Dinant enfront de l’Spy Museum, F Street amb la 9, aquest migdia veia passar la diversitat fascinant d’aquest país, i pensava en el caràcter d’una nació que té l’honestedat i la veritat com a llei i la confiança com a valor troncal. Aquí ningú et demana el carnet quan pagues amb targeta. Assumeixen que dius la veritat i prou. Com l’amic Xavier, jo també crec que aquest país té moltes coses bones de les que hauríem d’aprendre. Demà més.
—
Enviat des del meu dispositiu mòbil
Adela Farré
Aniversari
Avui fa 50 anys era dijous de Corpus Christi. A aquesta hora capellans
i escolanets devien estar vestint casulles, perquè penso que les
processons eren pels volts del migdia (però igual vaig errada i eren
al capvespre, que no n’he sapigut mai massa de litúrgies i cerimonies
religioses). Jo no ho recordo, però hi era. Bé, era a punt de ser-hi,
perquè vaig néixer a les 3 de la tarda, en una Terrassa quieta en
aquella hora, però mai silenciosa (els telers anaven dia i nit, fins i
tot els dies de festa), coberta de fum i pols. Una pols grogosa que ho
cobria tot de seguida, perquè de la Rambla enllà i per sobre del
Passeig la majoria dels carrers encara eren de terra (fang i rierols
els dies de pluja, un autèntic Amazones la forta pendent del carrer on
vaig créixer els primers anys).
Tot això sí que ho recordo. Com recordo l’idioma propi que la ciutat
tèxtil havia inventat (“se li veu l’aplegador”, “té mala peça al
teler”, “és tot estam”), que Morera havia recollit en el seu “A toc de
pito” i que jo em pensava que sabia tothom, però que es perdrà en els
meus fills. Potser s’ha perdut ja, i només fa 50 anys…
També recordo les olors… de pebrot fregit, de migas, de torrijas…
i els sons de copla i de flamenc que pujaven pel forat del celobert, i
recordo l’hàbit marró, la veu suau i el tarannà dolç de l’avia de les
tres famílies que vivien al soterrani, una dona a qui jo anomenava
“abuelita”; i al seu home li deia “abuelo”, i era com si fossin els
meus avis, sobretot quan baixavem a banyar-nos al safareig enorme que
tenien al patí, respirador d’una llar ensotalada i fosca però plena de
vida i, sobretot, plena d’històries que jo escoltava amb fel.lera.
De tot això encara no fa 50 anys, però en fa molts. Era un món de
tardes d’estiu al carrer, de cadires de fusta i palla que els veïns
treien al portal just abans de sopar entre setmana i després, per
fer-la petar fins tard, els dissabtes. Aleshores els caps de setmana
no existien, perquè les oficines, les fàbriques i els comerços no
s’aturaven i fins i tot hi havia escola els dissabtes el matí.
I jo portava cua de cavall i mijonets blancs. Tempus fugit.
—
Enviat des del meu dispositiu mòbil
Adela Farré
Fora de context
Després d’unes quantes setmanes de bloqueig, torno per reflexionar en veu alta sobre els temps que estem vivint, que em tenen immersa en el desconcert. Tinc la sensació que en uns temps difícils en els quals és més important que mai la capacitat de lideratge, aquesta és la qualitat de la qual anem més mancats. Un líder és no només una persona capaç de trobar un camí per fer-nos avançar com a col·lectivitat, sinó que allò que el fa líder són els dots per fer-nos compartir la seva idea i arrossegar-nos a seguir-la, dots comunicatius, al capdavall, que és del que sembla més mancat el personal cridat a guiar-nos.
La premsa ha comentat a bastament les relliscades dels consellers com perquè calgui detallar-les aquí, però ben bé se’ls pot aplicar allò de “por la boca muere el pez”, ja parlin d’impostos o de retalls pressupostaris.
Un dels consells que he donat sempre a les persones a qui he format o assessorat com a portantveus és “no diguis mai el que no vulguis veure publicat”, ni dins ni fora de context, ja que el “context” no hi cap
en un titular i qualsevol de les teves frases es pot convertir en una capçalera. L’altre consell que sovint cal donar és que, quan parles amb un periodista, no parles per als lectors de premsa o oients que tu
coneixes, sinó per als que ni et coneixen personalment ni tu coneixeràs mai, persones que no tenen altra referència de les teves intencions que la que cap en les 40 línies d’un article o en els 60 segons d’una declaració. I els que sí poden conèixer les teves “bones” intencions (diputats de tres escons enllà, per exemple), no tenen cap interès en subratllar-les, ans al contrari.
