Un altre significat

Gràcies als bombers (i bomberes) de Barcelona, aquella pregunta que se sol fer als infants, “i tu què vols ser de gran?”, adquireix tota una altra dimensió. Avui ha sortit al carrer el calendari “solidari” que el cos dels “apagafocs” edita cada dos anys amb una generosa exposició de la prosaica humanitat dels seus membres i hi ha hagut cues per adquirir tan preuat obsequi. Així que ara, si tot mirant de reüll la iaia, el nen diu: “jo vull ser bomber”, potser el que teniu a casa no és ben bé un projecte d’heroi humanitari, o potser també, que les personalitats tenen mil facetes.

S’estén com mai el culte a la bellesa dels cossos. I ara sembla quasi un èxit feminista que les noies del cos de bombers s’incorporin al calendari, el punt més destacat de la notícia de TV3. S’ha de reconèixer que les fotos tenen classe. Ben lluny dels calendaris de camioners de noies “oxixenades” de contundent carnalitat. Tots hem après a mirar els cossos amb Mappelthorpe.

Si ningú me’l regala, hauré d’anar a fer cua!

La notícia perfecta

Hollywood va inventar “La tempesta perfecta” i una política minera feta a la mida d’una elit socialment irresponsable ha fet possible, paradoxalment, “la notícia perfecta”. El rescat dels 33 miners xilens té tots els ingredients: malvats poderosos; polítics que van mirar cap a l’altra banda primer, quan calia fer normes i controls de seguretat, però que finalment han estat amatents al costat les víctimes; hi ha hagut sort, molta sort (33 homes, dos mesos a 700 metres sota terra i cap mort, ni cap ferit greu); hi ha hagut suspens, frases lapidàries, vídeos en línia, petites rebel.lions, líders de seny a la manera dels homes tranquils d’Steward, festes populars, noves tecnologies, anuncis de naixements, amants i dones que es coneixien i es trobaven a la boca del pou, una càpsula de salvament que semblava una càpsula espacial unint dos universos…

I hi ha hagut temps per preparar-se, i un precís acompliment de terminis. Les d’ahir eren portades anunciades, grandiloquents i aparatoses com un pastís de noces, perquè no eren una notícia (què ens explicava que no sabéssim ja, i fins i tot millor, per la TV, per la ràdio o per Internet). De tan perfecta, la notícia impresa havia esdevingut una escenografia, i a la TV, un “big brother” dignificat.

Avui es publiquen les tardanes declaracions de contricció conjugades en futur: s’investigaran les irregularitats. Potser hagués estat bé que durant aquests dos mesos de tancament s’hagués ja investigat i que enlloc de banals cròniques periodístiques sobre embarassos, bateigs, mares, nòvies i amants, ens haguéssim dedicat a esbrinar on eren els amos de la mina, d’on surt el capital de l’empresa, quins altres negocis tenen, com gestionen la seguretat, qui pagarà el rescat…

En lloc de passar-se el dia buscant la “humanitat” de les històries (com si tots fossin guionistes de “Ventdelplà”) potser estaria bé que se’l passessin buscant la veritat, que és sovint una cosa més pudent i lletja que una notícia perfecta.





Lluna màgica

Conduint a 120 km/hora no es pot observar la lluna. Per això he hagut d’alentir la marxa, perquè la lluna se m’ha aparegut, enorme, màgica, minvant, al tombar un revolt, com una nena amb el serrell caigut sobre els ulls, a qui semblava que podies acaronar el rostre només allargant la mà. A la ràdio sonava una suite per a flauta de Teleman i, en mig la fosca, sense cap altre cotxe a prop, només es veia la lluna i, a sota, els llums d’una urbanització que semblaven ara un estol de cuques de llum suspeses en l’aire, adés el reflex daurat de la lluna sobre l’aigua soma d’un bassal gegantí. M’he quedat encantada, i el cotxe anava cada cop més lent, perquè m’havia oblidat del meu destí… fins que un parell de fars, i el cansament, m’han tret de l’encanteri.

La lluna m’ha acompanyat fins a Pamplona, on aquests dies es celebra BioSpain, fira de referència de la biotecnologia espanyola (i catalana, que catalanes són el 20% de les empreses participants). Nosaltres (Biocat), aquí, estem promovent debats a l’entorn de la nanotecnologia i el mercat borsari alternatiu (BAM).

Demà explico que hi ha d’interessant.
—

Valors

La meva sèrie preferida, per la que em deixo enredar tots els dilluns, ha tocat una vegada més un tema que em fascina: no cal moltes i sofisticades armes per fer mal, cadascú de nosaltres pot esdevenir un agressor i infligir ferides, fins i tot matar, només comptant amb les pròpies mans. Allò que ens atura no són les prohibicions o les mesures de seguretat, són els nostres escrúpols, els nostres valors. Bé, ens atura a alguns.

