Autor: Adela Farré

La notícia perfecta

Hollywood va inventar “La tempesta perfecta” i una política minera feta a la mida d’una elit socialment irresponsable ha fet possible, paradoxalment, “la notícia perfecta”. El rescat dels 33 miners xilens té tots els ingredients: malvats poderosos; polítics que van mirar cap a l’altra banda primer, quan calia fer normes i controls de seguretat, però que finalment han estat amatents al costat les víctimes; hi ha hagut sort, molta sort (33 homes, dos mesos a 700 metres sota terra i cap mort, ni cap ferit greu); hi ha hagut suspens, frases lapidàries, vídeos en línia, petites rebel.lions, líders de seny a la manera dels homes tranquils d’Steward, festes populars, noves tecnologies, anuncis de naixements, amants i dones que es coneixien i es trobaven a la boca del pou, una càpsula de salvament que semblava una càpsula espacial unint dos universos…

I hi ha hagut temps per preparar-se, i un precís acompliment de terminis. Les d’ahir eren portades anunciades, grandiloquents i aparatoses com un pastís de noces, perquè no eren una notícia (què ens explicava que no sabéssim ja, i fins i tot millor, per la TV, per la ràdio o per Internet). De tan perfecta, la notícia impresa havia esdevingut una escenografia, i a la TV, un “big brother” dignificat.

Avui es publiquen les tardanes declaracions de contricció conjugades en futur: s’investigaran les irregularitats. Potser hagués estat bé que durant aquests dos mesos de tancament s’hagués ja investigat i que enlloc de banals cròniques periodístiques sobre embarassos, bateigs, mares, nòvies i amants, ens haguéssim dedicat a esbrinar on eren els amos de la mina, d’on surt el capital de l’empresa, quins altres negocis tenen, com gestionen la seguretat, qui pagarà el rescat…

En lloc de passar-se el dia buscant la “humanitat” de les històries (com si tots fossin guionistes de “Ventdelplà”) potser estaria bé que se’l passessin buscant la veritat, que és sovint una cosa més pudent i lletja que una notícia perfecta.





Lluna màgica

Conduint a 120 km/hora no es pot observar la lluna. Per això he hagut d’alentir la marxa, perquè la lluna se m’ha aparegut, enorme, màgica, minvant, al tombar un revolt, com una nena amb el serrell caigut sobre els ulls, a qui semblava que podies acaronar el rostre només allargant la mà. A la ràdio sonava una suite per a flauta de Teleman i, en mig la fosca, sense cap altre cotxe a prop, només es veia la lluna i, a sota, els llums d’una urbanització que semblaven ara un estol de cuques de llum suspeses en l’aire, adés el reflex daurat de la lluna sobre l’aigua soma d’un bassal gegantí. M’he quedat encantada, i el cotxe anava cada cop més lent, perquè m’havia oblidat del meu destí… fins que un parell de fars, i el cansament, m’han tret de l’encanteri.

La lluna m’ha acompanyat fins a Pamplona, on aquests dies es celebra BioSpain, fira de referència de la biotecnologia espanyola (i catalana, que catalanes són el 20% de les empreses participants). Nosaltres (Biocat), aquí, estem promovent debats a l’entorn de la nanotecnologia i el mercat borsari alternatiu (BAM).

Demà explico que hi ha d’interessant.
—

Valors

La meva sèrie preferida, per la que em deixo enredar tots els dilluns, ha tocat una vegada més un tema que em fascina: no cal moltes i sofisticades armes per fer mal, cadascú de nosaltres pot esdevenir un agressor i infligir ferides, fins i tot matar, només comptant amb les pròpies mans. Allò que ens atura no són les prohibicions o les mesures de seguretat, són els nostres escrúpols, els nostres valors. Bé, ens atura a alguns.

