Quardern de viatge: third round

Una de les coses que m’agrada quan viatjo és descobrir llibres que
m’expliquen aspectes insòlits dels llocs que visito. Per mi ha estat
una sorpresa saber que Nova York va ser, durant molts anys, la “ciutat
de les ostres”. A la llibreria del ‘gifts-shop’ de l’Estatua de
Llibertat vaig trobar ‘The Big Oyster’, de Mark Kurlansky, una
història de NY escrita des de la perspectiva de la producció i el
comerç d’ostres, tan abundant anys enrera aquí que, el 1857, va fer
dir a l’escriptor anglès Charles MacKay, de visita a Nova York, que
“l’home sembla haver estat creat per consumir ostres”.

El llibre arrenca amb el viatge de l’explorador britànic Henry Hudson,
que a mitjan segle XVII, buscant una ruta fluvial fins a la Xina per
als holandesos a través del continent americà, va enfilar el riu que
separa Nova York de New Jersey, a l’oest de Manhattan, i que ara porta
el seu nom. Hudson i la seva tripulació van entrar en contacte amb els
‘lenape’, un poble indígena, que consumia tantes ostres que els
arqueòlegs van estar trobant dipòsits de milers de closques durant
anys mentre s’excavaven els fonaments dels gratacels de Manhattan.

Una troballa tan entretinguda com ben escrita.

Ahir dijous va ser el dia de l’art. Ens el vam passar al MoMA, on vaig
tenir la sensació que, davant una gran pintura, el temps s’atura. Et
plantes en front de “Les demoiselles d’Avignon” i podries ser al 1930
com ets al 2011, tot i que l’esperit d’una gran obra d’art pertany
indefectiblement a la seva època. Potser és aquest el sentit de l’art:
atrapar l’esperit d’un temps i superar-ne la caducitat, connectar-lo
amb el futur, amb el nostre desig d’eternitat.

Divendres ha començat calurós i solejat. Ideal per al nostre passeig
sota els ponts de Manhattan i de Brooklyn. Des del parc al costat del
riu ens plantejàvem les millors perspectives per veure el partit dels
Mets contra els Brewers. Hem arribat a les cinc de la tarda al City
Field sota un sol espatarrant. Hem vist com posaven les cerveses a
refredar, com començaven a coure ‘hot dogs’ i a fregir patates. Hem
vist l’entrenament dels dos equips i la lenta cerimonia d’allisar la
terra de les bases i de la zona de llençament, de regar-la i pintar
les ratlles…

I just a les 7 i cinc, quan tot era a punt per començar, els operaris
han començat a cobrir-ho tot amb un plàstic gegantí, mentre un vent
fred i desagradable ens canviava el calor per fred. La megafonia i les
pantalles gegants ens han convidat a refugiar-nos d’una encara
invisible tempesta, que només cinc minuts després ha esclatat amb
violència. I d’això fa dues hores. Des d’aleshores, públic i jugadors
esperem. No sé en quines circumstàncies s’acaba suspenent un partit de
beisbol. Aquí la gent segueix esperant pacientment amb una mena
d’assumida fatalitat. La majoria, si s’escau, podran venir d’aquí a
una setmana per recuperar el partit perdut. Nosaltres no. La pluja
segueix caient impertorbable.

—
Enviat des del meu dispositiu mòbil
Adela Farré

Quadern de viatge: Liberty Island i Coney Island

El primer despertar a Nova York va ser gris i fred, però això no va impedir-nos complir amb la primera etapa obligada de qualsevol turista: la visita a l’Estatua de la Llibertat, en l’illa del mateix nom al mig de la badia que constitueix el port natural de Nova York.

L’estatua és alhora espectacular i minsa. Tot i la seva magnificent envergadura i el seu pes físic i simbòlic, contemplada des del port dels ferries, al peu dels gratacels del districte finançer al downtownde Manhattan, sembla perduda al mig de la badia. Segurament caldria anar enrere en el temps i imaginar-se un Manhattan de senyorívoles mansions decimonòniques, de només tres o quatre pisos d’alçada, per comptar l’impacte que la monumentalitat de la figura femenina de Bartholdi podia produir. Penso que així devia ser amb els milions d’immigrants que passaven pel seu costat camí de l’Illa d’Ellis, la segona part de tots els creuers turístics que et porten a Liberty Island. El Museu de la Immigració de l’Illa d’Ellis impacta més per les dades que et recorda que pel que et descobreix. És un museu pensat per a un públic americà, que pot buscar en els ordinadors de l’entrada el seu nom entre els registres que s’han pogut recuperar dels 12 milions de nous americans que, entre 1892 i 1924, van passar per les sales del més famós centre d’acollida de la història dels Estats Units per formalitzar la seva entrada al somni americà. Les sèries de fotografies dels que arribaven i les petites històries que expliquen cadascuna no fan més que recordar-nos que aquest és un país sorgit de la diversitat. Una part de l’exposició parla d’altres centres d’arribada massiva (com Galveston, a Texas) i llença una mirada crítica sobre els coyotes de l’època, que aleshores buscaven les seves víctimes sobretot a l’Europa central i oriental.

