Al llarg de la història, la glòria ha estat l’avantsala del poder. De Sila, general abans que cònsul de Roma, a De Gaulle, les victòries militars han precedit sovint i han estat porta d’accés a la tasca de governar una república. La glòria en els camps de batalla va consolidar les monarquies medievals —primum inter pares— i militars de tot pelatge han brandat la seva glòria guerrera per justificar l’assalt al poder de les seves dictadures.

Però el caràcter hereditari de les monarquies, primer, i les democràcies modernes, després, ho van capgirar tot. Els que s’han situat al capdavant de nacions i estats per l’atzar de la genètica o per haver guanyat unes eleccions, sense més glòria que la que dona el paper cuixé i el prime time televisiu, han cregut que la glòria era un adminicle del poder, la torna que els corresponia. Fins que els ha tocat gestionar una crisi. Continua la lectura de “Cròniques del confinament (3): el poder i la glòria” →

Sóc al Campus Gutemberg escoltant un debat sobre canvi climàtic i, un cop més, es destaca que són moltes les persones conscienciades sobre la gravetat del problema i que demanen mesures per revertir-lo, però que són molt poques les que estan disposades a canviar els seus hàbits de consum i de vida (tothom creu ue cal sancionar les empreses contaminants, però no està disposat a deixar el cotxe en benefici del transport públic).

També surt, de nou, aquesta imatge de les empreses que només pensen en guanyar diners i que impulsen el consum massiu, insostenible i contaminant. I un cop més trobo a faltar una veu que digui que les empreses no prenen decisions, que les decisions les prenen les persones i que es pot ser una persona consciencida amb el problma del canvi climàtic i directiu d’una empresa (una altra cosa és si passa com amb el cotxe, perquè la convicció i la coherència són dues coses interrelacionades però clarament diferents).

Com sempre, en el debat, abunden més les declaracions emocionals que les preguntes o les intervencions que ampliïn el panorama i demanin dels ponents una mica más de concreció. Per exemple, perquè es dona tan poc espai als mitjans a la recerca pública i privada que està fent aportacions per impulsar la sostenibilitat dels processos productius que, sí o sí, cal mantenir. Perquè més enllà que es pugui reduir el cosum de carn per un canvi en la nostra dieta —sense que calgui, dit sigui de passada, que tots ens tornem vegans—, seguirem criant bestiar, així que més val que ho fem bé.

Per què es parla tan poc de bioeconomia als mitjans? Per què es dona tan poc espai a iniciatives que podrien ser exemplificadores? Per què es presta tan poca atenció a la recerca que podria fer més sostenibles moltes indústries?

Potser és que ens agrada massa el drama!!