Categoria: Societat

Maternitat

A les nou i cinc m’escapo un moment de l’objectiu del dia per portar el cotxe al mecànic. Fa només cinc minuts el carrer era ple de criatures que feien cap a les dues escoles que tinc al costat de casa. Ara tot és en silenci i jo estic parada darrera un camió bloquejat per un cotxe aparcat sota el senyal que ho prohibeix. El camioner es cansa d’esperar i avança amb penes i treballs enfilant-se a un simulacre de vorera (fa un pam d’ample!).

Vint metres més endavant, ha de repetir l’operació, ara sobre una vorera de 40 centímetres; quan ja és quasi al final de la maniobra, una de les dones que la fan petar a la porta de l’escola, s’acosta al cotxe, acciona el comandament a distància i sembla que vagi a seure al volant per treure’l, però s’ho repensa, perquè el camió ja ha passat. No me’n sé estar i dic en veu alta: “Quins pebrots!”. La dona em sent i es tomba agressiva: “¿Le pasa algo señora?” Em vénen ganes de baixar el vidre de la finestra i respondre, però no tindria sentit. Pel retrovisor miro les quatre dones que xerren tranquil·les a la porta del col·legi i penso en quantes maneres diferents hi ha de viure els treballs de la maternitat.

El mecànic és just uns quants carrers més enllà. Torno a casa travessant la plaça on ha instal·lat el seu campament un circ. Em criden l’atenció les cortines de ganxet a la finestra d’un carruatge; m’adono que és una casa i em pregunto com deu ser criar un fill en un circ. Penso fugaçment que m’hagués agradat ser la dona d’un firaire, anar pel món amb una troupe transhumant i despertar-me cada dia veient un paisatge diferent. I mentre ho penso em fixo en els carruatges que són bellíssims, de fusta pintada de verd fosc i decorats amb pintures que recorden els cartells de primers del segle XX. Un parell porten data: Carruaje 32. Año 1930; Carruaje 6. Año 1919. Unes tanques de fusta, com de jardí de campinya anglesa, cobreixen els espais entre les cases amb rodes. A totes les finestres hi ha cortines de ganxet.

Penso en un trapezista de cos ferm i en uns ulls alegres amagats sota la ganyota trista d’un cara-blanca. Probablement el paisatge de les seves dones no deu canviar pas tant: unes caravanes blanques entremig d’uns carros verds, al davant una carpa groga i blava i al darrere unes tanques de jardí sense flors.

I penso en la maternitat, en la de les dones dels firaires i en la meva, com faig sovint aquests dies, a mesura que s’acosta l’aniversari de la meva filla, que en farà 18. Canvi de cicle. Hi penso i recordo com si fos ara que, en agafar-la en braços per primera vegada, vaig sentir que em queia a sobre un pes feixuc per al qual no estava preparada. La sostenia i, sense poder pronunciar ni un mot, jo era incapaç de deixar de plorar. Aquella era la primera cosa que em passava a la vida que era de veritat per sempre. Passés el que passés, passi el que passi, jo sempre seré la seva mare. I jo volia ser aire en moviment, anar d’experiència en experiència com qui va de ciutat en ciutat, i que res fos per sempre.

El cert és que tinc poc mitificada la maternitat. Probablement és el millor que m’ha passat, però m’ha resultat força difícil. Estimo molt els meus fills; són les persones que més estimo del món. Mataria per defensar-los, si calgués. Però de tant en tant necessito desconnectar-me d’aquesta responsabilitat. Es tracta, sobretot, d’un estat mental, un espai que em pertany només a mi, on no hi ha ni pares, ni mares, ni fills. Penso en la maternitat, també, perquè fa un any i mig que vaig perdre el meu pare; la mare feia molts anys, 16, que ens havia deixat. I he pensat molt en la relació que teníem, que va anar i venir per camins difícils, perquè els fills ho són per sempre, però els pares no.

De vegades els pares els matem, els oblidem, els deixem enrere mentre nosaltres avancem només mirant endavant. Ells ens demostren una fe incombustible i nosaltres tenim la sensació que s’han quedat retinguts en un món del que ja no formem part. Un dia ens girem i tenim la sensació que els nostres pares ens miren des de la finestra amb cortines de ganxet, des del carro d’un circ d’una altra època. Un dia mirarem per la finestra i veurem com els nostres fills tomben el cap per mirar-nos.

Aigues braves

Hi ha temporades en la nostra vida en les quals és difícil no tenir la sensació que baixes a tota velocitat per un torrent d’aigües braves. Tot passa molt de pressa i, a força de batzegades, tan violentes com involuntàries, acabes masegat, a més de mullat, t’hi posis com t’hi posis.

