Bones Festes!!

Per un 2017 on el meu nou projecte professional em deixi una mica més de temps per reflexionar i escriure i compartir-ho amb vosaltres des d’aquest blog!!!! Ara, amb just 4 mesos, és com un nen petit que cal ensenyar a caminar.

nadala2016

 

 

 

Anuncis

Reorientant el futur

Reorientant el futur

Diuen els experts —jo, de moment, encara estic en la categoria de practicant, però m’hi apropo tan de pressa com puc— que perquè un blog tingui molts seguidors ha d’aportar informació valuosa per als seus lectors.

No sabria dir si és la necessitat de coherència amb aquest pensament el que m’ha mantingut en silenci durant aquests dos últims mesos —un dels períodes d’absència més llargs des que vaig començar a escriure aquest blog, fa 10 anys. Potser només ha sigut la necessitat de clarificar —d’aclarir-me— el panorama després dels abruptes canvis viscuts a la primavera. I a això he dedicat bona part de l’estiu. Continue reading “Reorientant el futur”

A deshora

A deshora

Passo per davant de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona (UB) a dos quarts i mig de deu del mati i el rellotge que llueix a la façana marca dos quarts de dues, d’un dia segurament etern i inacabable. A mi m’agraden els rellotges de carrer —aixecar la vista mentre camines i saber exactament en quina hora vius, sense que et calgui moure el braç per mirar el teu rellotge, ni buscar el mòbil a la butxaca o a la bossa. Els rellotges que són per tot arreu, sempre funcionals, sempre a l’hora, són una de les coses que m’entusiasma de Londres —que m’entusiasmava: fa massa temps que no visito la ciutat i potser la vida líquida també s’ha endut els rellotges britànics pel desguaç de la modernitat.

Camino carrer Sepúlveda enllà i penso en els rellotges que he vist desaparèixer —a la plaça de Catalunya, al passeig de Gràcia— i em pregunto per què no funcionen els que encara romanen a lloc. Potser el rellotge de la UB només està allà aturat per servir de metàfora, per parlar-nos de la paràlisi que afecta el cor de la màquina.

Continue reading “A deshora”

Això sí es imprescindible

Acabo de llegir el reportatge L’heroi del pian que La Vanguardia li ha dedicat al doctor Oriol Mitjà —un metge d’Arenys que treballa en un hospital d’una petita illa de Papua-Nova Guinea i és investigador d’ISGlobal— i al seu descobriment que un fàrmac (l’azitromicina), que aquí emprem per a la bronquitis i l’otitis, és una cura efectiva per a la malaltia de pian, que es podria eradicar amb una inversió de només 200 milions d’euros.

Darrerament, les notícies relacionades amb recerca, innovació i emprenedoria les publico a un altre blog que he posat en marxa (BioBizNews), que us convido a visitar i a seguir, però és que aquesta història és tan impressionant que em sentia obligada a publicar el meu post  sota el títol im-prescindible.

Continue reading “Això sí es imprescindible”

Esperança

Un dia li vaig preguntar a Richard Ford si els personatges del seu llibre de relats Rock Springs havien perdut l’esperança. L’escriptor nord-americà, autor de novel·les tan reconegudes com El periodista esportiuCanadà, em va dir que no era cert, que cadascun dels protagonistes d’aquelles històries seguia endavant amb la seva vida i tenia un afecte, “i això, en un món tan complicat com el que vivim, ja és molt”.

Dimarts vaig recordar aquella conversa mentre pensava en Salvador Alavedra, la figura del qual vaig encarregar-me de glossar en l’acte de lliurament de la Medalla d’Honor de Terrassa, que se li ha concedit a títol pòstum. En rellegir el meu propi text sobre la vida del Salvador vaig pensar en la profunda tristesa del país durant els durs anys de la post-guerra, en la joventut perduda (“Generació estroncada la nostra, que no va poder arribar a esbadellar-se i es va quedar en poncella recremada”), en la impotència, en la desesperança…

Continue reading “Esperança”

Tornar a aixecar-se

Si alguna cosa he après muntant a cavall és que, si mai caus, has d’aixecar-te tan de pressa com puguis, comprovar que no tens cap ferida greu i, si tot és a lloc, tornar a pujar a la teva montura. No pots deixar que et venci la por o un vague sentiment d’impotència. Has d’obviar els que riuen pel ridícul d’una caiguda tonta i l’angunia dels que s’espanten amb facilitat. I sobretot, el cavall ha de sentir la teva confiança, l’autoritat de la teva decisió, i que ets senyor —senyora— del vostre camí plegats.

La vida és un cavall molt fort i, de vegades, una mica salvatge, que camina entre fogueres i avencs, i entre homes malcarats que el burxen perquè boti i sotraguegi fins llançar-te pels aires. I això és el que m’ha passat a mi aquesta setmana. He caigut amb tot el meu pes, per un sotrac imprevist i provocat amb malícia. Els detalls de la facècia són en un altra entrada que potser algun dia publicaré. No es tracta de rabejar-se en el dolor. Simplement, cal aixecar-se i tornar a muntar. I això és el que estic fent, tot fent allò que més m’agrada: escriure.

Continue reading “Tornar a aixecar-se”

Sense pistola

Fa just una setmana vam celebrar el Dia Mundial de la Poesia (21 de març), poques hores després d’estrenar la primavera (diumenge 20, a les 5:30h), dos fets que són una excusa perfecta per escriure sobre Sense pistola. Aquest és el títol de l’espectacle sobre poemes d’Enric Casasses creat per Arturo Gaya —la veu de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries— amb Paco Prieto (guitarra), Kike Pellicer (baix) i Laia Oliveres, dona de veu alhora delicada i poderosa, que em fa pensar en transparència brillant de l’aigua i l’aroma dolç i dens de la canyella.

Com expliquen els artistes al principi del recital, Sense pistola és la traducció de Bes Nagana, títol d’un poemari de Casasses de 2011 que pren el seu nom de la Nagana, un arma tan popular a Rússia com el Colt als Estats Units. Bes Nagana aplega poemes de molt diversos estils, però tots amb aquell toc tan personal de Casasses que a mi em fascina, perquè fa ressonar poèticament les escenes més quotidianes, jugant amb les repeticions i les cacofonies, sovint recolzant-se més en el ritme que en la rima, amb versos apariats a la manera de la poesia medieval, d’una enganyosa simplicitat.

Continue reading “Sense pistola”