Categoria: Viatges

Desde Colombia (1)

No sé si lo leí o lo escribí antes en otra parte, pero aquí en Colombia he recordado que la lengua es una casa donde vivimos, a veces sin darnos cuenta, con quienes la comparten con nosotros. Llevo un tiempo instalada en otra casa y al llegar aquí he sentido el deseo de volver a recorrer las habitaciones conocidas, el deseo de oir mi voz –como un eco de pasos por las viejas estancias– en esta lengua que tanto amo, aunque no sea la mía.

Aquí el castellano (siempre me resistiré a llamarlo español) suena diferente, con una entonación más suave, con menos aristas, más musical, pero sin la cantinela de otros acentos latinoamericanos. Se llena de anglicismos y, en los medios, se llena de tesituras graves que no sé si son tan frecuentes en la calle. De hecho, si hay que juzgar por el personal de vuelo de Avianca, las mujeres tienden al falsete sobreagudo. Se llena también de palabras para mi exóticas, como “yarubo”, un árbol cuyas enormes hojas color ceniza llenan de reflejos plateados las laderas por las que bajo hasta Medellín, o variantes propias de términos comunes, como “parqueadero” por “aparcamiento”, o ese “carro” y ese “saco” que todos oímos en doblajes latinoamericanos.

No estoy descubriendo nada extraordinario, es cierto, pero es lo que dan de si los primeros pasos de un viaje iniciado con un vuelo transatlántico de 12 horas con dos más de enlace. Para “aligerar” el trayecto decidí hacer noche en Bogotà y coger el enlace a Medellín por la mañana. Hacedme caso: si vais a Medellín desde Barcelona, no cometáis el mismo error. Entre que pasas inmigración, recoges la maleta (si también cometiste el error de no facturarla hasta Medellín) y te plantas en el hotel, son las 11 de la noche, hora local, pero las 6 de la mañana en España, y acostarse a la hora en que tu cuerpo acostumbra a despertarse suele resultar en fracaso para el descanso. Por si esto fuera poco, mi vuelo a Medellín salió con retraso, limitando mis opciones de jornada turística.

La decisión me ha permitido, en cualquier caso, observar el enorme movimiento de vuelos locales que hay un domingo en el aeropuerto de Bogotà. Aviones que salen cada 10 minutos a ciudades como Cali o Barranquilla, pero también a lugares de los que no había oido hablar: El Yopal, Cucuta, Ibagué, Pereira… Las distancias aquí son tan grandes y la orografía de algunas zonas tan dura que el avión debe ser la única opción razonable para muchos viajes interiores.

Hoy, sentada en el Botánico de Medellín, después de algunas reuniones y con la impresión de una tarde de domingo de museo y breve paseo, empiezo a hacerme una idea del país. Veo a gente ilusionada y comprometida por cambiar las cosas. Cautos con las expectativas, pero decididos. Un país con un potencial enorme, que ha empezado a darse cuenta de cuánto puede llegar a hacer. Una primera impresión positiva, pero debo escuchar y ver más, mucho más.

Emprenent el vol

Allò que se’m fa pesat de viatjar –les hores d’espera a estacions i aeroports– és també una part de l’encant de l’aventura del viatge. Aquestes estones “perdudes” sense necessitat d’excuses són moments ideals per escriure aquí, i per fer-ho a partir de l’observació de les persones que t’acompanyen fortuïtament.

En aquest vol cap a Colòmbia que sóc a punt d’agafar –un directe Barcelona-Bogotà–, tinc la impressió que la majoria dels viatgers són colombians. Bastanta gent jove. Homes i dones sols, de mitjana edat, ben vestits, alguns amb bosses de les botigues de l’aeroport, potser regals apressats d’última hora…

Escolto, sense arribar a sentir les paraules, l’accent suau del seu castellà càlid. Un grup, allà al fons, té el “look” del personal d’ONG.

Comença l’embarcament i caldrà anar plegant. Estic prou endavant com per ser dels últims a pujar a l’avió. M’esperen quasi 12 hores de viatge i no cal estressar-se. M’he comprat dos e-books d’autors colombians (entre crònica i literatura) per anar-me ambientant. Us ho aniré explicant durant la setmana.