Deixar-se anar no és la solució: cal remar per anar redreçant el rumb i evitar les pedres grosses. Però en aquestes circumstàncies, són millors les canoes individuals que les zòdiacs amb una desena de persones, divertides per a una jornada festiva a l’alta muntanya, però difícils de governar si tens un objectiu d’arribada molt concret: no només tens quasi la seguretat que en algun moment cauràs a l’aigua, sinó que a més, si l’embarcació es tomba, tens moltes probabilitats d’acabar amb un cop de genoll o de colze del veí a la boca o als ronyons.

En situacions d’emergència (una baixada imprevista torrent avall), treballar en equip és molt difícil, si no és que has aconseguit abans tenir un grup molt cohesionat. D’equips sempre n’hi ha de dues menes: un grup d’individus molt autònoms amb capacitats complementàries que s’organitzen de forma quasi intuïtiva, assumint cadascú el lideratge d’allò que fa millor, i els escamots que s’organitzen al voltant d’un líder capaç de donar joc a cada membre de l’equip. L’equip ideal és una fusió dels dos: gent autònoma, especialista, creativa i independent, amb un líder que marca el rumb però que deixa fer, i tots, del primer a l’últim, compartint una visió global de la jugada.

El nostre no és un país on resulti fàcil treballar en equip, perquè encara arrosseguem massa trets d’una cultura autoritària i paternalista. Massa sovint es confon liderar amb manar i les decisions es prenen per jerarquia i no per coneixement. En contrapartida, també et trobes a moltes persones que, fins i tot quan tenen el coneixement per evitar que un projecte vagi cap al desastre, no se senten ni legitimades, ni motivades, ni compromeses per fer un pas endavant i expressar la seva opinió o prendre una iniciativa. Sembla com si tenir idees pròpies estigués reservat als que porten l’etiqueta “el que decideix” i que, un cop te la posen, puguis fer fins i tot un ús arbitrari d’aquesta potestat. Però també passa que “fer un pas endavant” implica necessàriament ser capaç de fer una proposta alternativa a allò que qüestionem, fins i tot amb el risc d’equivocar-nos.

Qualsevol generalització és, d’alguna manera, una falsedat, i tot i que em venen al cap molts casos concrets que il·lustren aquestes idees, admeto que poden ser anecdòtics en el conjunt general i que la meva pot ser una percepció esbiaixada. Tot i així, penso que tenim la mateixa necessitat de trobar millors líders que de promoure un major compromís de tothom en la recerca de solucions a tots els nivells. Vivim temps líquids, com diu Zygmunt Bauman, però jo crec que precisament per això no són temps per “anar fent” esperant que algú altre decideixi per nosaltres. El que caracteritza els temps líquids és la incertesa, un entorn canviant que fa difícil, si no impossible, el compromís a llarg termini amb les coses i amb els projectes, però precisament per això fa més important que mai el compromís amb les persones (aquelles del teu equip que se la juguen amb tu baixant en la mateixa barca torrent avall) i amb els valors (adhesió a la feina ben feta, generositat, diàleg, fiabilitat…). Coses que portes a sobre, et porti on et porti el corrent, i que són els millors flotadors si es tomba la barca.

Lluita de dona, lluita de classe

Amnistia Internacional em convida, a través d’una campanya electrònica, a escriure en la seva web sobre la dona o les dones que m’han inspirat, però jo prefereixo fer-ho aquí. El motiu de la pregunta és obvi avui, Dia Internacional de la Dona Treballadora. Amnistia cita Rosa Parks i el seu gest contra l’apartheid nord-americà que la va convertir en símbol de la lluita pels drets civils, i cita Clara Campoamor, la gran defensora del dret al vot femení durant la Segona República i contra una altra dona, Victòria Kent, que s’hi va oposar perquè pensava, molt masculinament, que les dones no estaven preparades i es deixarien manipular pels seus confessors.

No és la primera vegada que em pregunten quina dona m’ha influït més, i indefectiblement la primera que em ve al cap sempre és la meva mare. I no perquè fos qui em va portar al món, que també, sinó perquè va ser ella qui em va transmetre, a través de cada paraula i cada gest, la convicció que valem el que sabem, i que l’única riquesa que realment val —l’única que jo mai podria tenir— era, és el coneixement. Quan la sentia lamentar-se per no haver tingut l’oportunitat d’estudiar més enllà de la primària, la seva em semblava una veu reivindicativa, no sobre la situació de la dona sinó contra la pobresa i la manca d’oportunitats de desenvolupament personal en la qual viuen els més pobres.

La meva mare creia fermament en el valor transformador del coneixement i ens animava a l’estudi. Ella creia també en el valor del compromís, en la responsabilitat de donar el millor de nosaltres mateixos, fins al final, quan ens impliquem en un projecte. I també ens va ensenyar que res del que tenim, tangible o intangible, ve donat, que tot ens ho hem de guanyar amb el nostre esforç, però això sí: el dret que t’has guanyat amb el teu treball, aquest és insubornable, no te’l pot prendre ningú.

