S’acaba la música i es desfà l’encanteri. Abans de les 12 de la nit ja sóc a casa, i em sento com la Ventafocs. He guardat al pàrquing la meva carbassa que, per sort, té pistons enlloc de ratolins i a la que no li calen lacais. La meva fada madrina fa temps que em va abandonar a causa de l’stress per sobreocupació: al meu barri totes érem Ventafocs. No teníem germanes lletges que portessin roba cara, però totes havíem de fregar la cuina i els serveis, i sense la menor esperança que ningú ens fes emprovar mai una sabata de vidre.
S’acaba la música i es desfà l’encanteri, la il·lusió de proximitat. La vida, prosaica, posa cadascú al seu lloc i tornem a començar. En el punt just que s’esvania, de nou, el somni del príncep blau, he tornat a pensar en aquell vell projecte d’amors assassins i maldestres fins al punt de fer-los homicides.
Hauria de dedicar-me només a escriure. Seria més feliç i així no passaria per empipades fortes com la que ara em rosega l’ànima. M’adono que estic molt enfadada i que no aconsegueixo que se’m passi. El problema és que la dissensió per mi s’ha situat en el terreny dels valors i quan has arribat al convenciment que una persona és mala persona resulta difícil trobar elements de connexió.
La Ventafocs s’adorm. S’arrauleix prop de la xemeneia, envoltada de la conhort de bestioles encantades, i somnia en el seu príncep.
nnn
Hi ha persones que van per la vida com si la realitat no anés amb elles. Són aquells (i aquelles) que la malícia periodística (passada per guió de cinema) aplega sota l’epígraf: ‘No deixis que la realitat t’espatlli una bona notícia.
Fora de la premsa, hi ha persones (de project managers a funcionaris, passant per tota la gradació d’empelts intermitjos) que confonen responsabilitat amb capacitat i s’atorguen el dret de donar lliçons d’allò que no saben a qui haurien de consultar.
Per tractar amb ells (i amb elles) cal tenir un tremp d’acer. No et pots deixar amilanar pels seus estudiats aires de superioritat: tendeixen a adoptar per a qualsevol aseveració un aire pedagògic, alentint el ritme de l’explicació i tirant d’esquemes gràfics, com si tinguessin davant un nen o un avi que necessita atenció especial. Amaneixen la conversa amb alguns “el que hauries de saber”, “el que potser no t’ha quedat clar”, “el que diuen els experts (que sempre són uns altres que en saben més que tu d’allò teu)”, amb els quals posen com a base inqüestionable allò que precisament tu volies discutir.
Vaja, que els hi vols dir que no en tenen ni idea i abans de començar ja t’han engaltat que la seva expertesa està fora de discusió, perquè són els líders, donant la volta com un mitjó a la lògica i el sentit comú més elemental, que demana posar els millors al capdavant. Ells/elles simplement se situen al capdavant (i no estalvien maniobres per aconseguir-ho) i d’aquest fet infereixen que són els millors.
Si qüestiones el plantejament dels seus projectes, remarquen les teves limitacions per entendre la naturalesa innovadora que els anima. Si qüestiones la manca de resultats concrets, subratllen la qualitat inefable i estratègica de la dinamització d’actors que han aconseguit, i si insisteixes demanant resultats, t’expliquen que el projecte avança adequadament i que el producte, ja arribarà. Són els reis (les reines) del gantt, i reclamen amb abassegadora insistència l’acompliment de terminis i el valor inestimable del seu temps (el dels altres cotitza bastant més baix), però els seus projectes, de tant importants i transcendents que són es van modificant cada tres mesos i mai s’arriba a fer res.
Ells/elles viuen al seu món paral·lel, on no hi ha crisi, però hi ha molta confidencialitat, no pas per guardar cap secret, sinó perquè no se sàpiga que no hi ha cap secret a amargar.
Desapareguda del món de les lletres telemàtiques durant dos mesos a causa de l’Informe Biocat, retorno al meu blog amb ànsies d’escriure. Han passat un munt de coses importants que mereixen comentaris, i algunes d’aquestes que semblen destinades a marcar un abans i un després d’una determinada època. L’anunciada desaparició d’ETA seria una d’aquestes. Però per a nosaltres l’abans i el després el marca la incorporació d’un nou membre a la “família”, en sentit extens: us presento el Whisky, que acota el cap i us saluda.
Ha arribat força prim (venia del camp i, si no hi ha molt menjar, els cavalls més grans i forts s’enduen la millor part), però es refarà ràpid. Es pirra per les pastanagues i les pomes. I és un tros de pa, però salta molt bé.
Navego per Twitter i arribo a una “piulada” de la New York Review of
Books que ens sugereix “pensar l'impensable” per resoldre una crisi
que ha fet “possible l'impossible”. Just a sota un twit del Huffington
Post m'informa que a Austràlia els passaports incorporaran “el tercer
gènere”: femení, masculí i… Ignoro com en diran.
No sé si això, el tercer sexe, cau en la categoria d'impossible o
d'impensable. O potser en cap de les dues, però em pregunto a qui
atribuiran el certificat d' “alteritat” i com formularan i
identificaran la diferència.
Potser és una forma de lluitar contra la crisi, a base de renovar els
passaports de… la meitat dels australians? El 20%? El 10%. Em mata
la curiositat.
—
Enviat des del meu dispositiu mòbil
Adela Farré
Escrit(o)s (im)prescindibles 