Categoria: Reflexions

Esquitxos de llum en la nit

Escric mirant com el perfil nevat de les muntanyes va enfosquint-se fins que tot és una massa negra, perfilada per la llunyana llum del sol que s’apaga i puntejada pels esquitxos daurats de les llums dels pobles que jeuen a la seva falda.

D’aquí a poca estona, la llum blanquinosa que dibuixa la carena s’apagarà del tot i el blau grisós del cel esdevindrà negre i s’omplirà dels esquitxos argentats dels estels.

Les llums que titil·legen davant meu em fan pensar en l’esperit de les festes que ja s’acaben. Un temps que sempre se’m fa estrany, en precari equilibri entre un consumisme desbocat i la mística de l’amor fratern, el retrobament i la solidaritat.

La societat (i l’economia) en què vivim ens impulsen a gastar amb un grau més o menys gran de desmesura, però sentim la necessitat real de compartir, de celebrar la vida amb els que ens són propers —familiars i amics— perquè necessitem sentir-nos part d’alguna cosa més gran que nosaltres, de ser part d’una comunitat.

Pensava que aquests dies a la muntanya (Pallars, com no?) escriuria molt, però en realitat els dies se’m fan molt curts entre la neu (amb alguna que altra aterrissada, perquè sóc una esquiadora penosa, però que es diverteix prou), els desplaçaments logístics i turístics, i la intendència (que amb dos adolescents, sempre li toca a la mare). M’he dedicat més a la lectura i a meditar sobre alguns projectes de futur que tinc entre mans.

2015 se’m presenta davant com un temps de canvis. Els diaris van plens dels que alguns ens prometen. Uns planegen culminar el procés fa temps iniciat; d’altres, amb un “look” que recorda les esquerres universitàries que van fer la transició, parlen de regenerar un sistema polític ineficaç, socialment injust i, ben sovint, corrupte —però els flaqueja el discurs en temes complexos, com l’estructura de l’Estat. Jo, tanmateix, pensava en canvis més personals, encara per acabar de definir, però que afectaran la meva quotidianitat.

Les idees titil·legen davant meu com les llums del poblet pirinenc. Material per a properes entrades.

Zona de guerra

La vida passa, però els sentiments es queden, a dins nostre, arrapats al cor, capa sobre capa de tels fins, quasi imperceptibles, que de vegades ens consolen amb el seu escalf i, a voltes, ens estrenyen tan fort que quasi bé ens ofeguen. La vida passa i passa el nostre temps esperant un tren que potser no passarà mai, o asseguts al vagó, mirant per la finestreta d’un tren que no sabem si ens porta on volíem anar, però que ens duu lluny de la vella estació on no volem ni podem tornar.

Penso en els sentiments silenciats i en els trens perduts mentre llegeixo una novel·la que parla d’amors impossibles i amagats, que travessen el temps en silenci, dissimulats entre la fidelitat, la companyonia i l’amistat, i que acaben per confessar-se a les portes de la mort, perquè un necessita deixar aquest món amb el cor net, esquinçar tots els tels que no han deixat bategar la passió.

And the mountains echoed, de Khaled Hosseini, no és una novel·la sobre amors secrets, però sí és una novel·la sobre l’amor —sobre les formes tan diverses que tenim d’estimar: entre germans, entre pares i fills, entre homes i dones, entre dones, entre homes…—, una novel·la que explora com tenim cura dels altres i com les decisions que prenem en fer-ho —de vegades a contracor, patint i provocant un gran dolor— marquen la nostra vida i la de famílies i pobles sencers durant generacions.

La major part de l’acció de la novel·la transcorre a l’Afganistan, al llarg de prop de 60 anys, entre 1952 i 2010. L’acció transcorre en zona de guerra, però Hosseini —escriptor nord-americà d’origen afganès que va canviar la medicina per la literatura el 2003, després de l’èxit de la seva primera novel·la, The Kite Runner— té la mestria d’explorar la vida que passa a les alcoves i als cors dels seus personatges sense deixar que els projectils i les bales que esbotzen els murs i els carrers li facin tremolar la mà. I no és que el conflicte no afecti els personatges, sinó que només és una de les moltes coses que els mouen, i sovint menys important que el desig, la por al fracàs, la tendresa, l’enveja, la solidaritat, l’orgull, la generositat, la ràbia, el sentit del deure, la frustració, l’amor…

La vida passa i els sentiments se’ns queden a dins, i esdevenen la llum a través de la qual mirem el món, el diapasó que vibra amb històries que ens semblen properes. Per això m’emociona l’amor de Suleiman per Nabi, l’amor inconfessable del senyor pel seu servent, un amor que es conforma amb la proximitat d’un passeig diari en cotxe i l’observació atenta del dibuixant que guarda sota clau els seus esbossos. Un amor impossible, com el de Nabi per Nila, la dona de Suleiman, a qui el criat seguirà esperant fins a la vellesa ignorant que porta 30 anys morta.

