Muntanyes joves, muntanyes salvatges

Aquesta setmana, hem passat quatre dies al Pallars, i vam tornar per celebrar el Cap d’Any a Terrassa, amb els amics. Vaig covar el desig d’aquestes vacances a la neu mentre escrivia, a les acaballes d’agost Muntanyes sàvies, la darrera de les cinc entrades que vaig dedicar al nostre viatge a Escòcia. Dimarts vam ser a Espot, fent una classe d’esquí que els meus fills van aprofitar molt més que jo, i mentre baixàvem amb el telecadira que voreja la pista vermella que “cau” de la cota 2.000, on hi ha l’escola i les pistes verdes per debutants, a la cota 1.500, on hi ha el pàrquing i la zona de recepció, no he pogut evitar pensar que volàvem literalment per sobre del punt més alt de l’estació de Glencoe.

Sempre m’havia pensat que les nostres muntanyes eren, geològicament, més joves, formades, segons havia llegit, en els grans “plegaments” (orogènia) de l’Era Terciaria (fa uns 35 o 40 milions d’anys) que van donar lloc no només als Pirineus, sinó també als Alps i a l’Himàlaia, entre d’altres sistemes.  Suposo que es tracta d’algun concepte mal après al batxillerat, perquè l’antiguitat dels sols volcànics que són la base de les Highlands sembla que ronda també els 40 milions d’anys, si bé el treballs d’erosió fet per l’aigua, el vent, la neu i el gel donen a aquelles muntanyes els perfils suaus i arrodonits que tan em van impressionar.

Potser no són més joves, però les nostres són unes muntanyes d’aparença més salvatge, per bé que la nostra climatologia les faci, al capdavall més acollidores. Aquests dies, malgrat les fredes temperatures de les nits, que deixaven els cotxes coberts de blanca gebrada, a les pistes hem passat calor, amb un sol que brillava esplèndid sobre el blanc de les pistes. Però fora d’aquestes, mantingudes en condicions a base de canons, la neu era escassa i inexistent per sota dels 2.000 metres.

Al Pallars tinc sempre la impressió de retrobar-me amb una part de mi mateixa que a la ciutat es desgasta. Traces d’un temps en el qual tot era diferent. En realitat, la meva relació amb aquest entorn està feta de capes de records i sentiments que se sobreposen, i que en la barreja segurament es distorsionen, però que tenen en comú l’absència de pressa, una sensació d’equilibri, de comunió amb l’entorn… Tot i haver nascut i viscut la major part de la meva vida a Terrassa, des de petita, si penso d’on sóc, em ve al cap la imatge del poble de la meva mare, a l’Alta Ribagorça, la comarca veïna, però el meu avi havia nascut prop de la Pobla de Segur, i el seu cognom, Cuberes, és el d’una antiga pedania prop de Gerri de la Sal, i la meva àvia es deia Castellarnau, com milers de famílies del Pallars, descendents dels qui van prendre el cognom del senyor d’aquestes terres. Potser per tot això sento que pertanyo a aquesta terra, i cada cop que hi vaig tinc la sensació de tornar a casa, com si cada arbre, cada rierol, cada pedra i cada muntanya fossin una mica meus. O potser fora més encertat dir que retrobo alguna cosa de mi en cada arbre, en cada rierol, en cada muntanya…

Algun dia podré convertir en casa el meu paller i anar-me-n’hi a viure, anar-hi a escriure.
…

Frustracions

Una entrada que va quedar perduda en un missatge que no va arribar…

Rebo una trucada d’una professora de la meva filla adolescent que es queixa de la seva actitud reptadora i descarada a classe. Sento, d’entrada, una sensació de profunda frustració, semblant a la que produeix perdre en una competició esportiva, però sobretot similar a la que sents quan no aconsegueixes la nota desitjada després d’haver estudiat molt per a un examen o després d’haver-li dedicat molt de temps a aquell treball.