Els valors ens fan persones, i sense aquests som capaços d’infligir greus ferides als homes i dones que tenim al voltant, sense que el dolor i l’humanitat dels demés ens inquietin. Com en tot hi ha graus, i des de l’assassí en sèrie o el terrorista fins al company que fa mobing o maniobres de distracció-agressió hi ha un llarg, llarguíssim camí. Però sense arribar als extrems d’una sèrie negra, de vegades em sorprèn (sí, encara, i això que ja tinc una edat!!) la maldat que s’amaga en els petits enganys, en les versions interessades de la realitat, en la maledicència emprada com a instrument de poder per algunes bones persones.

El còctel esdevé explosiu quan a la maledicència s’hi afegeix una certa mena d’ingenuïtat, d’aquella que està emparentada amb l’estupidesa. “ui, jo no sabia…!”, fa aquesta mena de gent, com si una/un no s’hagués de fer responsable des de les seves accions. Bé, jo en sóc responsable i entono un mea culpa per haver apostat massa fort per algunes persones, per haver-los fet confiança, quan, en el fons, jo ja sabia que no tenien escrúpols. Però la vida ensenya, oi?
…

Arrencada tardoral

La tornada a l’activitat després de les vacances ha estat tan intensa que resulta difícil trobar moments per anotar les reflexions que generen els mateixos esdeveniments que tan ocupada em tenen. La més interessant de les notícies (o, com a mínim, una de les més satisfactòries) és que la demanda contra Amics de les Arts i Joventuts Musicals, l’entitat que presideixo, que havien presentat els propietaris per anul·lar el contracte de lloguer vigent, ha estat desestimada.

Com hem explicat al web de l’entitat (www.amicsdelesarts-jjmm.org, un altre petit èxit de l’estiu, perquè el vam estrenar tot just uns dies abans del judici, el 2 de juliol), la jutgesa ha rebutjat tant l’argument que el contracte d’explotació del servei de bar era un subarrendament no autoritzat (i, per tant, motiu justificat per cancel·lar el contracte de lloguer dels locals) com la pretensió que s’anul·lés, perquè no s’ajustava a dret, la clàusula de renovació que ens permet allargar l’actual lloguer 25 anys més.

Això no posa fi a la lluita, perquè els propietaris ja han presentat recurs d’apel·lació contra la sentència de primera instància, però ens dóna un temps per concentrar-nos en la feina (hi ha moltes més coses que la gestió d’un espai en una entitat) i per preparar els propers rounds. Entre aquestes feines, hi ha d’haver la de reflexionar sobre quina mena de cultura hem d’impulsar des d’entitats culturals com la nostra. Sovint em sento com aquells herois de pel·lícula que han quedat atrapats entre dues parets que s’han començat a moure, convergint cap al centre de l’espai, que és cada cop més estret. Com ells, temo que al final podem acabar completament aixafats, asfixiats… morts! Un mur es diu ‘mercat’, l’altre, ‘folklorisme popular’… i, al bell mig, una manera d’entendre l’acció cultural que se sostreu a les dues dinàmiques, però que assumeix elements de les dues.

Amics de les Arts i Joventuts Musicals és singular com a entitat, per la seva diversitat (arts plàstiques, fotografia, cinema, teatre, jazz, música clàssica, coral, literatura, publicacions, conferències, iniciatives multidisciplinars…) i per la seva orientació (la creació cultural al marge de la professionalització, buscant, més que la inserció, la complementarietat amb el mercat).

Avui he llegit a La Vanguardia una entrevista a Josep Ramoneda, que ha escrit contra la indiferència social que provoca la deriva consumista de la nostra societat. Ramoneda és un gran pensador i un dels millors analistes polítics que tenim al país; cal llegir-lo, segur. Però una reflexió com aquesta, a més d’arribar als mitjans quan es publica un llibre (quan la idea arriba al mercat), mereix que se’n parli, que hi hagi espais on es promoguin debats i taules rodones, publicacions segur més humils, però properes als ciutadans, potser fetes per no-professionals del pensament… Entre la pantalla plana de grans dimensions que ha convertit el nostre menjador en una sala de cinema on consumir la darrera producció de la indústria de l’entreteniment i el toc de gralles a la plaça, hi ha d’haver-hi un espai per la reflexió que no sigui només la lectura personal del llibre de Ramoneda.