Joves

Avui la meva filla ha marxat cap al Regne Unit, a passar-hi una temporada treballant com a au pair per millorar el seu anglès. Segur que serà una gran experiència per ella, n’estic convençuda, i que li anirà molt bé per madurar, però no puc evitar sentir un run-run d’inquietud. Fins que no t’hi trobes penses “quina bestiesa, per què m’hauria de fer patir?”, però quan arriba el dia de la marxa se’t fa un nus a l’estomac i et venen al cap tot d’idees absurdes.

D’altra banda, ho confesso, sento una sana enveja dels joves d’ara, malgrat la percepció general que ho tenen molt difícil, amb les altes taxes d’atur i la frustració que sovint produeix haver-se preparat per a una carrera que potser no es podrà exercir mai. Però aquests riscos també els afrontàvem quan jo tenia l’edat de la meva filla (del 75 al 85 aquest país va estar molt distret amb la Transició política, però les perspectives econòmiques no eren pas les que es van viure del 85 al 95) i, en canvi, nosaltres estàvem molt menys preparats que ells, aleshores viatjar era més car i complicat, i la interconnexió global no ens la podíem ni imaginar. Ara, mentre escric això, puc rebre whatsapps de la meva filla des d’UK, mentre una amiga em comenta des del Canadà el Twitter que he enviat des de l’aeroport.

El run-run és, en part, el resultat de no acabar de tallar mai el cordó umbilical, que mantenim viu gràcies a l’electrònica. Per això és bo que ells —els nostres fills i filles— i nosaltres —pares i mares runrunejants— aprenguem aviat a portar bé la separació (ells a ser menys dependents i nosaltres a no sobre-protegir-los).

Separar-se per viatjar i viure un temps en un país estranger afegeix l’avantatge de començar ben aviat a conviure i acceptar la diversitat. Malgrat la voluntat de tota mena d’apocalíptics d’aixecar barreres i de tancar-se al voltant de vanes il·lusions de “puresa”, el món futur serà mestís o no serà, i serà plural, malgrat les dinàmiques d’uniformització cultural que propicia la globalització. I sí, sento una sana enveja d’aquests joves que tenen a les seves mans el futur d’un món tan ple de reptes, tant de coneixement acumulat per afrontar-los, i eines científiques i tecnològiques tan impressionants i quasi inimaginables fa 30 anys.

Els colors de l’illa

Les cales de Menorca tenen molts colors. De fet, jo diria que cadascuna té un color diferent. De la banda de Tramuntana moltes cales són vermelles —com la del Pilar, on s’hi arriba a peu després d’una llarga caminada, que pot anar dels 30 als 45 minuts, segons la ruta triada, o a cavall, com ho vam fer nosaltres, després d’una hora i mitja de trotar i galopar per boscos i camps—, però també d’un marró grisenc, com la Cala dels Alocs, una platja de còdols on vaig començar a escriure aquesta entrada.

Les cales del Migjorn, en canvi, des del Cap d’Artutx a Binibèquer, són blanques, d’una sorra fina que pot variar del blanc marbrat i brillant de Son Xoriguer o la Macarella, al grisenc, com de còdols triturats —serà això?—, de Sant Tomàs.

La cala dels Alocs em va fer agafar paper i llapis perquè em va semblar un lloc força especial. I no només perquè la manca de sorra n’allunyi la majoria dels banyistes, que la deixen de banda i enfilen el Camí de Cavalls en direcció al Pilar. Crec que Paul Auster valoraria millor que ningú que jo la visités just després de llegir la seva digressió sobre l’autoria del Quixot, inclosa a la novel·la City of Glass de la que parlava en una entrada anterior, perquè, en l’accés als Alocs, una sèrie d’escultures adossades a una petita casa de pescadors et recorda que justament aquí, el 2005, els lletraferits illencs van venir a celebrar els 400 anys del Quixot.

L’altra cosa que la fa especial són el inquilins que té els Alocs: mitja dotzena de menorquins rondant la seixantena que passen el dia instal·lats en una mena d’embarcador que hi ha repenjat contra les roques que tanquen la cala a la dreta. Allà hi tenen una petita construcció amb sostre de mitja volta prou gran per encabir una barca de pesca mitjana, que devia ser la funció per la qual es va construir, però que ara aquesta colla de vigilants de la platja granadets fan servir de magatzem per taules, cadires, para-sols i, sobretot, per mantenir a l’ombra les neveres amb cerveses que han portat fins a la porta mateix en el seu jeep.

