Categoria: Reflexions

Lluna màgica

Conduint a 120 km/hora no es pot observar la lluna. Per això he hagut d’alentir la marxa, perquè la lluna se m’ha aparegut, enorme, màgica, minvant, al tombar un revolt, com una nena amb el serrell caigut sobre els ulls, a qui semblava que podies acaronar el rostre només allargant la mà. A la ràdio sonava una suite per a flauta de Teleman i, en mig la fosca, sense cap altre cotxe a prop, només es veia la lluna i, a sota, els llums d’una urbanització que semblaven ara un estol de cuques de llum suspeses en l’aire, adés el reflex daurat de la lluna sobre l’aigua soma d’un bassal gegantí. M’he quedat encantada, i el cotxe anava cada cop més lent, perquè m’havia oblidat del meu destí… fins que un parell de fars, i el cansament, m’han tret de l’encanteri.

La lluna m’ha acompanyat fins a Pamplona, on aquests dies es celebra BioSpain, fira de referència de la biotecnologia espanyola (i catalana, que catalanes són el 20% de les empreses participants). Nosaltres (Biocat), aquí, estem promovent debats a l’entorn de la nanotecnologia i el mercat borsari alternatiu (BAM).

Demà explico que hi ha d’interessant.
—

Valors

La meva sèrie preferida, per la que em deixo enredar tots els dilluns, ha tocat una vegada més un tema que em fascina: no cal moltes i sofisticades armes per fer mal, cadascú de nosaltres pot esdevenir un agressor i infligir ferides, fins i tot matar, només comptant amb les pròpies mans. Allò que ens atura no són les prohibicions o les mesures de seguretat, són els nostres escrúpols, els nostres valors. Bé, ens atura a alguns.

Els valors ens fan persones, i sense aquests som capaços d’infligir greus ferides als homes i dones que tenim al voltant, sense que el dolor i l’humanitat dels demés ens inquietin. Com en tot hi ha graus, i des de l’assassí en sèrie o el terrorista fins al company que fa mobing o maniobres de distracció-agressió hi ha un llarg, llarguíssim camí. Però sense arribar als extrems d’una sèrie negra, de vegades em sorprèn (sí, encara, i això que ja tinc una edat!!) la maldat que s’amaga en els petits enganys, en les versions interessades de la realitat, en la maledicència emprada com a instrument de poder per algunes bones persones.

El còctel esdevé explosiu quan a la maledicència s’hi afegeix una certa mena d’ingenuïtat, d’aquella que està emparentada amb l’estupidesa. “ui, jo no sabia…!”, fa aquesta mena de gent, com si una/un no s’hagués de fer responsable des de les seves accions. Bé, jo en sóc responsable i entono un mea culpa per haver apostat massa fort per algunes persones, per haver-los fet confiança, quan, en el fons, jo ja sabia que no tenien escrúpols. Però la vida ensenya, oi?
…

Personatges quasi-literaris

Tinc una veïna que és com un acudit de Peridis: dia sí dia també la sentim cridar frases que semblen trossos de discursos d’Aznar barrejats amb fragments de notícies de TV i rèpliques de novel.la negra. A l’estiu, amb totes les finestres obertes, la meva veïna ens distreu clamant contra els terroristes que ens envolten, tot queixant-se que els del número 35 volen matar-la. Parla en un castellà com de La 1 dels anys 90, i amb una veu tan greu i ronca que, al principi, m’imaginava que era un home.

Alguns cops la meva veïna amaneix l’oratòria llençant algun objecte per la finestra. Jo li dec caure especialment malament (o especialment bé), perquè un dia que passava va llençar un got de vidre que després de volar sobre el meu cap va anar a estabellar-se a la vorera del davant. Vaig pensar que sóc dona afortunada, per haver pujat el carrer pel cantó que no acostumo a recórrer. Sempre m’imagino que la freqüencia dels seus discursos estentoris deu indicar el ritme de les visites dels seus fills, als quals m’imagino convencent-la perquè es prengui la medicació.

Lolita, de Stanley Kubrick

Vaig començar a escriure aquesta entrada al tren, on estoïcament uns quants viatgers suportàvem en aquell moment un estol de Lolites tronades: unes nenes que no devien tenir més de 14 o 15 anys i que ens van estar amanint el viatge amb el relat de les violacions a les quals s’havien resistit i dels encants als quals s’havien lliurat (segons explicaren a crits, amb el mateix paio i en un termini de 15 dies). Els seus ulls evidenciaven els efectes d’alguna substància euforitzant, que feia el seu relat poc fiable, però també cabia la possibilitat que les fes ser terriblement sinceres.