Amors creuats que s’il·luminen amb la frase que he repetit per a mi mateixa tantes vegades, tot esperant el tren que potser no arribarà: “Tu, sempre has estat tu. Ho saps, oi?”

 

Bicicleta

Tinc els meus pocs lectors abandonats. Ja em perdonareu, però hi ha temporades que, només obrir la porta, els pensaments em volen com fulles arrossegades pel vent i no aconsegueixo materialitzar-los en paraules.

Quan m’envaeix la melangia, sovint tinc la sensació que vaig asseguda en un cavallet de fira que, pujant i baixant, gira lentament al voltant d’una columna de miralls que em torna una imatge massa coneguda, massa repetida; i em sembla que no sóc capaç de dir res que no hagi dit mil vegades, que no hagi escrit dotzenes de cops.

Quan m’envaeix la melangia, el pensament se m’arrapa a les coses petites i quotidianes de la vida que em resulten plaents. Coses de les que una té la sensació que resultarà fútil parlar, perquè de vegades oblidem que no escrivim per al present dels altres, sinó per al nostre futur, per a conjurar el silenci de l’oblit. És bo poder recordar, passat el temps, que ens emocionaven les olors de la vella cuina que ja no existeix, el pessigolleig del sol sobre l’espatlla humida en aquell terrat que va desaparèixer. Perquè aquests són els records més fràgils —i per això, per a mi, tan preuats—, ja que queden fàcilment enterrats sota les capes de noves quotidianitats. Qui recorda ja com s’embrutava els dits al canviar la cinta entintada d’una màquina d’escriure? I potser no cal, però per mi aquest record va lligat a l’emoció de rebre el regal de la meva primera màquina d’escriure, el primer pas cap al meu somni de periodista.

I el record que vull guardar aquí per al futur és el de la meva bicicleta nova, la que em porta cada dia a treballar (quan no plou) i que m’ha fet descobrir una joie de vivre de la que m’havien parlat i que no m’acabava de creure. Les meves companyes ciclistes urbanes m’explicaven que anar en bici dóna bon rotllo i jo somreia pensant que, de segur, no podia compensar el fred de l’hivern, la pesada convivència amb els fums dels cotxes i l’esforç de les pujades. Però resulta que és totalment cert.

Cada matí, baixo del tren amb la meva bicicleta vermella i els deu minuts que tardo a arribar a la feina són una delícia, faci fred o calor. El vent a la cara m’espavila i els carrers amb poc trànsit, que  són la major part de la meva ruta, em regalen una imatge insòlitament tranquil·la de Barcelona (que agraeixo després de 4 anys a Diagonal/Passeig de Gràcia). Ciclista novella a la ciutat (fa menys de dos mesos que vaig canviar de despatx i, per això, de mitjà de transport), cada dia descobreixo alguna cosa nova: una botiga a la meva ruta que no havia vist o quin és el millor semàfor per creuar la Diagonal, si vols agafar verds tots els semàfors successius.

Com tots els ciclistes de ciutat, prenc el millor de cada món: la calçada sempre que puc, si no hi ha un carril-bici específicament delimitat, però les voreres amples i els pasos de vianants allà on la convivència amb cotxes i motos resulta perillosa, i els espais reservats per a bicicletes, inexistents. Cal reconèixer, tanmateix, que la convivència amb els vianants és també força complexa. Puc entendre que alguns d’aquests es queixin dels ciclistes que envaeixen les voreres —jo voldria no haver-ho de fer mai—, però en general són els vianants qui envaeixen els carrils-bici, sense parar massa compte al mal que poden ocasionar, als ciclistes i a ells mateixos. També és veritat que part del problema és el mal disseny dels carrils-bici en algun punt, les obres que hi ha a molts carrers, la pobre senyalització i l’encara més pobre enllumenat d’alguns trams i, des del meu punt de vista, la manca de campanyes informatives apropiades.

En contrapartida, els ascensors a les estacions (algunes), les zones per a bicis als trens i la creixent xarxa de carrils reservats i carrers amb senyalització especial a Barcelona són un incentiu per apostar per la bicicleta. Un altre ho és el punt de vista diferent que et dóna de la ciutat i la infantil sensació de llibertat. I aquesta és l’emoció que vull guardar amb mi i que les capes de noves vivències i nous records no la facin desaparèixer.

