Categoria: Reflexions

Cristall i aire

El protagonista del llibre que acabo de llegir (Los desorientados, d’Amin Maaluf) s’obsessiona amb la imatge d’un ram de flors que, com l’Adam subratlla, tot volent posar en valor allò que estimem, la flor, també la mata.

Jo porto uns dies obsedida amb una altra imatge, la d’un gerro de vidre que cau a terra i esclata en mil bocins. El veig caure des d’una lleixa, lentament, i el seu esclat sord té la textura del desastre anunciat, el pes feixuc d’una amenaça que s’acompleix.

Un gerro és un objecte estrany perquè el seu valor rau en el que pot contenir i això fa que el més important de l’objecte sigui el buit que hi ha entre els seus límits. Quan cau i esclata, el buit segueix aquí amb nosaltres, però lliure dels seus límits de vidre, manca totalment de valor. La matèria de la que era fet el gerro també segueix aquí, però deconstruïda en mil bocins, no té tampoc cap valor.

Hi ha coses que ens passen, sentiments que tenim, que són com un gerro de vidre, precioses i delicades per fora i amb un espai interior ple de promeses per acomplir. De vegades, la vida és generosa i ens deixa omplir el gerro de flors acolorides i oloroses, de vegades ens permet emplenar-lo amb líquids deliciosos. Però, de vegades, queda allà buit sobre la lleixa esperant endebades un temps de plenitud que mai arriba. I aleshores, sobtadament, el veus caure, i al cap d’un instant tot segueix allí i ja no queda res.

Hi ha coses que ens passen a la vida que són com un gerro que es trenca. De sobte, no saps exactament per què, tot segueix allí i ja no queda res. Et mires la teva vida i els teus sentiments com si fossin els bocins de vidre escampats per terra i el buit ja no està atrapat i obligat, com el geni de la làmpada, a ser-nos útil. I nosaltres som dins del buit, intentant entendre què ha passat.

La lluna m’empaita

Nit rera nit. Tant és si es nova i no la veig com si és plena i em mira. M’empaita. I jo no vull sortir de casa perquè no em segueixi. No vull que el desig de tocar-la se m’enredi pels cabells i per les cames com una heura arrossegadora. Vull dormir per oblidar-la i que l’escalfor del sol em besi la cara i esvaeixi el record de la lluna freda de mort.

Què pescarem avui?

Miro el mar des de la Platja de la Marquesa, mentre el meu fill va i ve preparant la seva canya. Passa més temps en els preparatius que amb l'ham a l'aigua i em fa pensar amb aquestes il.lusions compartides per tanta i tanta gent (aquí al Delta a cada poble i quasi a cada casa hi ha una estelada) que no sé si podríem veure materialitzar-se amb el mateix entusiasme.

Diuen que el clam per la independència del proper 11 de setembre serà massiu, però estic segura que pocs compartim una mateixa idea de com podria ser aquesta Catalunya nova de la qual ens parlen. De fet, jo no me la sé imaginar. Ni tan sols sé si la vull. Al contrari d'altres, jo em sentia bé sent espanyola alhora que catalana, fins que els governs del PP, alguns “barons” del PSOE, El Mundo, la COPE i mitjans similars m'han espatllat el caràcter. Jo creia que era possible l'Espanya dels pobles, ara no crec ni que sigui possible Espanya (o almenys no una en la que la gent com jo, catalans i no catalans, ens puguem reconèixer).

Penso en aquestes coses mentre veig els veïns de pesca treure una bona orada del mar. Això anima el panorama i les expectatives del meu fill. Aquest cap de setmana llarg al Delta és un espai de trobada que he buscat per apropar-me a ell. No és fàcil, perquè el seu tarannà solitari i a voltes passiu aixeca moltes barreres al seu voltant. És un nen tímid que venç la timidesa amb un punt de cinisme i desdeny, més capaç d'expressar el seu desacord amb el que li proposes que de verbalitzar alternatives. Suposo que res que no facin altres adolescents, però no sé si les meves estratègies són les millors. La pesca és una de les poques coses capaces de mobilitzar el Lluís. Una orada seria una fantàstica ofrena als déus de l'amor mare-fill.

Enviat des del meu iPhone

Tarda impressionista

En el temps que em costa travessar l’illa que va de Rambla Catalunya a Balmes veig a un grup d’amics fent la onada al cambrer del bar, que riu l’acudit entre tímid i afalagat; dues noies rosses de delicada bellesa saxona es troben al meu costat i s’abracen emocionades; el noi que camina cap a mi aixeca el cap, ensuma la flaire deliciosa que surt de la porta del restaurant, i somriu amb una satisfacció infantil, tornant a ser per uns segons aquell nen que entela el vidre de l’aparador de la pastisseria mentre mira amb els ulls esbatanats un pastís de crema, nata i xocolata.