Els valors ens fan persones, i sense aquests som capaços d’infligir greus ferides als homes i dones que tenim al voltant, sense que el dolor i l’humanitat dels demés ens inquietin. Com en tot hi ha graus, i des de l’assassí en sèrie o el terrorista fins al company que fa mobing o maniobres de distracció-agressió hi ha un llarg, llarguíssim camí. Però sense arribar als extrems d’una sèrie negra, de vegades em sorprèn (sí, encara, i això que ja tinc una edat!!) la maldat que s’amaga en els petits enganys, en les versions interessades de la realitat, en la maledicència emprada com a instrument de poder per algunes bones persones.

El còctel esdevé explosiu quan a la maledicència s’hi afegeix una certa mena d’ingenuïtat, d’aquella que està emparentada amb l’estupidesa. “ui, jo no sabia…!”, fa aquesta mena de gent, com si una/un no s’hagués de fer responsable des de les seves accions. Bé, jo en sóc responsable i entono un mea culpa per haver apostat massa fort per algunes persones, per haver-los fet confiança, quan, en el fons, jo ja sabia que no tenien escrúpols. Però la vida ensenya, oi?
…

Arrencada tardoral

La tornada a l’activitat després de les vacances ha estat tan intensa que resulta difícil trobar moments per anotar les reflexions que generen els mateixos esdeveniments que tan ocupada em tenen. La més interessant de les notícies (o, com a mínim, una de les més satisfactòries) és que la demanda contra Amics de les Arts i Joventuts Musicals, l’entitat que presideixo, que havien presentat els propietaris per anul·lar el contracte de lloguer vigent, ha estat desestimada.

Com hem explicat al web de l’entitat (www.amicsdelesarts-jjmm.org, un altre petit èxit de l’estiu, perquè el vam estrenar tot just uns dies abans del judici, el 2 de juliol), la jutgesa ha rebutjat tant l’argument que el contracte d’explotació del servei de bar era un subarrendament no autoritzat (i, per tant, motiu justificat per cancel·lar el contracte de lloguer dels locals) com la pretensió que s’anul·lés, perquè no s’ajustava a dret, la clàusula de renovació que ens permet allargar l’actual lloguer 25 anys més.

Això no posa fi a la lluita, perquè els propietaris ja han presentat recurs d’apel·lació contra la sentència de primera instància, però ens dóna un temps per concentrar-nos en la feina (hi ha moltes més coses que la gestió d’un espai en una entitat) i per preparar els propers rounds. Entre aquestes feines, hi ha d’haver la de reflexionar sobre quina mena de cultura hem d’impulsar des d’entitats culturals com la nostra. Sovint em sento com aquells herois de pel·lícula que han quedat atrapats entre dues parets que s’han començat a moure, convergint cap al centre de l’espai, que és cada cop més estret. Com ells, temo que al final podem acabar completament aixafats, asfixiats… morts! Un mur es diu ‘mercat’, l’altre, ‘folklorisme popular’… i, al bell mig, una manera d’entendre l’acció cultural que se sostreu a les dues dinàmiques, però que assumeix elements de les dues.

Amics de les Arts i Joventuts Musicals és singular com a entitat, per la seva diversitat (arts plàstiques, fotografia, cinema, teatre, jazz, música clàssica, coral, literatura, publicacions, conferències, iniciatives multidisciplinars…) i per la seva orientació (la creació cultural al marge de la professionalització, buscant, més que la inserció, la complementarietat amb el mercat).

Avui he llegit a La Vanguardia una entrevista a Josep Ramoneda, que ha escrit contra la indiferència social que provoca la deriva consumista de la nostra societat. Ramoneda és un gran pensador i un dels millors analistes polítics que tenim al país; cal llegir-lo, segur. Però una reflexió com aquesta, a més d’arribar als mitjans quan es publica un llibre (quan la idea arriba al mercat), mereix que se’n parli, que hi hagi espais on es promoguin debats i taules rodones, publicacions segur més humils, però properes als ciutadans, potser fetes per no-professionals del pensament… Entre la pantalla plana de grans dimensions que ha convertit el nostre menjador en una sala de cinema on consumir la darrera producció de la indústria de l’entreteniment i el toc de gralles a la plaça, hi ha d’haver-hi un espai per la reflexió que no sigui només la lectura personal del llibre de Ramoneda.

Hi ha qui diu que aquest espai l’ocupen avui les xarxes socials. Crec que aquest és un discurs interessat. Jo que les empro, però sobretot observo com les utilitzen els meus fills adolescents, cada vegada estic més segura que les xarxes ocupen l’espai i el temps que nosaltres passàvem al bar de l’institut o, després, de la facultat. Segur que contribueixen a la socialització i a l’intercanvi d’informació, però segueixo pensant que són insuficients per promoure la participació, el compromís i la creativitat, autèntics eixos i raons de ser d’una entitat com la nostra. La idea d’una entitat com Amics i els seus diferents grups és la d’un projecte comú que es construeix al llarg del temps. No n’hi ha prou amb entrar, també t’hi has de mullar. I ho has de fer per amor a l’art. Una lògica que segurament va massa a contrapèl dels temps que vivim, no?
…