Tenen veus potents i estentòries, que alguns afinen prou bé per deixar-se anar amb boleros i havaneres quan creuen que l’ocasió s’ho mereix. L’altre dia els va fer refilar la presència de dues sirenes catalanes (la definició és d’ells) que van emergir nues a l’embarcador convidades a compartir unes cerveses després de consultar-los, tot banyant-se, la manera d’arribar a la Cala en Calderer. Els inquilins dels Alocs ofereixen el seu ajut, ara i adés, a qui els abelleix: a les dues aventureres els van deixar un caiac perquè poguessin fer per mar un camí que per terra és força llarg i pesat amb la calor d’aquests dies; als submarinistes que van arribar poc després els van oferir un espai òptim per preparar la immersió i deixar roba i estris mentre bussejaven; a la vella parella d’anglesos, una estoneta de repòs a l’ombra (que segurament els va estalviar una insolació).

A la resta no ens van fer ni cas, però ens van entretenir. Cap a quarts de tres, després de distreure’ns una estona amb uns quants retrets repicats sobre qui havia pagat les cerveses i qui s’havia fet el longuis, van desaparèixer, però més tard ens els vam trobar fent la sobretaula a la caseta de pescadors de l’entrada de la cala, sota l’ombra allargada de la trista figura de l’hidalgo Don Quixote. Us he dit que era grisa, oi? Doncs crec que he errat, els Alocs és verd fosc, com el color de la cara de Sancho Panza que ens mira i ens diu adéu des del mur de la casa.

Cartes a un amic distant (9)

Aquests dies penso molt en tu, per aquest mar tan blau i aquesta llum tan brillant que em recorda la de la teva terra, perquè tinc temps, molt més temps per pensar del que disposo normalment —cosa que, de vegades, per gent com jo resulta perillosa— i també perquè he llegit un llibre, Contra el viento del norte, de Daniel Glattauer, que et recomano, un llibre sobre amors virtuals i sobre estranyes coincidències que alteren la vida.

Feia dies que l’havia comprat i el guardava per les vacances, per llegir-lo amb tranquil·litat, però el vaig devorar en menys de 24 hores. No podia desenganxar-me de la conversa entre els dos protagonistes, que comença per casualitat a través d’un correu electrònic enviat per accident i que va creixent en intensitat i compromís, que s’alimenta igual de l’entusiasme que dels dubtes. És una història d’amistat, primer, i d’amor, després, a través de les paraules, que van teixint complicitats i despertant sentiments que ni el Leo ni l’Emma saben que poden sentir.

És una història que no té res a veure amb nosaltres, però que em fa pensar en nosaltres, perquè parla de sentiments profunds que no encaixen amb cap esquema convencional, perquè parla de missatges que superen la distància física i vital, perquè parla de persones que construeixen un món propi —“exterior”, en diuen— paral·lel a les seves vides “interiors”, que arriba a ser tan important per a elles que no hi poden renunciar ni quan senten que els resulta dolorós seguir-lo alimentant. Jo, amic distant, sovint em sento així: sé que hauria de deixar d’escriure aquestes cartes i de viatjar al centre dels meus somnis, d’on torno sempre com d’un viatge al fons del mar sense passar per la cambra de descompressió. Però em resulta extremadament difícil, perquè m’adono que els nostres escadussers contactes, per espaiats i curts que siguin, són els millors moments de la meva vida. Fins i tot ara, quan poc més puc fer que escoltar-te i mirar com lluites per superar el teu dolor.

És només una novel·la, però a Contra el viento del norte es dibuixa una relació que no es construeix a base d’amistats comunes i aficions compartides, on no hi ha un vincle social previ i on els protagonistes no parlen ni de pel·lícules ni de plans de vacances. Tot plegat és molt més subtil, té a veure més amb el com que amb el què i quan ho miro en perspectiva em fa sentir que els meus sentiments no són tan absurds com de vegades em semblen. Jo sovint m’he preguntat com puc estimar tant una persona que és tan lluny del meu món quotidià, però n’hi ha prou amb compartir una cançó que parla d’un jardí secret per sentir que hi ha alguna cosa que ens uneix per sobre de desenes de vides de distància. Per sobre de la làmina blanca, com de marbre, en la que s’ha convertit el mar que miro des de l’altra banda del mar que hi ha ara entre nosaltres.