El segon sentiment és de solidaritat, perquè percebo a la veu de la professora el to de frustració que dóna el sentiment d’impotència. Jo també em sento impotent: les coses em surten relativament bé en el terreny professional, però res del que faig professionalment per connectar amb els meus “públics” sembla servir-me per exercir la maternitat. No trobo eines per enfrontar-me als mals resultats acadèmics del meu fill i a la qüestionable actitud de la meva filla amb alguns professors, ni els raonaments, ni els càstigs, ni els premis. Tens la impressió que no t’escolten quan raones i que han après a no deixar-se afectar perquè els limitis temporalment allò que els sobra en aquesta societat hiperactiva (internet, sortides, activitats esportives…) ni a deixar-se seduir per uns regals que només venen a sumar-se a un excés de distraccions. De vegades tinc la sensació que l’única cosa “excitant” que podem oferir als adolescents és la possibilitat de transgredir els límits, encara que això els perjudiqui.

El tercer sentiment és d’una certa perplexitat. Sempre em quedo un pèl desarmada davant dels mètodes pedagògics dels professors dels meus fills. La docent de la trucada ha prohibit l’accés de la meva filla a la seva classe fins que es disculpi: assegura que la noia és prou intel·ligent com perquè no es vegin afectats els seus resultats acadèmics, però jo dubto que tenir-la una hora “penjada” pels passadissos fomenti de cap manera una actitud més positiva, respectuosa i dialogant amb el professorat. Es com si a un piròman, per castigar-lo, l’envies a unes golfes plenes de diaris vells amb una capsa de llumins a la butxaca.

Hi va haver una mestra a primària que per “castigar” el meu fill, que es distreu amb el vol d’una mosca, l’enviava a la classe de pàrvuls, on us podeu imaginar com exercitava la seva capacitat de concentració.  Quan parlo amb els professors també em sento culpable. M’expliquen els mals resultats de les criatures i ho sento com un retret. No tenen prou hàbit d’estudi, no estan atents, no tenen respecte per l’autoritat dels professors, no són constants… De passada em diuen que són molt intel·ligents, però… I jo, filla de ciutat tèxtil, tinc la impressió de tenir dues peces de gran qualitat però amb tara.

És com si el cirurgià em digués que la culpa de la cama deformada de la meva criatura és que no he vigilat prou la seva posició mentre dormia els últims 10 anys i que, esclar, ell poc pot fer-hi a part de diagnosticar-ho. No, suposo que la metàfora no és bona: en realitat la societat, en general, i els mestres, en particular, tracten els mals estudiants com malalts amb lesions que necessiten rehabilitació. I els pares dels mals estudiants ens sentim culpables de l’accident que els ha limitat la mobilitat i de ser incapaços de motivar els malalts perquè vulguin recuperar-se.

Cinc dies després de la conversa amb la mestra segueixo buscant maneres de transmetre als meus fills la meva passió per l’estudi i l’orgull de la feina ben feta. No sé si me’n sortiré però pensar-hi entre muntanyes m’asserena l’ànim. Un repte encara per al nou any.

Un hivern blanc per un feliç 2011

Gris

Els dies com avui no haurien d'existir. S'haurien d'esborrar del
calendari. Hi ha una capa espessa de núvols sobre el nostre cap,
plovisqueja, i jo tinc la sensació (totalment subjectiva, és clar) que
el dolor del món (que em fa mal però no és meu, ens pertany a tots i
el portem com una creu) m'aixafa el pit i no em deixa respirar.

Dins del gris d'aquests núvols sento que m'ofego, i escriure és un
intent maldestre d'obrir una finestra per poder respirar.
Malauradament, només tinc el talent del cronista i no del fabulador.
Sé explicar amb una certa habilitat narrativa el que m'envolta, però
jo el que voldria és tenir el talent dels que inventen històries per
tancar-hi els fantasmes. Voldria saber fer contes com qui fa una
col.lecció de grills (tots els insectes són monstres de petit format i
tots els nostres fantasmes, almenys els meus, petites malures que han
crescut fins adquirir dimensions monstruoses).

Per què escriure, em preguntava a l'entrada anterior: per caçar
fantasmes, per matar vampirs, per inventar fades que alleugin el
nostre sentiment de desempar i facin carrosses màgiques de botorudes
carbasses. Sempre he estat convençuda que les primeres paraules que
vam merèixer aquest nom, potser el primer poema, formaven part d'un
conjur.

—
Enviat des del meu dispositiu mòbil

Adela Farré

Per què escriure?