La casualitat ha volgut que a l’avió, venint cap aquí, hagués llegit Amy Foster, una novel·leta de Joseph Conrad que explica la història de rebuig, amor i mort d’un nàufrag polonès a les costes d’Anglaterra, emigrant frustrat cap a les Amèriques, arrencat de la seva misèria amb promeses d’or i prosperitat per tractants d’una nova estirp d’esclaus. Mentre mirava les fotografies d’Ellis Island, recordava com de bé descriu Conrad el sentiment de desarrelament, que devia haver sentit ell mateix (polonès convertit en mestre de la literatura anglesa) i que han compartit, comparteixen i compartiran milions i milions d’emigrants.

Tot això sota un cel de plom que ens mostrava una imatge insòlita de l’sky line de Nova York, retallat no sobre un brillant cel blau, sinó com sobre coto-fluix brut de tinta negra. Per sort, a la tarda es va obrir el cel i les vistes des de dalt de l’Empire State Building van donar de si tot el que es pot esperar d’un mirador ple a vessar de gent amb tots els accents, tots els colors, totes les combinacions: parelles, famílies amb nens, famílies amb avis, colles d’amics joves, colles d’amics grans… tots fent cua, tots fent fotos, tots tornant a fer cua… El turisme té les seves rutines.

El sopar a l’Smoke Jazz va compensar la grisor matinal (malgrat els meus fills, als quals no he pogut mai transmetre la meva passió musical). Un bon concert del quartet de l’organista Mike LeDonne, amb un guitarrista que fa temps que m’agrada molt, Peter Bernstein; Vincent Herring, al saxo alt, i Joe Farnsworth, a la bateria. Bona cuina i bona música: què més pots demanar.

Avui hem aprofitat el sol i ens hem banyat a Coney Island, que és una platja com eren les nostres quan jo era una cria: sense dutxes, i amb unes paradetes de fregits i hot-dogs amb cartells virolats sobre el llarg passeig amb terra de fusta que semblen arrencats d’una pel·lícula dels seixanta/setanta. Però hi he vist tantes escenes de pel·lícula que no he pogut evitar la temptació d’anar-hi, i al final ha estat divertit, amb volta al Ciclone, la vella muntanya russa de fusta, i tot.
…

Quadren de viatge: Nova York (1)

Quan llegiu aquesta entrada segurament ja haurem arribat a NY, però ara som a l’aeroport fent temps per pujar a l’avió. Em fa molta il·lusió aquest viatge, perquè aquesta és una ciutat que ens ha fet somniar a tots: el taxista m’ha recordat que és l’escenari de totes les pel·lícules… bé, no de totes, és clar, però si de tantes! També és l’escenari dels llibres de Paul Auster, que m’encanta. La darrera novel·la, Sunset Park, et descobreix una Nova York diferent, marginal, estranya i fascinadora.

També em fa il·lusió tornar a Estats Units, perquè hi ha algun cosa en el caràcter dels nord-americans (una mena d’ingenuïtat apassionada) que em sedueix enormement i que es respira als carrers de les ciutats que conec, Chicago i Washington. Fa un mes i escaig, en tornar de WDC, vaig anotar:

Com diu l’amiga Pilar responent la meva última entrada, no és que als Estats Units no hi hagi coses dolentes (com les pistoles), coses que m’inspiren aversió i desconfiança. I d’altres coses que no són dolentes en elles mateixes, però sí una mica perilloses, com una certa ingenuïtat de la societat, un punt infantil que fa els americans apassionats però també manipulables.

És molt difícil fer-se una idea cabal de com és un país quan hi estàs només una setmana i la major part del temps, ficada en una fira internacional. El que allà veus té poc a veure amb la realitat del carrer. Als nord-americans els tractes anant a comprar o a menjar i, per regla general, crida l’atenció l’amabilitat del servei (més relatiu quan es tracta dels taxistes i absolutament absent quan es tracta dels serveis de cafeteria i restauració del Centre de Convencions). Però, segurament, per conèixer de veritat aquest país, cal viatjar al seu interior, a una Amèrica menys cosmopolita.