El seu llenguatge era un reguitzell de frases de serial de TV carrincló, salpebrades amb paraulotes malsonants. El maquillatge excessiu i corregut ulls avall, i les alusions a uns pares suposadament rígids, als quals enganyaven, però que feien molta por, els donava un aspecte de nines trencades que algú hagués manllevat d’una lleixa on un altre les havia abandonat tot pensant que quedaven ben guardades. Tanta banalitat, estupidesa i irresponsabilitat juntes espantaven, espanten una mica, sobretot, si, com és el meu cas, tens fills o filles adolescents.

El tercer personatge d’aquest primer dia de vacances hauria de ser aquella petita emprenedora africana que vaig conèixer fa molts anys a Moçambic, que amb un petit credit de tot just 100 euros s’havia fet construir un forn, i en el forn hi feia pa que venia en el veinat, i havia pogut començar a estalviar per portar els seus filla a escola. Era com un conte de la lletera fet realitat.

M’hi ha fet pensar el llarg article sobre Togo que avui publicaven a La Vanguardia, Xavier Aldekoa i Kim Manresa (fotos), “Cien camiones rotos”, que ens mostra una Africa trencada i enfangada, trista i desesperançada. Jo prefereixo recordar-ne una altra, pobra sí, però plena de gent capaç de tirar endavant malgrat l’adversitat, amb força i, fins i tot, amb alegria. Una Àfrica que no cap pas en una sola pàgina de diari, encara que estigui tan ben escrita i documentada com la d’Aldekoa.

Esgotament estiuenc

En la meva adolescència, i gràcies a un poeta, vaig descobrir Cesare Pavese i em va fascinar la qualitat morosa, el ritme de migdiada plàcida, d’una obra com El bell estiu. Recordo els personatges de la novel·la vagament (són ja diverses les dècades de distància), però tinc viva la sensació que estaven aclaparats per una barreja de sentiments intensos i el pes d’un sol abrusador i unes tardes suspeses en una calor sense brisa.

Així em sento jo, aclaparada per una barreja d’intenses emocions i una calor feixuga i immisericorde. La parula emoció resulta, però, equívoca per expressar la naturalesa del moment, ja que solem associar-la a estacions del cor —l’alegria, la tristesa…— i no tant a la irritació intel·lectual, que és el que a mi m’afecta.

Tot plegat se’n diu esgotament (pre)estiuenc. Aquesta setmana han passat moltes coses: rodes de premsa, simposis científics, judicis, més periodistes… i més periodistes. Potser per això m’adormo tot escrivint l’entrada. Demà penjaré els articles del Diari de Terrassa.
…

50 anys

Avui he anat a la festa d’aniversari d’un amic meu que acaba de complir 50 anys, i mentre ell tocava jazz amb alguns amics, els altres miràvem passar sobre l’escenari una vida en fotografies. Era una vida compartida, amb molta gent, però sobretot amb la seva dona, i he sentit una fiblada d’enveja per la felicitat que aquesta parella projecta.

Una visió distant no copsa sovint els clars-obscurs de la vida, però hi ha mirades de plenitud i felicitat que no enganyen, i per això no he pogut evitar pensar quanta sort que tenen les persones que ja de joves i per sempre troben el seu company, la seva companya, per caminar la vida junts.

Quina deu ser la fórmula? Estar en el lloc adient en el moment oportú per conèixer la persona perfecta? I si no arriba mai aquest moment ni aquesta persona ideal? Recordo encara el to de fatalitat que empraven les velles del carrer on vaig viure de petita quan parlaven del matrimoni, que elles vivien com una mena de loteria amb el resultat de la qual t’havies d’aconformar, tant si treies bola negra com si feies la sort.

A mi no m’ha calgut aguantar cap situació insostenible o dolorosa, almenys no més temps del que tarden a curar-se les ferides d’un trencament de parella, però em dol no només la frustració d’haver-me equivocat quan era jove, sinó també adonar-me que arriba un moment que, si no has trobat la persona ideal (o si l’has trobat en un moment o en circunstàmcies adverses), ja és molt difícil, quasi impossible, modificar l’stato quo.
Amb el temps, i si hi ha hagut un fracàs entremig, tots ens tornem un pèl desconfiats. Potser jo un pèl més i tot.

Ara llegeixo La dona justa, de Sándor Márai, una obra sobre un triangle amorós en el qual els personatges són arrossegats per passions que no poden controlar i que els exigeixen anar més enllà dels convencionalismes i el conformisme, fins i tot sabent que, de l’altra banda, tampoc trobaran la felicitat. Però necessiten fer el que fan; necessiten sentir-se estimats amb passió. A mi em fa por haver perdut ja aquest sentiment: la capacitat de creure en algú amb cada fibra del teu cos. Això que se’n diu enamorament i que estaria bé que pugués durar sempre més de 30 anys, com a casa dels meus amics.
…