Divendres, tot sopant, un amic em preguntava d’on surt aquest desig desfermat de tanta gent d’escriure sobre la seva vida. A qui li importa, em deia, si el Piqué va a dinar amb el Puyol? Però, sobretot, què en treu ell d’explicar-ho a Twitter perquè milers de persones puguin llegir-ho?

Sempre he pensat que les persones escrivim responent a tres pulsions bàsiques: per distreure i per distreure’ns (la pulsió lúdica), i la primera de les distraccions, des de l’època del joglars, és explicar que ens passa o que els passa als que coneixem (la vida dels famosos ja era un bon producte comercial al segle XII, amb l’avantatge aleshores que el temps, la distància i la impossibilitat de comprovar els fets afavorien el mite, pel que un bon poeta podia convertir en heroica qualsevol vida vulgar); per pensar (la pulsió intel·lectual), doncs per molts de nosaltres és ordenant les idees sobre el paper que podem ordenar els pensaments i trobar el camí de les conclusions com qui troba la sortida del laberint seguint el fil d’Ariadna; per atrapar el temps (la pulsió memorialística), perquè sabem que la vida se’ns escapa entre els dits, com un grapat de sorra, i que caminem cap a la mort des del minut següent del nostre naixement, però covem la il·lusió de la immortalitat, si no del cos, que sabem limitat, sí del nostre rastre. I sempre escrivim per als altres, ho admetem o no.

Les pulsions dels que llegeixen són, tanmateix, molt més diverses i, per això, escriure, ja sigui literatura. periodisme o la micronarrativa pròpia de les xarxes socials, serveix per moltes més coses, des de la creació artística al lobby polític. Però a un nivell molt bàsic, un no s’hi posa buscant l’efecte, sinó mogut per una causa.

I és evident que Twitter o Facebook no són espais on un vagi a pensar, sinó més aviat a passar-s’ho bé compartint amb amics, coneguts o admiradors fets i idees sovint més banals que transcendents. Són un espai on anem a distreure’ns, a trobar-nos amb gent (com podríem fer-ho al cafè de la cantonada, o en el vernissage d’una exposició) i, justament per això, no deixen de sorprendre’m una mica els clams a la manca de privacitat en aquests canals (com em sorprendria que algú clamés per la manca de privacitat assegut a la barra d’un bar).

Aquest cap de setmana han coincidit dos articles sobre privacitat i xarxes socials, un a l’Ara, Presoners al Facebook, basat en les queixes d’un usuari que assegura que va tenir dificultats per donar de baixa el seu perfil de Facebook i que estava amoïnat perquè alguna de les dades i fotografies del seu perfil arribés a l’abast de persones de la seva feina, i l’altre al The New York Times, molt més interessant al meu parer, So Much for Reinventing Ourselves Online, que analitza les dificultats que la progressiva interconnexió de les xarxes planteja als que volen jugar a ser Dr. Jeckyll a casa, i Mr. Hyde ocults en el pretès anonimat d’internet. L’article de l’Ara barreja, una mica matusserament, dos problemes d’ordre molt diferent: el dret que tot usuari ha de tenir per aconseguir que les seves dades siguin totalment eliminades d’una base de dades, i l’impacte que la presència en aquestes xarxes pot tenir en al vida quotidiana d’un ciutadà.

No he provat de donar-me de baixa de Facebook, així que no puc dir si és o no complex, però sí puc assegurar que els perfils de totes les persones amb qui em relaciono no desllueixen pas la imatge que han construït al llarg d’una àmplia i diversa vida social. Al capdavall, és lògic que esborrar-se del Facebook sigui tan difícil com retirar-se a la vida contemplativa després d’una vida de relacions construïdes a les barres de les discoteques: és possible que no et vegin, però igual no és pas tan fàcil que t’oblidin. Si un es deixa fotografiar en actitud compromesa per un amic que penja la imatge al seu Facebook, podrà esborrar el seu propi perfil, però segurament no li serà tan fàcil esborrar el seu passat. 🙂

En definitiva, tot el que passa a les xarxes socials, passa a l’arena pública. No ens deixem torbar pel fet que avui es pugui “ser públic” tancat quasi a les fosques en una habitació on només lluu la pantalla del laptop.
…