No sé si aquest pensament de fa unes quantes setmanes és veritat del tot. És més autèntica l’Espanya que coneixes si viatges a Badajoz que si t’estàs uns dies a Madrid? Em direu que les diferències entre un poblet d’Arkansas i Nova York són més profundes que entre qualsevol capital de província espanyola o Madrid o Barcelona, però no ho sé. I aquest sí que és un viatge que m’agradaria fer, a l’Amèrica profunda.

De moment, iniciem el viatge cap a la ciutat que mou els fils de l’economia del món i que és un referent cultural. Us ho vaig explicant.
…

Memòria

Pensava que arribaria l’estiu i no pararia d’escriure al blog, però he consumit ja un terç del mes d’agost i només he publicat una entrada. Per a mi l’estiu, les vacances són un temps per a relaxar-se, per a pensar lliurement en la vida, per a canviar el punt de vista que ens marquen les obligacions diàries i poder, així, analitzar les coses des d’una altra perspectiva, però aquest any se m’està quedant en un temps només per a una petita descompressió que em permet acabar, sense tantes angúnies però no amb menys feina, els treballs que s’han sortit de terminis però cal fer, sí o sí. Em queda poc temps per a escriure i potser, per això, he navegat per la panxa del bou on no neva ni plou i he trobat l’esborrany d’una entrada que mai vaig acabar. És del 20 de maig i, curiosament, el seu començament s’adapta com un guant a la reflexió sobre el llibre que acabo de llegir i que citava en l’anterior entrada: Before I go to sleep. Un thriller ben construït que ens interroga sobre el límits de la nostra identitat, construïda sobre la nostra memòria.

La reflexió començava així:

Aquesta tarda el meu fill m’ha dit una frase interessant. M’explicava que li resultava difícil recordar les coses que fa a l’institut i els continguts de les classes fins que no n’hi parla algú: “És com si els altres tinguessin la clau de la meva memòria i jo no la puc obrir sense ells”. A part d’arribar a la conclusió que hauré d’ajudar el meu fill a adquirir competències mnemotèniques, m’ha fet pensar fins a quin punt depenem dels altres, del grup, de la comunitat, per ser nosaltres mateixos, per reconèixer-nos en la memòria de les nostres experiències.

Un mes després, i sense saber-ho, vaig comprar un llibre que es fa les mateixes preguntes. Què som sense el que recordem i el que ens ajuden a recordar els que ens envolten? La resposta d’S.J. Watson, l’autor de No confies en nadie (el pretesament comercial, però ben poc suggerent títol de la versió espanyola de la novel·la que ens ocupa), és que esdevenim éssers vulnerables i manipulables, als quals només pot salvar el rastre d’amor que haguem pogut deixar en aquells que conserven el nostre record.

El paràgraf sobre la memòria em va fer pensar en un altre dels meus temes recurrents: l’individu versus el grup. Aquells dies estaven instal·lats a diverses places de tot l’Estat les acampades dels indignats. El Felip Puig encara no havia lluït les seves gràcies com a gestor de la seguretat pública a la Plaça de Catalunya. I jo em preguntava com s’havia convertit en moviment una suma de frustracions que, al meu parer, sorgeixen sobretot de la manca de resposta del sistema a l’individu, més que no pas d’una manca de consideració a la comunitat. Per això els polítics estan tan desconcertats, per això al moviment li costa tant articular propostes: qualsevol resposta haurà de ser col·lectiva i no sé si pot apaivagar el malestar d’un individu perdut en una societat que ha fet del consum el més important dels drets col·lectius. I vaig escriure:

Avui és un dia per a la reflexió sobre el valor del grup, del col·lectiu, mentre milers de persones acampen a dotzenes de places d’una punta a l’altra de l’Estat: Madrid al capdavant, amb milers reunits i arraulits a la Puerta del Sol, però també a Barcelona, Bilbao, València… És diuen a ells mateixos “indignats” i no són un moviment, sinó més aviat la confluència de persones que pateixen graus perillosos de malalties bastant comunes: desencís, desconcert, inquietud pel futur, desmotivació…

Malalties totes elles, afegiria, d’aquest individu perdut per al qual cap acció no s’explica per ella mateixa si no té un retorn en termes de benefici; un individu que no pertany ni enlloc ni a ningú. Ja no es fa d’associacions, ja no es fa de partits… es fa de clubs que li ofereixen serveis, descomptes i tracte personalitzat. Tinc la impressió que, malgrat les interpretacions en termes de potencial polític d’alguns idealistes als quals conec força bé, l’objectiu de fons de les acampades no era canviar res, sinó estar junts, pertànyer a alguna cosa. I això explica per mi perquè s’hi van aplegar els avis del 68 amb el nets de l’11-S: perquè poden compartir la il·lusió de canviar un món que se’ls ha escapat de les mans als venedors d’ungüents miraculosos de la meva generació. El problema és que per construir un nou món has de tenir un somni, i em sembla que, de moment, no hem passat de compartir la carmanyola.

