Categoria: Reflexions

Una nit a Maputo

Camino entre la gentada quasi sense adonar-me’n, amb la mirada concentrada en l’ombra que s’allarga davant meu. L’advertiment sobre els riscos d’una nit de festa calorosa regada amb molta cervesa m’han fet recordar una nit a Maputo, fa més de 10 anys. La percepció de perill és sempre relativa i molt subjectiva. Jo, a Moçambic, no vaig tenir mai percepció de perill, ni caminant de nit pel centre de la capital, ni sola al mig d’un camp de refugiats o fent temps en un petit aeròdrom al mig del no res, sense telèfon, amb un anglès limitat, rudiments de portuguès i cap coneixement de les llengües locals; i el que potser és més important: amb un relatiu desconeixement, per part dels meus companys, de la meva ubicació exacta.

Aquesta nit no té res a veure amb la nit de Maputo (tret potser que a l’aire comença a flotar la paraula emergència, que és el que em va portar a l’Àfrica austral, tot i que es tracti d’emergències d’ordre molt divers: allà lluitàvem contra els elements i la pobresa, aquí l’economia lluita contra nosaltres i ens esbatussa una riquesa mal portada per uns quants que acabarà fent-nos a tots més pobres). En aquella nit jo caminava concentrada intentant entendre la situació d’un país i mesurar l’impacte del nostre ajut; en aquesta nit camino concentrada intentant entendre per què els sentiments ens porten cap allà on no ens convé anar, per què ens dominen, intento entendre un dolor que se m’escapa i el pes del qual estàs aprenent a suportar, i penso en el que voldria fer per ajudar-te a suportar-lo, i que no faré mai.

Però aleshores pensava i ara penso en la por: en la d’aquella vella periodista per a qui Maputo era la ciutat més perillosa del món, perquè la seva imatge havia quedat congelada en un passat que ella percebia encara com una amenaça. Recordo haver pensat que, de vegades, ens quedem penjats en una idea de com són les coses (un país, una persona, una situació) i ens resulta difícil acceptar la seva evolució, els seus canvis. Avui, mentre camino, penso en les meves pors, i en com he après a controlar-les totes, totes menys una: la por a expressar els meus sentiments. Puc caminar sola per carrers foscs, o assumir decisions difícils. No em fa res acceptar responsabilitats amb totes les seves conseqüències, però quan es tracta del meu cor, em sento tan vulnerable que la por em fa maldestre i em deixa incapaç de comunicar-me. Puc ser aspra quan vull ser suau; rígida quan vull ser flexible; distant quan desitjo apropar-me… I no puc dir el que sento, perquè sento que les paraules em traeixen.


Sento passes darrera meu i la veu estentòria d’un borratxo. Sento que s’apropa, però no tinc por, perquè ara mateix no sóc aquí, camino per la nit de Maputo, abans que tot comencés, abans que em trenquessin el cor i comencés a recollir-ne els trossos per tornar-lo a esberlar en un somni impossible, i mentre camino penso en quan només hi havia el perill de perdre’m a la nit africana.



Informació

Hi ha dues menes d’actituds que porten irremisiblement al desastre en
el món actual (i crec que també devien ser força pertorbadores en
temps pretèrits). Una és la d’aquelles persones incapaces d’
“escoltar” el que passa al seu voltant, que són sordes a les paraules
i cegues davant els esdeveniments, les actituds i els gestos. Són
persones tan convençudes de la seva “veritat” que només processen les
dades i fets que reafirmen les seves conviccions i apriorismes;
construeixen un món en el que conviden a participar tothom però com a
meres estàtues de cera, perquè ningú (tret d’uns pocs escollits) pot
aportar res que millori el món perfecte en el que viuen.

En la seva versió mística i creativa, els “sords” poden ser grans
artistes, molt probablement intractables, però segurament força
productius, ja que la realitat no els distreu mai. En qualsevol altre
tipus de feina, caldrà vigilar la seva interacció amb els equips (només sap
rebre i donar ordres: pot ser un bon soldat, fins i tot un caporal,
però a l’Estat Major ho té tot per fer perdre una guerra).

L’altra actitud és la dels que acomulen informació i després no saben
què fer-ne. En aquest cas, la diversitat és molt més àmplia. En
aquesta categoria hi ha una bona colla de polítics, un nombre
considerable de directius i gestors i alguns periodistes escadussers.
N’hi ha que ho fan per pura incompetència, hi ha qui confon el poder
amb retenir informació suposadament estratègica (sense adonar-se que
la informació és com l’aigua, que si s’estanca es podreix, és a dir
que dóna vida a moltes cuques i mosquits, però que deixa de ser
potable) i hi ha qui es veu superat per trovar-se en un vértex de
coneixement pel que no estava preparat.

Se m’acudeixen uns quants exemples de cada tipologia, però me les
guardo per altres entrades.