Hi ha qui diu que aquest espai l’ocupen avui les xarxes socials. Crec que aquest és un discurs interessat. Jo que les empro, però sobretot observo com les utilitzen els meus fills adolescents, cada vegada estic més segura que les xarxes ocupen l’espai i el temps que nosaltres passàvem al bar de l’institut o, després, de la facultat. Segur que contribueixen a la socialització i a l’intercanvi d’informació, però segueixo pensant que són insuficients per promoure la participació, el compromís i la creativitat, autèntics eixos i raons de ser d’una entitat com la nostra. La idea d’una entitat com Amics i els seus diferents grups és la d’un projecte comú que es construeix al llarg del temps. No n’hi ha prou amb entrar, també t’hi has de mullar. I ho has de fer per amor a l’art. Una lògica que segurament va massa a contrapèl dels temps que vivim, no?
…

Muntanyes sàvies

Les Terres Altes d”Escòcia no tenen grans pics d’alçaria formidable. La muntanya més alta del país, el Ben Nevis, no arriba als 2.000 metres, i quan travesses la zona de Glencoe, el pas de Rannoch Moor s’eleva només a 1.100 peus (uns 340 metres) abans de començar a baixar cap al Loch Tulla. Per sobre d’aquest pas, al sud, s’eleva el Meall a’ Bhuiridh (1.108 m), la muntanya més alta del Black Mount, i sobre la seva falda s’estenen les instal·lacions de l’estació d’esquí de Glencoe. No hi ha gran muntanyes, però a les Haighlands les muntanyes arrodonides pel temps i la neu, verdes i grises, ondulen la terra i se succeeixen en l’horitzó com les arrugues en la pell d’un vell granger, amb la mirada transparent i sàvia.

A punt per muntar a cavall prop de Drumnadrochit

Escric aquestes ratlles i ordeno els records de les vacances mentre escolto a casa, en la tranquil·litat d’una fresca tarda d’agost, la música de Maggie MacInnes i uns quants artistes més del folk escocès. Em sembla una música feta al ritme de la malenconia d’una tarda de pluja, música per cantar feinejant des del darrera dels vidres d’una finestra que mira la immensitat d’una terra verda i humida, o la immensitat grisa del mar. Però també hi ha música de festa, de ball al voltant d’una foguera o sota un envelat de poble, música amb regust de pastís de gerds i cervesa tèbia. Aquesta és la música de The Yellow on the Broom (Groc en la ginesta), l’autobiografia de la traveller Betsy Whyte que estic llegint. Una s’imagina la gent alegre i ferrenya que viu en les pàgines del llibre fumant les seves pipes i bevent whisky mentre sonen les gaites i els acordions.

Cases de colors al port de Portree

Han estat dies intensos, perquè volíem anar a molts llocs i fer moltes coses. Edimburgh era una bogeria de gent, amb el festival Fringe omplint els carrers de joves artistes actuant entre milers de turistes, o simplement anunciant l’espectacle que poques hores després oferirien en algun dels centenars d’escenaris repartits per tota la ciutat. Glasgow sembla un lloc més interessant per passar-hi una temporada que per una visita ràpida de vacances. Una metròpoli industrial que es nota vibrant, amb una gran universitat i una intensa vida cultural. A les Highlands m’hi voldria perdre, sobretot a cavall. No sé si m’agrada més la cadena de valls al llarg de l’eix central del Caledonian Canal, o les zones muntanyoses a banda i banda (com el Cairngorms), o tot. Però el paisatge que més m’ha impressionat ha estat el nord de l’Isle of Skey. Aquí és on m’agradaria tenir la finestra davant de la qual fa temps que voldria passar les hores escrivint. I si m’enyorava de gent, baixaria a prendre un whisky o a menjar uns escamarlans al port de Portree, en algun restaurant tranquil mentre mirava les cases de colors.

Bé, ara serà qüestió de tornar a agafar el ritme!!