Les tres imatges em produeixen una intensa felicitat, com notes de colors brillants sobre una tela grisa. Penso en Sisley i en Van Gogh, i en les sensacions agradables que es desprenen de les coses senzilles… olors, textures, sabors, emocions… plaers que tenim a l’abast de la mà i que no podem deixar escapar en aquests temps aspres i empeltats de desànim. Els petits moments feliços són un tresor que no hem de deixar que ens robin els superbs i els mediocres ambiciosos.

Em venen al cap altres imatges: dos operaris muntant una bastida, l’home ferrant un cavall… Recordo que a la ràdio han dit que els grecs hauran de treballar sis dies a la setmana, i em ve al cap quan jo anava a escola els dissabtes al matí, i el meu barri era un llarg carrer sense asfaltar on la major part del dia l’únic que senties era el traca-trac imparable dels telers, qualsevol dia de l’any, de les sis del matí a les deu de la nit i, a algunes fàbriques, tota la nit també. És com si algunes idees i decisions que s’estan prenent ara ens volguessin conduir a uns temps que ens pensàvem que no tornarien, perquè eren durs, perquè eren feixucs i eren injustos. No hi hem de tornar, però val la pena recordar aquells temps perquè hem oblidat algunes coses que llavors sabíem: que no ens podem conformar en ser mers consumidors passius i individualistes de plaers trivials, de joguines prescindibles, de gadgets de marca per a enlluernar envejosos i deutors; que la vida real, la que ens fa forts, està en una encaixada, en la feina ben feta, en la comunitat de la que formem part, en les persones que confien en nosaltres i en les que confiem…

S’acaba una llarga setmana que se m’ha fet duríssima. M’ha costat tornar a la feina després de les vacances i se m’ha fet molt difícil concentrar-me i  trobar el ritme. La bona notícia és que torno a muntar el meu cavall, el Whisky, que segueix “marcant” de la mà esquerra, però menys que quan no feia exercici; la notícia no tan bona és que vaig perdre l’equilibri dissabte passat i vaig caure del cavall, amb tan mala sort que vaig picar amb l’os sacre a terra i m’ha fet mal tota la setmana.

Mentrestant, Michelle Obama ha fascinat el món defensant la candidatura del seu marit a la convenció demòcrata, els científics han donat a conèixer la matèria fosca del DNA i l’Esperanza Aguirre se n’ha endut Eurovegas. Però no em direu que us agrada més tenir un casino que l’olor d’una barra de pa acabada de fer!

Cartes a un amic distant (9)

Aquests dies penso molt en tu, per aquest mar tan blau i aquesta llum tan brillant que em recorda la de la teva terra, perquè tinc temps, molt més temps per pensar del que disposo normalment —cosa que, de vegades, per gent com jo resulta perillosa— i també perquè he llegit un llibre, Contra el viento del norte, de Daniel Glattauer, que et recomano, un llibre sobre amors virtuals i sobre estranyes coincidències que alteren la vida.

Feia dies que l’havia comprat i el guardava per les vacances, per llegir-lo amb tranquil·litat, però el vaig devorar en menys de 24 hores. No podia desenganxar-me de la conversa entre els dos protagonistes, que comença per casualitat a través d’un correu electrònic enviat per accident i que va creixent en intensitat i compromís, que s’alimenta igual de l’entusiasme que dels dubtes. És una història d’amistat, primer, i d’amor, després, a través de les paraules, que van teixint complicitats i despertant sentiments que ni el Leo ni l’Emma saben que poden sentir.

És una història que no té res a veure amb nosaltres, però que em fa pensar en nosaltres, perquè parla de sentiments profunds que no encaixen amb cap esquema convencional, perquè parla de missatges que superen la distància física i vital, perquè parla de persones que construeixen un món propi —“exterior”, en diuen— paral·lel a les seves vides “interiors”, que arriba a ser tan important per a elles que no hi poden renunciar ni quan senten que els resulta dolorós seguir-lo alimentant. Jo, amic distant, sovint em sento així: sé que hauria de deixar d’escriure aquestes cartes i de viatjar al centre dels meus somnis, d’on torno sempre com d’un viatge al fons del mar sense passar per la cambra de descompressió. Però em resulta extremadament difícil, perquè m’adono que els nostres escadussers contactes, per espaiats i curts que siguin, són els millors moments de la meva vida. Fins i tot ara, quan poc més puc fer que escoltar-te i mirar com lluites per superar el teu dolor.

És només una novel·la, però a Contra el viento del norte es dibuixa una relació que no es construeix a base d’amistats comunes i aficions compartides, on no hi ha un vincle social previ i on els protagonistes no parlen ni de pel·lícules ni de plans de vacances. Tot plegat és molt més subtil, té a veure més amb el com que amb el què i quan ho miro en perspectiva em fa sentir que els meus sentiments no són tan absurds com de vegades em semblen. Jo sovint m’he preguntat com puc estimar tant una persona que és tan lluny del meu món quotidià, però n’hi ha prou amb compartir una cançó que parla d’un jardí secret per sentir que hi ha alguna cosa que ens uneix per sobre de desenes de vides de distància. Per sobre de la làmina blanca, com de marbre, en la que s’ha convertit el mar que miro des de l’altra banda del mar que hi ha ara entre nosaltres.