Tot i que mentre va viure ens discutíem sovint, m’agraden els valors de la meva mare. Al seu record dedico aquesta humil entrada del Dia de la Dona.

Malalties rares

Vaig tant de bòlit que no tinc temps de compartir totes les coses que aprenc, que aquests dies són moltes, perquè estic embolicada recollint dades per un llarg informe del que sóc responsable. Se m’acumulen les notetes agafades a corre-cuita per tot arreu (al mòbil, a la llibreta…) i el poc que aconsegueixo enfilar, lligat sobretot a la feina, ho publico en una altra pàgina, El bloc de Biocat.

Dia Mundial de les Malalties Rares

Són notícies i reflexions sobre biotecnologia, però no són per a experts, així que us convido a llegir-les. Aprofito també per recordar que avui és el Dia Mundial de les Malalties Rares, que afecten a molt pocs en nombre, però d’una forma terrible, perquè sovint són greus i els que les pateixen se senten totalment desemparats davant d’una medicina i una ciència incapaç de donar-los no ja solucions, sinó ni tan sols respostes.

Per trobar respostes tan importants com aquestes, i teràpies que millorin la vida dels afectats, fa falta seguir desenvolupant les biociències i la biotecnologia. I m’agrada la feina que faig perquè penso que aporto un petit gra de sorra a millorar la vida d’algunes persones. Conec a un director d’una empresa biotec que diu que el seu objectiu a la vida és salvar la vida d’un milió de persones i que per això treballa en descobrir nous medicaments. Jo no sóc tan ambiciosa, però m’agradaria pensar que el que faig contribueix a fer millor la vida d’unes quantes.

Em comprometo a posar-me al dia durant el mes de març.

La darrera entrada de l’any

M’acabo d’adonar que el 2010 vaig escriure 39 entrades al meu blog i que l’any que avui s’acaba en portava publicades, fins a aquesta, 38. És a dir, que amb aquest escrit igualo la més nombrosa de les collites (no goso pas dir la millor, perquè això seria discutible). En aquesta època donada als resums, podria inclinar-me per recollir aquí alguns fets destacats de l’any, però em desagraden aquesta mena de resums memorístics. La gràcia d’escriure sobre el passat —que m’encanta— no és posar un darrera l’altre els fets que tothom recorda, més o menys, per la seva rellevància, sinó descobrir aquelles coses que han quedat amagades entre els plecs dels esdeveniments, en les escletxes de la història.

El cert és que els resums que avui hem vist a les televisions i a d’altres mitjans tenen un to gris plom, com els temps que corren, marcats per les diferents fases de precipitació en l’abisme de la crisi, i pels progressius trencaments entre Catalunya i el Govern de Madrid (segons la font, “amb la resta de l’Estat”, cosa que per mi  és més aviat una exageració). La grisor té menys a veure amb el pessimisme que la situació genera que amb la mediocritat amb què es gestiona. Una mediocritat que abans atribuíem només als polítics, però que resulta evident que està ben repartida per tots els estaments i racons de la societat, inclosa —fins i tot diria especialment— la classe empresarial. Com s’explica, si no, que ni els profetes de la classe financera, ni els prohoms de la banca, ni les patums de les patronals se les veiessin a venir quan portaven anys parlant de bombolla immobiliària?

Fa com cosa, no?, sentir parlar un ex-ministre d’Economia, ex-director del FMI, dient que ell no se sent responsable del “forat” de 20.000 milions d’euros de Bankia que es va fer públic un mes després que ell —Rato— hagués deixat la direcció general de l’entitat. Si no és del dèficit o de la majúscula ineptitud de no conèixer-lo, de què és responsable un director general d’una entitat financera? Potser és que com no és un ex-alumne d’Esade, ningú li va explicar què és un quadre de control.

Al quadre de control del país —se li doni al terme la dimensió que es vulgui— li pesen més les raons polítiques que l’eficiència. Per això estem on estem. Quan a un ministre o a un conseller se li reconeixen les limitacions tècniques que el seu pes polític compensa, aprofundim una mica més la nostra tendència natural al clientelisme. Es tracta de tenir algú a l’equip que estigui ben a prop del poder, que pugui influir en el repartiment de recursos i en l’aprovació dels projectes, encara que al capdavall no sàpiga molt bé de què li parlen.

M’agradaria pensar que el 2013 canviarem, que tocarem el fons de la piscina amb els peus i que començarem a nedar amunt, amb un estil més depurat. Vull pensar que cada vegada n’hi haurà menys que enlloc de nedar amb tots, ajudant als que en saben menys, es deixen arrossegar dormisquejant en un flotador.