La meva amiga m’explica que l’aclapara la solitud que troba aquests dies quan arriba a casa. El seu fill, amb qui viu des que la filla gran es va independitzar, és aquests dies a l’hospital, rebent tractament per una malaltia rara i greu que ha trasbalsat tota la família. Però la meva amiga, que ha sapigut sobreposar-se i enfrontar-se al problema del seu fill amb serenor i coratge, ara se sent defallir quan obre la porta de la casa i sent el ressò de la buidor.

Hi pensava ahir divendres al matí, mentre endreçava la casa silenciosa, sense la meva filla (uns quants dies fora, fent de monitora de colònies) ni el meu fill (a l’institut), i de sobte em va assaltar la premonició d’un futur de silenci i quietud.

Quan els teus fills són petits, t’absorbeixen fins a un punt que ‘deformen’ la teva visió del món. Les seves demandes són tan peremptòries i el pes de la responsabilitat que sents tan gran que acabes creant una bombolla de protecció, un espai “propi” que comparteixes amb ells i mires la realitat a través del vidre convex de la teva càpsula. El teu espai és reduït i ells l’omplen a vessar. De vegades et sents desbordada, però mai sola.

Quan els teus fills es fan adults, t’adones que la campana protectora no era de vidre, sinó només una lleugera bombolla de sabó que es trenca amb facilitat. De sobte, tens el món sencer al davant i notes que els teus són els gestos maldestres de qui s’ha acostumat a moure’s en un espai reduït. Els teus fills inicien el seu propi camí —de vegades amb més dificultats de les esperades— i tu has d’aprendre a viure amb els braços estirats, a la manera d’ales protectores, però deixant-los volar sols. Hi ha dies que penses que tot era més fàcil quan vivies “presonera” de la bombolla.

Cadascuna s’enfronta com pot a aquests sentiments. Jo he fet el que he pogut per anar sortint de tant en tant de la nostra bombolla protectora i seguir veient el món des de l’altra banda del vidre, però això ha fet que sovint em sentís culpable, i m’ha generat també algunes frustracions, perquè mirava els horitzons llunyans i alimentava inconscient el desig d’arribar-hi, mentre el meu cos i una part molt fonda i primària de la meva ànima em mantenien enganxada a la “nostra bombolla” amb un invisible cordó umbilical.

De vegades em pregunto si aquest “espai interior” que compartim amb els nostres fills és més estret en el cas de les mares que els hem criat soles. Però segurament no, segurament cap altra relació —parella estable o ocasional— pot omplir la buidor que et deixa l’absència d’un fill, cap so pot omplir el feixuc silenci que t’envolta quan la marxa és llarga o definitiva.

Per això, ara mateix, em sento una dona afortunada, perquè encara puc seguir escrivint des de dins de la nostra bombolla. Sabem que és de sabó i molt delicada, però seguirem bufant per refer-la tants cops com calgui.