No sembla que ningú hagi donat aquests consells a aquells que han rebut l’encàrrec no només d’administrar el país, sinó de treure’ns de la crisi. I tampoc és que cregui que tot s’arranja amb paraules o que els únics errors que s’han comès en els darrers mesos són comunicatius. Vull dir que la feina s’ha de fer bé, però cal comunicar-la millor i, sobretot, fer-ho de manera que els que són al capdavant dels projectes siguin capaços de generar (a) comprensió, (b) il·lusió i (c) complicitats, i fer-ho no només entre els “propis”, sinó també entre els “estranys”.
Aquest és un dels principals problemes dels polítics del nostre país, de tots els polítics, que s’obliden que determinats càrrecs són institucionals i que això genera obligacions cap a tota la població, fins i tot (o especialment) cap als que no els han votat. Tota persona assenyada hauria de recordar i tenir molt present que quan unes eleccions es guanyen amb el 35%-40% dels vots es pot tenir una majoria parlamentària, però que la majoria de la societat (l’altre 60%-65%) pensa diferent dels teus votants i que, per tant, la majoria de la societat no reclama l’acompliment d’una o altra promesa electoral, sinó la decisió més assenyada per la bona marxa del país.
El raonament serveix igual per una tarda de platja que per una rebaixa d’impostos. Ningú porta els seus fills a banyar-se quan hi ha bandera vermella pel sol fet d’haver-los-hi promès. De la mateixa forma que un govern no es pot passar dos mesos dient que la situació que s’han trobat és molt pitjor del que s’imaginaven, per dir a continuació que estan obligats a mantenir les rebaixes d’impostos promeses simplement perquè ho van incloure en el programa electoral.
No vull entrar a jutjar aquí què cal fer amb l’impost de successions o amb les desigualtats en l’IRPF d’una a d’altra comunitat, però, si es volen modificar coses, cal trobar arguments bastant més sòlids que les promeses fetes en campanya, cal trobar raons de pes per a la majoria (sembla que són uns 20.000 els catalans amb rendes superiors a 120.000 euros, ben poca cosa davant dels 7,5 milions de catalans i de les quasi 590.000 persones que es troben a l’atur), coses com, per exemple, que els receptors de rendes altes inverteixin en la creació i la consolidació d’empreses. Descomptes i ajuts per als emprenedors, ara mateix, però, encara que els rics també plorin, per a la societat resulta absolutament irrellevant que algú que guanya 20.000 euros al mes pagui un 1,5% més d’IRPF aquí que a Madrid. Potser el que caldria és que les rendes altes paguessin més a Madrid i que la contribució impositiva de Catalunya a l’Estat es reduís, no?
En qualsevol cas, estic disposada a creure que una estructura fiscal diferent a la que tenim podria resultar més atractiva per als inversors i per a persones i empreses amb capacitat de crear riquesa, però no n’hi ha prou que ho pensin els que manen, cal que ho sàpiguen explicar al conjunt dels ciutadans. Igual que cal saber posar els retalls d’avui en la perspectiva de la recuperació futura, que és per al que hem de saber treballar.
El desconcert del que parlava al principi té a veure amb aquesta desagradable sensació que enlloc de semblar un país de gent madura treballant per als seus fills, semblem una colla de batxillers treballant per aprovar a final de curs els examens de la Salgado i la Merkel, dos “ossos”. Segurament només és una aparença, però les aparences aquí també compten.
…
Paraules ( i 2)
Dono voltes a les paraules de l’amor, perquè sempre he pensat que no n’hi ha prou amb estimar, cal dir-ho. Un amor que s’expressa és un amor real; un amor silenciat (sigui un silenci decidit o imposat) és una malaltia, una ferida de l’ànima i, al final, una gangrena que devora la nostra felicitat. I, tanmateix, jo conec l’amor sense paraules, que perdura en el temps, i que no sap ser dit, com si temés que la seva naturalesa delicada es dissolgués en l’aire en el moment de ser nomenat, com si temés que la seva naturalesa explosiva fes esclatar la momentània realitat i al final només quedessin cendres.