 

 

Sorra que s’esmuny entre els dits

No us ha passat mai de no saber com escriure una carta que fa temps que us dóna voltes pel cap? Escrius un paràgraf, n’esborres un tros i deixes una frase isolada. La rellegeixes i retoques diverses vegades i, al final, tornes a començar. Compons un paràgraf nou i l’abandones uns quants dies i, quan hi tornes, tot plegat et sembla una mica ortopèdic, artificial, perquè el que expressen les paraules no és el que sents, i el que sents no ho saps explicar —o potser és que et fas trampes al solitari i tries les paraules només pensant en la resposta que vols propiciar; o potser és que resulta impossible ser natural expressant allò que ni tu mateix reconeixes.

Aquest estiu em van ensenyar que, per a fer una glossa, una bona tècnica és començar el poema havent compost els que seran els dos últims versos, però a mi em costa saber on em porten les meves rimes. De vegades em sembla que la vida és com sorra que se’ns esmuny entre els dits i que l’única cosa real és l’home que estimo; i tanmateix aquest amor és com una ombra xinesa que balla al fons d’un escenari. Com trobar, doncs, els mots adients per no tenir la impressió que el sentit s’escola pel desguàs?

Escrius amb el desig d’atrapar papallones fetes de llum i records en la fina xarxa dels mots precisos. Però en les cartes, a més, vols ser capaç de pintar davant dels ulls del destinatari els colors exactes, els matisos més subtils; vols que les paraules siguin un abracadabra que porti la màgia al cor del lector distant i hi faci esclatar l’encanteri de la comprensió, la comunió del sentit.

En els temps apressats que vivim, les cartes són una relíquia. El missatge electrònic està més a prop de l’apressada targeta postal que enviàvem a casa quan arribàvem al nostre destí, un més dels fils amb els que anem teixint el cordó umbilical que ens manté units a la gent que ens dóna seguretat: la família, els amics, els companys de feina… En la targeta, en el twit, en l’entrada a Facebook, en molts correus electrònics sovint és més important haver-lo enviat que el contingut. Una foto, una icona divertida, un “Hola, hem arribat bé” o un “Mira què interessant” són tot el que ens cal per sentir-nos units als que ens importen. Desenes, centenars de curts missatges formen un corrent imparable que ens arrossega i que, alhora, constitueix el mapa de la nostra vida.

Però a mi, amb l’esperit ancorat en l’enyor dels temps antics, m’agraden les cartes, tot i que de vegades, com ara, no sé trobar el to correcte ni les frases escaients. Cartes que es fan esmunyedisses, com la sorra entre els dits, perquè se saben solitàries, mancades d’una invitació i d’una resposta; cartes que, malgrat tot, són dins meu i, com un perfum dens, acaben impregnant tot el que escric.

Elogi dels amors impossibles

Els amors perfectes són com les utopies polítiques: el somni d’una vida ideal viscuda per persones extraordinàries, en un entorn just i amable.

L’home dels meus somnis viu a l’illa de Thomas More, perquè allà hi ha pau i felicitat, treball i educació per a tothom i ja no cal posseir res, perquè tot és de tots. L’home dels meus somnis viu allí, perquè, com la societat d’Utopia, ell és perfecte: sempre em somriu, mostrant la felicitat d’estimar-me; m’escolta quan li parlo del que m’interessa, i comparteix amb mi les seves alegries i les seves penes; el seu cos és càlid, els seus braços forts i els seus besos dolços. Ho són ara i ho seguiran sent eternament, perquè aquest amor té la perfecció de les utopies: és inabastable. No s’emblanquinarà amb el polsim del temps, no s’esquarterarà estès al sol i serena de la quotidianitat, les tempestes de la convivència no l’arrossegaran riera avall.

Sempre he pensat que, d’una forma o altra, tots guardem al cor un amor perfecte. Per la majoria és una utopia, allò que hauria pogut ser si… Només uns pocs tenen la sort d’haver-lo trobat i haver-lo viscut, si més no per un temps.

No sé com ho viuen d’altres, però, a mi, el meu amor impossible m’il·lumina i m’inspira. M’ajuda a escriure aquests pensaments (im)prescindibles i en les tardes melangioses, em fa sentir acompanyada. Un romanticisme malatís, em direu. Potser sí.

D’altres somnien en utopies bucòliques: un país lliure i civilitzat, amb el pensament orientat al nord i el cor càlid com el sud. Molts voldríem creure en aquest somni, tot i que un entorn ombrívol s’entesta en aixecar barreres al diàleg, que és l’únic camí perquè la realitat s’apropi a les utopies. Però si més no, tot aquest procés ha servit per sacsejar les posicions acomodatícies i fer-nos pensar en quina mena de país i de societat volem viure. Pel camí han caigut algunes fites i alguns falsos herois (que ja era hora que caiguessin, perquè ja feia estona que tocava). De tant en tant cal fer bogada i espolsar els matalassos.

No sé què en sortirà del xoc entre l’utopia catalana i el penós immobilisme celtíber, però crec que sort en tenim dels amors impossibles.