—
Enviat des del meu dispositiu mòbil

Adela Farré

Atrapada

M’he quedat atrapada per la tamborinada que cau sobre Terrassa.
Semblava que només eren quatre gotes i que podria curar la pota del
meu cavall (el veterinari em renyaria, perquè, en realitat, va coix de
la mà esquerra) i marxar en 10 minuts. Però fa mitja hora que espero
que passi el xàfec, que em deixaria ben xopa a llarg dels cinc metres
escassos que em separen del box del Whisky.

Hi ha moments que sembla que afluixa, però aleshores, sobtadament, la
pluja torna créixer en intensitat. I em manté asseguda i expectant
davant de la finestra, esperant que s’allunyi la tempesta.

El mosso, calçat amb gruixudes botes (no és el meu cas) i armat de
paraigües, intenta aprofitar el temps, per bé que l’aiguat li ho posi
difícil. La pomada a la mà del meu cavall potser pot esperar, però jo
no vull moure’m de moment, perquè arribar fins al cotxe sense haver de
nedar em costarà una mica.

Atrapada i sense llibres, sense informes per llegir, perquè m’he
deixat el Kindle a casa. Això potser és el pitjor.

—

Enviat des del meu dispositiu mòbil

Adela Farré

La vida xula

Passo per davant d’una botiga i em fa riure l’eslògan que han posat pintat sobre una fusta a l’aparador: La vida es chula. Somric i penso en tu, perquè malgrat tot, i més enllà de la tristesa que encara t’envolta, tu pertanys a aquesta banda de la vida, la que està feta d’amor i de pensaments positius, la que veu la cara bona de les persones i se sent satisfeta amb les coses senzilles i naturals. Tu pertanys al món de la llum, dels horitzons oberts i de les marinades suaus que s’enduen el núvols i deixen la llum brillant del sol sobre el verd de la vida que esclata.

Potser ara no ets aquí, sota l’ombra fresca d’aquesta vida xula que és com una gran figuera que ombreja el pati, però hi tens un lloc guardat i el temps t’hi durà de la mà una altra vegada. No seràs ben bé el mateix, perquè la vida té aquesta tossuderia de portar-nos per camins que ens fan canviar per sempre, però hi trobaràs tots els amics que saben que aquest és el teu lloc.

Jo també crec que la vida és xula. De vegades molt dura, però xula, si tens el privilegi de poder fer el que t’agrada i tenir a prop gent que estimes. Llàstima que els que ens dirigeixen no tinguin ni idea del que significa això de la vida xula

Cercle viciós

Hi ha moments de la nostra vida en els quals quedem com atrapats en un cercle viciós. Sempre afrontem dificultats, perquè una vida activa genera contradiccions, cansament, situacions límit, i viure és tot allò que passa mentre intentem superar aquests esculls. Es un esforç que, normalment, ens fa millors. Ens fem més savis aprenent a superar les dificultats i els entrebancs, però també aprenem a ser més generosos i comprensius, a acceptar el punt de vista dels altres (fins i tot quan no el compartim), a posar-nos a la seva pell. O així hauria de ser, per ser una mica millors quan marxem que quan vam arribar.

Però hi ha moments que ens quedem com atrapats en un cercle viciós i donem voltes i més voltes a l’entorn de la mateixa foscor. Sabem que el món és allà fora, però no ens en sortim, no sabem trobar la porta, o simplement ens sentim tan cansats que no tenim esma ni per intentar-ho.

El perill de seguir massa temps dins del cercle és que acabis sent un autista, incapaç de dialogar amb la realitat.

I el més curiós és que som els éssers més ben preparats de la natura per trencar amb els hàbits, per arriscar-nos a trencar les normes i provar coses noves. Tenim la curiositat i la imaginació. Som capaços de pensar-nos i repensar-nos, de reinventar-nos, perquè tots podem ser alhora Eliza Doolittle i el Dr. Higgins jugant a Pygmalion. Només depèn de la nostra voluntat.

I malgrat aquestes capacitats, hi ha moments que ens quedem com atrapats en un cercle viciós, repetint una i altra vegada els mateixos errors.

De totes les equivocacions possibles, potser la pitjor de totes és la ceguesa, que també és, sovint, la reiteració d’una actitud malsana. No ser capaç de veure els propis errors és ser absolutament insensible a l’impacte de les pròpies accions, ser incapaç d’escoltar els altres i no saber adaptar-se a l’entorn i a les circumstàncies. Sembla com si la veu interior d’aquestes persones fos tan poderosa que els impossibiliti sentir res més. Per això sovint no només estan cegues i sordes, a més a més estan soles, perquè la comunicació i la convivència amb aquestes persones es fa impracticable.

He intentat pensar com és el cercle viciós en el qual han quedat atrapats els orbs. No és trist i fosc com el dels que queden atrapats en la por o en la tristesa. El seu és un cercle feliç: és la rotllana d’aquells cavallets de fira on ells segueixen jugant en el seu món perfecte, mentre els de fora cridem inútilment que potser ja fora hora que creixessin i assumissin les seves responsabilitats.