Aquest amor que jo conec té por de les paraules, i no sóc capaç de trobar-hi una explicació coherent. Però potser és que no n’hi ha cap. Conservo un vell retall d’un diari de Cochabamba (Bolivia), Los Tiempos, on Paulo Coelho parla De las artimañas del amor (17-5-2005) i on assenyala la impossibilitat de sotmetre l’amor als judicis racionals.
«Moltes vegades pensem que podem controlar l’amor. I, en aquest moment, ens sorprenem fent-nos una pregunta absolutament inútil: “Val la pena?”
L’amor no respecta aquesta pregunta. L’amor no es deixa valorar com una mercaderia. Un dels personatges de l’obra “La bona persona de Tse-Xuang”, de Bertold Brecht, ens parla de la veritable entrega:
“Vull ser al costat de la persona que estimo. No vull saber quin preu hauré de pagar. No vull saber si serà bo o dolent per a la meva vida. No vull saber si aquesta persona m’estima o no. L’únic que necessito, l’únic que desitjo és estar a prop de la persona que estimo.” »
L’amor que s’amaga de les paraules potser té por d’aquesta passió que ho capgira tot. O potser no ha trobat encara el seu conjur, el seu “abracadabra” particular que desperti la seva màgia.
En el mateix article, Coelho fa dir a un dels seus personatges: “No existeix res més enllà de l’amor. L’amor és el que fa girar el món i manté els estels suspesos en el cel.” Voldria creure que és veritat i que les paraules dels que estimen sense por són la clau de la felicitat del món.
…
Paraules (1)
“Res té sentit fora de les paraules”, vaig escriure fa molt de temps, i tot i que potser afirmat així sona massa dràstic, segueixo pensant que les paraules són màgiques. O d’alguna manera, la màgia resideix en la capacitat de transformar la realitat anomenant-la. Tot allò que pensem o que sentim viu en nosaltres, però no arriba a ser del tot real fins que som capaços d’anomenar-ho. “La paraula pensada vol ser dita i quan la dius la seva pròpia naturalesa es transforma”, vaig escriure aleshores, i ara he tornat a aquests pensaments donant voltes a la idea de l’amor i a la idea de la política. Estrany maridatge, oi?
He donat voltes a les paraules i la política perquè divendres vaig ser a Madrid i, un cop més, vaig tenir la sensació que jo no visc al país del qual parlen els madrilenys quan parlen d’Espanya, com no em reconec amb la seva idea de Catalunya. Un cop més vaig tenir la sensació que, si s’arribés a produir un moviment independentista seriós, en bona part es veuria animat pel fet que els “espanyolistes” ja fa temps que ens han fet fora. La seva Espanya no inclou Catalunya, no la hi volen. I no us penséssiu pas que sí volen els catalans i les catalanes però abillats amb una etiqueta adient d’espanyols. I ca! Estan tan contents d’haver-se conegut que no són capaços de reconèixer què aportem al conjunt de l’Estat i, a desgrat de les estadístiques, si han de buscar un expert, un referent públic, un epígon de la matèria que sigui, sempre miren cap a una altra banda.
Una amiga basca em va dir allà a Madrid la paraula que s’ha emprat sovint per expressar com se senten molts catalans respecte a aquesta idea d’Espanya: desafecció. Aquesta és una paraula perillosa sota una aparença innocent, és com un rajolí d’aigua que s’escola per l’esquerda d’una gran roca i que, al glaçar-se, l’esberla de dalt a baix. La desafecció no és un sentiment, sinó la seva absència; és un buit que cal omplir amb una altra il·lusió, amb un altre projecte. I estic empipada, perquè jo no em sentia així. Sempre he sigut una mica de molts llocs, de Terrassa i dels Pirineus, catalana i també espanyola. Per mi una cosa no contradeia l’altra, i no em calia triar. Pensava que els meus afectes eren com una nina russa, que podien viure un dins de l’altre, que no em calia optar per cap ni excloure’n cap.
“Els conjurs màgics han de ser pronunciats en veu alta, perquè els antics sabien que només en sentir la nostra pròpia veu els éssers humans vam prendre consciència de la nostra humanitat”, vaig escriure un dia. Però també cal dir-los en veu alta perquè els conjurs van ser la primera forma de lluitar contra la por; amb les seves paraules el bruixot volia commoure les pedres i els vents, però commovia sobretot el cor dels qui l’escoltaven.
Quin conjur haurem de pronunciar ara en veu alta? Quins cors volem commoure? Jo el tinc ben partit.
…
Escrit(o)s (im)prescindibles 