostra del que he après durant els darrers tres anys, però també un petit indici dels reptes que tenim davant, i no hi ha res més apassionant que treballar en una feina que et planteja reptes.

Informació

Hi ha dues menes d’actituds que porten irremisiblement al desastre en
el món actual (i crec que també devien ser força pertorbadores en
temps pretèrits). Una és la d’aquelles persones incapaces d’
“escoltar” el que passa al seu voltant, que són sordes a les paraules
i cegues davant els esdeveniments, les actituds i els gestos. Són
persones tan convençudes de la seva “veritat” que només processen les
dades i fets que reafirmen les seves conviccions i apriorismes;
construeixen un món en el que conviden a participar tothom però com a
meres estàtues de cera, perquè ningú (tret d’uns pocs escollits) pot
aportar res que millori el món perfecte en el que viuen.

En la seva versió mística i creativa, els “sords” poden ser grans
artistes, molt probablement intractables, però segurament força
productius, ja que la realitat no els distreu mai. En qualsevol altre
tipus de feina, caldrà vigilar la seva interacció amb els equips (només sap
rebre i donar ordres: pot ser un bon soldat, fins i tot un caporal,
però a l’Estat Major ho té tot per fer perdre una guerra).

L’altra actitud és la dels que acomulen informació i després no saben
què fer-ne. En aquest cas, la diversitat és molt més àmplia. En
aquesta categoria hi ha una bona colla de polítics, un nombre
considerable de directius i gestors i alguns periodistes escadussers.
N’hi ha que ho fan per pura incompetència, hi ha qui confon el poder
amb retenir informació suposadament estratègica (sense adonar-se que
la informació és com l’aigua, que si s’estanca es podreix, és a dir
que dóna vida a moltes cuques i mosquits, però que deixa de ser
potable) i hi ha qui es veu superat per trovar-se en un vértex de
coneixement pel que no estava preparat.

Se m’acudeixen uns quants exemples de cada tipologia, però me les
guardo per altres entrades.

—
Enviat des del meu dispositiu mòbil

Adela Farré