El Whisky ja té casa a la muntanya

Avui hem portat el nostre Whisky a la seva nova casa a la muntanya, a ARRE – La Xaquima, a Masos de Llimiana, al Pallars Jussà. Allà estarà amb d’altres cavalls que, com ell, a causa d’una lesió o de l’edat, han de deixar l’exercici actiu i necessiten espai obert i una vida tranquil·la. Tot i que sé que estarà molt bé a la seva nova casa i amb els seus nous companys, no puc evitar sentir una indefinible tristesa.

IMG_1698
El Whisky a la seva nova casa

Aquesta tarda he replegat un munt de fotografies d’aquest darrer any, i veient-lo entrenar a la pista amb la meva filla i participant als concursos fa només alguns mesos, he recordat les satisfaccions que ens ha donat, i tot el que hem après amb ell, la seva simpatia, la seva noblesa. Sé que, encara que tingui altres cavalls, sempre enyoraré la seva intel·ligència, la seva voluntat d’agradar, la seva capacitat d’aprendre.

La nova "família" del Whisky
La nova “família” del Whisky

Al camp, amb la seva nova “família”, segur que la inflamació crònica de la seva ma esquerra s’alleujarà. Podrà pasturar pels prats de l’hípica en lloc de passar la major part del dia en un box i sortir unes hores al paddock. Serà feliç i jo ho seré de saber-ho, però enyoraré veure’l moure el cap amunt i avall quan li preguntava si volia pastanagues (no us ho havia dit, que sabia parlar?).

Diuen alguns que no has de posar massa afecte en un cavall, perquè és normal haver-lo de canviar, perquè es fan massa vells per a l’esport, a causa d’una malaltia o d’una lesió, com en aquest cas, o perquè tu evoluciones com a genet i vols tenir un cavall que segueixi aprenent amb tu. Però jo m’havia fet la il·lusió que el Whisky seria amb nosaltres fins que fos molt vellet. No ha pogut ser, però el seguirem estimant com l’amic insubstituïble que és.

Ah, i si voleu ajudar als cavalls que ho necessiten, feu-vos socis de La Xaquima. Fan una feina molt maca!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

My favourite things

Fa uns dies, mentre esmorzava, vaig sentir a la radio una interessant versió de My Favourite Things a càrrec d’un quintet encapçalat pel cellista Yo-Yo Ma i integrat per Chris Botti (trompeta), Romero Lumbabo (guitarra), Billy Childs (piano), Robert Hurst (baix) i Billy Kilson (bateria). La peça, inclosa al disc Yo-Yo Ma & Friends. Songs of Joy & Peace, és una nova versió jazzística de la cançó creada el 1959 per Rodgers i Hammerstein per al muntatge teatral The Sound of Music. Aquesta es va fer molt popular a rel de la la versió cinematogràfica de l’obra (estrenada el 1963 i coneguda a Espanya com Sonrisas y lágrimas), interpretada per Julie Andrews, però ja dos anys abans la versió que en va fer John Coltrane la va convertir en un inexcusable referent de la història del jazz.

Yo-Yo Ma, un contrabaixista de formació clàssica, que en l’esmentat disc igual versiona nadales irlandeses i gallegues que estàndards com My One and Only Love, fa una versió molt més tova de la peça, que Coltrane, amb l’ajut imprescindible del pianista McCoy Tyner,  va convertir en una mena d’obsessiva dansa dervix, explorant amb el seu soprano sonoritats i cadències de la música índia. Tanmateix, la proposta de Yo-Yo Ma és d’una gran bellesa i la trompeta de Botti evoca indefectiblement el lirisme sense vibrato de Miles Davis.

Cal seguir fent versions de My Favourite Things. Encara que sembli absurd, tinc l’íntima convicció que les cançons positives milloren el món, i aquesta ho és de positiva. Recordo haver-la cantant el dia que va néixer el meu fill, mentre esperàvem que ens pugessin a l’habitació i ell dormia plàcidament sobre el meu pit, i recordo haver tingut el pensament que cantant-li aquesta cançó li faria notar quant l’estimava, que ja formava part dels petits tresors de la meva vida: oques salvatges amb reflexos de llum de lluna a les ales, volves de neu sobre el nas i els ulls, nenes boniques amb vestits blancs, pastissos de poma i guants calentets per als hiverns platejats…

Tarda de diumenge melangiosa.

Des de dins de la bombolla

La meva amiga m’explica que l’aclapara la solitud que troba aquests dies quan arriba a casa. El seu fill, amb qui viu des que la filla gran es va independitzar, és aquests dies a l’hospital, rebent tractament per una malaltia rara i greu que ha trasbalsat tota la família. Però la meva amiga, que ha sapigut sobreposar-se i enfrontar-se al problema del seu fill amb serenor i coratge, ara se sent defallir quan obre la porta de la casa i sent el ressò de la buidor.

Hi pensava ahir divendres al matí, mentre endreçava la casa silenciosa, sense la meva filla (uns quants dies fora, fent de monitora de colònies) ni el meu fill (a l’institut), i de sobte em va assaltar la premonició d’un futur de silenci i quietud.