I és que els somnis es construeixen a poc a poc. Per més que els anuncis de Calvin Klein beneeixin l’espontaneïtat adolescent, un no s’asseu davant d’un foc de camp i, flash!, li ve un nou món al cap que aproven en assemblea els 1.500 que té asseguts al voltant. Recordo, amb el mateix astorament que em va produir sentir-li dir, com un expert en campanyes de comunicació disruptives, estava admirat perquè a la Plaça de Catalunya s’havien pres 200 decisions en assemblea ¡en una hora! Bé, suposo que és una nova Arcadia, tan refrescant i suggestiva com alguns anuncis de multinacionals nòrdiques.

Busco continguts a Internet de les reflexions que pugui estar construint el moviment d’indignats, perquè jo també em sento incòmoda amb molts mecanismes del sistema actual. No amb el sistema mateix, perquè no crec que hi hagi res dolent en pretendre viure a uns Estats basats en el dret, en la llei, democràticament discutida i aprovada en òrgans legislatius formats per suposats experts (polítics) en els quals els ciutadans, mitjançant mecanismes d’elecció transparents i periòdics, dipositem la nostra confiança. Em sembla una bona forma de construir la vida col·lectiva en un món complex com el nostre, i el que vull és que la joguina, el mecanisme funcioni (perquè no em satisfà gens estavellar-la contra la paret tot esperant que el papà me’n compri una altra). Però no trobo res consistent: flashos a Twitter; articles periodístics; noves notícies sobre noves acampades… Google em retorna un milió d’entrades, però les més freqüentades són meres fotografies de fets, la majoria publicades pels grans mitjans…

No trobo les bases de cap somni col·lectiu, i crec que ens fa tanta falta com les nostres memòries.
…

Cartes a un amic distant (6)

He somniat amb tu. El fet, en ell mateix, no és estrany. No és pas el primer cop que apareixes en algun dels meus somnis. Però m’ha sobtat veure’t-hi tan somrient i alegre, perquè sé que ara mateix estàs molt trist. Però ja saps que els somnis estan fets de records i de desitjos, i el meus records de tu són alegres —com bitlles de colors a les butxaques— i el meu desig per a tu és la felicitat —el meu desig profund és formar part de la teva felicitat— per llunyana i difícil que aquesta ara ens pugui semblar.

Penso en tu mentre llegeixo un llibre que vaig comprar als Estats Units —i el títol del qual és molt millor en anglès que en castellà: Before I go to sleep. Parla d’una dona que pateix una estranya forma d’amnèsia, i que ho oblida tot —el seu nom, la seva edat, el temps viscut, els éssers estimats…— cada cop que va a dormir. I per lluitar contra l’oblit, escriu. Cada dia, a través del seu diari, reconstrueix la seva vida passada i anota el que li succeeix, però sobretot els records que va recuperant. Però cada dia retroba intacte el dolor punyent de les ferides de la vida, sense el consol de l’hàbit. Ha perdut un fill i, cada matí, en les pàgines del diari, recupera l’oblidada consciència de ser mare alhora que s’enfronta a la insuportable pèrdua. I odia al seu home per amagar-li, alhora que comprèn que per a ell, l’amnèsia de la dona és una mena de consol, una bona raó per no pensar en aquella incomprensible mort.

Tinc la impressió que perdre algú que estimes tant deu ser com caminar enmig d’una boira espessa, sent incapaç de veure res del que t’envolta, res tret del terra que trepitges i, sovint, sense saber molt bé on poses els peus. Però, amb el temps, la boira escampa —o, si més no, aprens a caminar dins de l’emboirament del teu dolor— i t’aferres als bons records dels temps millors viscuts. La lliçó del llibre que llegeixo és que la memòria és un consol, fins i tot quan és dolorosa, perquè en el record de la pèrdua rau l’eternitat de l’amor.

El “meu” llibre parla també de paraules, de la seva màgia: portadores de vida perquè són capaces de conjurar els records i ancorar la nostra memòria. Jo voldria atrapar amb les meves, per a regalar-te’l, un bon record, una papallona acolorida que fes els teus dies una mica menys trists.  Però els records alegres, com les papallones, només els pots compartir vius —has travessat mai un estol de papallones blaves en una font de muntanya?—; no hi ha cap alegria en una col·lecció de papallones clavades a la capsa amb una agulla que les travessa de banda a banda.

Com no et puc regalar un record, t’ofereixo un desig: que l’amor et porti de la mà, envoltat per un estol de papallones blaves, al país sense boira on viuen els bons records.