Autor: Adela Farré

Des de Boston

Hi ha qui diu que les vacances són un “temps artificial”, perquè durant uns dies sortim de la nostra rutina i ens disposem a viure d’una forma diferent: canviem els horaris, la manera de menjar, i fins i tot el contingut, la forma de vestir-nos i també de relacionar-nos amb la gent propera (més d’una separació s’ha pastat durant una visita a les piràmides). Però jo m’atreviria a dir que el temps dels viatges de feina és encara molt més “sintètic”, sobretot si te’n vas prou lluny i amb una agenda tan atapeïda com la que portem aquí a Boston.

Dins d’aquest temps comprimit i d’horaris alterats, em queda poc temps per mirar les ciutats que visito, però l’aire europeu de Boston es fa evident de seguida. Davant per davant de l’hotel on estem instal·lats hi ha un vell cementiri, el Granary Burying Ground, amb les làpides de pedra grisa i desgastada molt juntes, entre les que passeja la gent, que em recorda el que hi ha al voltant de l’església de Saint Gilles, al centre d’Oxford. Aquest darrer és, però, molt més antic. El Granary Burying Ground és un monument patriòtic, perquè allà van ser enterrats “molts dels patriotes de la Guerra de la Independència”, segons expliquen les cròniques, incloent-hi alguns signants de la Declaració d’Independència i víctimes civils i desarmades de luctuosos enfrontaments amb els soldats britànics. Però més enllà del seu contingut històric i simbòlic, a mi el que em fascina és la relació tan diferent que els anglosaxons (i en general els cristians no catòlics) tenen amb la mort.

Cada dia, des que obren les portes fins que les tanquen veig passejar centenars de persones entre les 2.300 làpides del Granary Burying Ground, que no és pas l’únic espai d’enterraments conservat a la ciutat. De fet n’hi ha 16, i tots ells reben milers de visitants cada any. No és que nosaltres no conservem memòria d’espais que van servir com fossars. És simplement que en fem desaparèixer el rastre i la forma original, arrenquem les làpides i cobrim l’espai de places amb disseny modern i deixem la memòria reduïda a una placa en un mur o a un llibre d’història. La proximitat dels morts ens inquieta, tot i que, com solia dir la meva mare, ens haurien d’inquietar molt més els vius.

Preparant el viatge

Una amiga em recorda que li vaig dir que mentre pogués llegir-me, encara que els meus escrits siguin trists, és que es estic bé. Però darrerament no escric quasi gens. Bé, sí escric, i força, però no aquí. El viatge que començo la setmana vinent, a Boston, suposa una enorme feinada. Anem a una fira, portant una delegació de més de 100 persones, amb un dens programa de reunions, xerrades, trobades, presentacions i hi ha mil documents i detalls que s’han de deixar enllestits abans.

És curiós com ens canvia la vida quasi sense adonar-nos-en! Ahir els meus fills em van regalar un calendari fet amb fotos seves i meves, algunes d’un temps quan no em podia ni imaginar tenint fills. Un regal que m’arriba amb una mica de retard pel meu aniversari, i que em va fer moltíssima il·lusió. Hi surto amb 14, 17 i 20 anys; hi surto embarassada, i fent pam-i-pipa amb la meva filla quan tenia poc més d’un any, i a la neu els tres, i a Nova York, i a la platja…

Qui m’hagués dit el dia d’aquella fotografia que em van fer mitja hora abans d’inaugurar la que va ser seu provisional de la Biblioteca dels Museus d’Art, al carrer Comerç, que 20 anys després acabaria fent una xerrada a Barcelona Activa sobre la internacionalització del sector biotecnològic, que és el que vaig fer ahir a la tarda. Les meves corbes d’aprenentatge tenen salts exponencials, però a mi m’apassiona aprendre coses noves cada dia.

També és veritat que no escric gaire, perquè segueixo amb un cert desconcert l’esdevenir. La crisi està afectant-nos a tots i està canviant la manera de fer les coses. Es parla molt d’austeritat i eficiència, però aquest és un discurs una mica fora de lloc, ara que l’austeritat bé imposada i l’eficiència és fer el mateix amb la meitat o menys de gent i diners. L’eficiència i la racionalitat s’han d’imposar sobretot quan hi ha recursos suficients i som capaços de decidir la racionalitat d’un projecte des de la llibertat de poder-hi tirar més.

Bé, s’ha fet tard. Seguirem!

Cercle viciós

Hi ha moments de la nostra vida en els quals quedem com atrapats en un cercle viciós. Sempre afrontem dificultats, perquè una vida activa genera contradiccions, cansament, situacions límit, i viure és tot allò que passa mentre intentem superar aquests esculls. Es un esforç que, normalment, ens fa millors. Ens fem més savis aprenent a superar les dificultats i els entrebancs, però també aprenem a ser més generosos i comprensius, a acceptar el punt de vista dels altres (fins i tot quan no el compartim), a posar-nos a la seva pell. O així hauria de ser, per ser una mica millors quan marxem que quan vam arribar.