Quan els teus fills són petits, t’absorbeixen fins a un punt que ‘deformen’ la teva visió del món. Les seves demandes són tan peremptòries i el pes de la responsabilitat que sents tan gran que acabes creant una bombolla de protecció, un espai “propi” que comparteixes amb ells i mires la realitat a través del vidre convex de la teva càpsula. El teu espai és reduït i ells l’omplen a vessar. De vegades et sents desbordada, però mai sola.

Quan els teus fills es fan adults, t’adones que la campana protectora no era de vidre, sinó només una lleugera bombolla de sabó que es trenca amb facilitat. De sobte, tens el món sencer al davant i notes que els teus són els gestos maldestres de qui s’ha acostumat a moure’s en un espai reduït. Els teus fills inicien el seu propi camí —de vegades amb més dificultats de les esperades— i tu has d’aprendre a viure amb els braços estirats, a la manera d’ales protectores, però deixant-los volar sols. Hi ha dies que penses que tot era més fàcil quan vivies “presonera” de la bombolla.

Cadascuna s’enfronta com pot a aquests sentiments. Jo he fet el que he pogut per anar sortint de tant en tant de la nostra bombolla protectora i seguir veient el món des de l’altra banda del vidre, però això ha fet que sovint em sentís culpable, i m’ha generat també algunes frustracions, perquè mirava els horitzons llunyans i alimentava inconscient el desig d’arribar-hi, mentre el meu cos i una part molt fonda i primària de la meva ànima em mantenien enganxada a la “nostra bombolla” amb un invisible cordó umbilical.

De vegades em pregunto si aquest “espai interior” que compartim amb els nostres fills és més estret en el cas de les mares que els hem criat soles. Però segurament no, segurament cap altra relació —parella estable o ocasional— pot omplir la buidor que et deixa l’absència d’un fill, cap so pot omplir el feixuc silenci que t’envolta quan la marxa és llarga o definitiva.

Per això, ara mateix, em sento una dona afortunada, perquè encara puc seguir escrivint des de dins de la nostra bombolla. Sabem que és de sabó i molt delicada, però seguirem bufant per refer-la tants cops com calgui.

 

 

Homenatge

Ahir vespre vaig assistir a l’homenatge a Feliu Formosa que es va fer al Teatre Alegria de Terrassa. Ai, Feliu, quina alegria!  va reunir els amics, col·laboradors i deixebles d’aquest poeta i home de teatre, i també a simples admiradors, com jo, que no hem estat massa a prop de l’home però tampoc lluny de la seva obra, simplement perquè les seves paraules han fet vibrar les fibres de la nostra sensibilitat.

El teatre a casa nostra segurament no seria el mateix sense l’aportació de Feliu Formosa, però el “meu” Feliu és el poeta. Ahir es van tornar a dir belles paraules del Llibre de les meditacions (1973) : “Sóc amic de la tarda d’hivern que em disposa a un poema…”, però sobretot vam tornar a escoltar l’amor desesperat pel dolor de la pèrdua de Cançoner [i jo vaig pensar en tu]. Deia el Feliu, en un article de 2003, que tenia la impressió de no haver-lo escrit ell aquest llibre, publicat el 1976 i compost uns mesos després de la mort de la seva companya Maria Plans:  És com si ell hagués vingut a mi al marge de la meva voluntat.” En qualsevol cas, per mi és difícil expressar de manera més bella la permanència de l’amor i la incomprensió de l’absència.

19
Potser em resignaria
a la teva partença,
si no veiés l’oblit
als ulls dels qui m’envolten.

Si goso apropar-m’hi,
veig que tu te n’allunyes,
i jo torno a allunyar-me’n
per seguir-te de nou.

I deixo enrere uns actes
que semblen els de sempre.

Assistir a la festa pel Feliu, m’ha fet venir ganes d’obrir la vella carpeta vermella on dormen els meus poemes adolescents, alguns dels quals, fa ja 34 anys, el Feliu va ser tan gentil de llegir i comentar. Sobre alguns dels poemes hi va deixar petites anotacions —errades que jo no hagués hagut de deixar escapar subratllades amb discreció— i sobre un dels fulls, una recomanació: Vinyoli, A hores petites, llibre que el poeta barceloní havia publicat aquell 1981 i que Feliu coneixia bé, ja que acabava de realitzar el recull i pròleg de l’Antologia poètica de Vinyoli que Proa va editar aquell mateix any.

No vaig comprar el llibre de Joan Vinyoli. Em pregunto si hagués canviat alguna cosa en la meva vida si hagués seguit aquell consell i hagués continuat aprofundint en la meva vena poètica… Segurament no. Les paraules sempre segueixen el cor.

 

Renéixer

He vist les ginestes pintar altre cop de groc els meus paisatges i he vist, a la meva petita terrassa, esclatar el roig de les flors espectaculars d’una planta que havia donat per morta.

20140422-010821.jpg
Arriba la primavera i reneix la vida. Rebrota la vida amagada entre els plecs del que semblava mort. I jo hi vull veure el batec d’una profecia.

Els camps es pinten de groc però, de vegades, quan t’hi acostes, en lloc del perfum de la ginesta, hi troves les punxes d’una argelaga.