Però hi ha moments que ens quedem com atrapats en un cercle viciós i donem voltes i més voltes a l’entorn de la mateixa foscor. Sabem que el món és allà fora, però no ens en sortim, no sabem trobar la porta, o simplement ens sentim tan cansats que no tenim esma ni per intentar-ho.

El perill de seguir massa temps dins del cercle és que acabis sent un autista, incapaç de dialogar amb la realitat.

I el més curiós és que som els éssers més ben preparats de la natura per trencar amb els hàbits, per arriscar-nos a trencar les normes i provar coses noves. Tenim la curiositat i la imaginació. Som capaços de pensar-nos i repensar-nos, de reinventar-nos, perquè tots podem ser alhora Eliza Doolittle i el Dr. Higgins jugant a Pygmalion. Només depèn de la nostra voluntat.

I malgrat aquestes capacitats, hi ha moments que ens quedem com atrapats en un cercle viciós, repetint una i altra vegada els mateixos errors.

De totes les equivocacions possibles, potser la pitjor de totes és la ceguesa, que també és, sovint, la reiteració d’una actitud malsana. No ser capaç de veure els propis errors és ser absolutament insensible a l’impacte de les pròpies accions, ser incapaç d’escoltar els altres i no saber adaptar-se a l’entorn i a les circumstàncies. Sembla com si la veu interior d’aquestes persones fos tan poderosa que els impossibiliti sentir res més. Per això sovint no només estan cegues i sordes, a més a més estan soles, perquè la comunicació i la convivència amb aquestes persones es fa impracticable.

He intentat pensar com és el cercle viciós en el qual han quedat atrapats els orbs. No és trist i fosc com el dels que queden atrapats en la por o en la tristesa. El seu és un cercle feliç: és la rotllana d’aquells cavallets de fira on ells segueixen jugant en el seu món perfecte, mentre els de fora cridem inútilment que potser ja fora hora que creixessin i assumissin les seves responsabilitats.

Cartes a un amic distant (8)

De vegades, camino pel carrer i et veig. Sé que no ets tu, que no pots ser tu, però projecto en aquell gest aparentment familiar, en aquell perfil distant, el meu desig de tenir-te a prop. Però sé molt bé com n’és de gran la distància que ens separa, que no és només física. Sempre he sabut que entre nosaltres hi havia un abisme que les nostres cançons travessaven, d’una banda a l’altra, com un fràgil pont de corda penjant. Sempre m’havia negat a mirar avall, perquè deixant a l’ombra el que ens separava podia fer-me la il·lusió que tots aquells entrebancs no existien, que no érem tant lluny l’un de l’altre.

Un foc abrusador il·lumina des de fa mesos el fons de l’avenc i sento com aquest s’eixampla una mica més cada dia, a mesura que s’omple dels records i les imatges que compartiu amb el món, tot cercant consol a la incomprensible, a l’insuportable pèrdua. Jo segueixo al meu lloc, jugant com sempre amb les paraules, buscant, com el vell alquimista, la fórmula que convertirà el plom en or —el plom de la ignorància en l’or de la saviesa; el plom del desencís en l’or de la felicitat. Jo segueixo aquí, però tu ets cada dia una mica més lluny, una mica més distant.

De tant en tant, no puc evitar-ho, miro avall i veig com compteu les llunes i, a mesura que s’acosta la dotzena, penso més i més en el sentit de les estranyes coincidències. Jo tampoc podré oblidar mai aquella data, perquè és la de l’aniversari de la meva filla. Tots dos portem una cicatriu —la meva al cos, la teva a l’ànima—, però la teva és de mort i la meva de vida: el negre i el blanc; la nit i el dia; el yan i el yin. És com si cadascun de nosaltres dos fos a una de les cares de la lluna, corrent, corrent corrent… sense tenir la més mínima opció a trobar-nos. Sento que les nostres vides porten càrregues de signe contrari, impossibles d’unir.

Tant de bo en el teu cantó de la lluna trobis un petit príncep que tingui cura d’una flor meravellosa que contingui els colors i les olors de totes les primaveres.

Lesions

Estic trista. El meu cavall està lesionat i una bona amiga, ferida per la mort d’una persona propera. Perdoneu si sembla banal que comenci parlant d’un animal, però pels que muntem, els nostres cavalls són amics molt propers, i el seu dolor ens afecta profundament.

En pocs mesos he tingut a prop la mort diverses vegades. Les de les persones grans són doloroses, però sabem que, arribat el punt, són inevitables. Les dels joves ens agafen a traspeu, ens deixen la boca seca i una sensació d’incredulitat, de vertigen. Unes i altres, aplegades en el temps, ens recorden la nostra vulnerabilitat i que la vida és fugisera. La proximitat de la mort ens cobreix amb una capa de tristor.

Els colors de la primavera que esclaten al nostre voltant semblen ‘tocats’ per la melangia.
—
Enviat des del meu dispositiu mòbil
Adela Farré