Personatges quasi-literaris

Tinc una veïna que és com un acudit de Peridis: dia sí dia també la sentim cridar frases que semblen trossos de discursos d’Aznar barrejats amb fragments de notícies de TV i rèpliques de novel.la negra. A l’estiu, amb totes les finestres obertes, la meva veïna ens distreu clamant contra els terroristes que ens envolten, tot queixant-se que els del número 35 volen matar-la. Parla en un castellà com de La 1 dels anys 90, i amb una veu tan greu i ronca que, al principi, m’imaginava que era un home.

Alguns cops la meva veïna amaneix l’oratòria llençant algun objecte per la finestra. Jo li dec caure especialment malament (o especialment bé), perquè un dia que passava va llençar un got de vidre que després de volar sobre el meu cap va anar a estabellar-se a la vorera del davant. Vaig pensar que sóc dona afortunada, per haver pujat el carrer pel cantó que no acostumo a recórrer. Sempre m’imagino que la freqüencia dels seus discursos estentoris deu indicar el ritme de les visites dels seus fills, als quals m’imagino convencent-la perquè es prengui la medicació.

Lolita, de Stanley Kubrick

Vaig començar a escriure aquesta entrada al tren, on estoïcament uns quants viatgers suportàvem en aquell moment un estol de Lolites tronades: unes nenes que no devien tenir més de 14 o 15 anys i que ens van estar amanint el viatge amb el relat de les violacions a les quals s’havien resistit i dels encants als quals s’havien lliurat (segons explicaren a crits, amb el mateix paio i en un termini de 15 dies). Els seus ulls evidenciaven els efectes d’alguna substància euforitzant, que feia el seu relat poc fiable, però també cabia la possibilitat que les fes ser terriblement sinceres.

El seu llenguatge era un reguitzell de frases de serial de TV carrincló, salpebrades amb paraulotes malsonants. El maquillatge excessiu i corregut ulls avall, i les alusions a uns pares suposadament rígids, als quals enganyaven, però que feien molta por, els donava un aspecte de nines trencades que algú hagués manllevat d’una lleixa on un altre les havia abandonat tot pensant que quedaven ben guardades. Tanta banalitat, estupidesa i irresponsabilitat juntes espantaven, espanten una mica, sobretot, si, com és el meu cas, tens fills o filles adolescents.

El tercer personatge d’aquest primer dia de vacances hauria de ser aquella petita emprenedora africana que vaig conèixer fa molts anys a Moçambic, que amb un petit credit de tot just 100 euros s’havia fet construir un forn, i en el forn hi feia pa que venia en el veinat, i havia pogut començar a estalviar per portar els seus filla a escola. Era com un conte de la lletera fet realitat.

M’hi ha fet pensar el llarg article sobre Togo que avui publicaven a La Vanguardia, Xavier Aldekoa i Kim Manresa (fotos), “Cien camiones rotos”, que ens mostra una Africa trencada i enfangada, trista i desesperançada. Jo prefereixo recordar-ne una altra, pobra sí, però plena de gent capaç de tirar endavant malgrat l’adversitat, amb força i, fins i tot, amb alegria. Una Àfrica que no cap pas en una sola pàgina de diari, encara que estigui tan ben escrita i documentada com la d’Aldekoa.

Esgotament estiuenc

En la meva adolescència, i gràcies a un poeta, vaig descobrir Cesare Pavese i em va fascinar la qualitat morosa, el ritme de migdiada plàcida, d’una obra com El bell estiu. Recordo els personatges de la novel·la vagament (són ja diverses les dècades de distància), però tinc viva la sensació que estaven aclaparats per una barreja de sentiments intensos i el pes d’un sol abrusador i unes tardes suspeses en una calor sense brisa.

Així em sento jo, aclaparada per una barreja d’intenses emocions i una calor feixuga i immisericorde. La parula emoció resulta, però, equívoca per expressar la naturalesa del moment, ja que solem associar-la a estacions del cor —l’alegria, la tristesa…— i no tant a la irritació intel·lectual, que és el que a mi m’afecta.

Tot plegat se’n diu esgotament (pre)estiuenc. Aquesta setmana han passat moltes coses: rodes de premsa, simposis científics, judicis, més periodistes… i més periodistes. Potser per això m’adormo tot escrivint l’entrada. Demà penjaré els articles del Diari de Terrassa.
…

Xifres

Ahir a la matinada em vaig indignar, quan, consultant a internet les diverses versions que la premsa de Barcelona i de Madrid donava de la manifestació per la defensa de l’Estatut que a la tarda havia colapsat el Passeig de Gràcia i la gran Via de Barcelona, vaig veure que El País assegurava que la convocatòria havia aplegat només 56.000 persones (càlcul de Lynce per a EFE), mentre la Guardia Urbana donava una xifra superior al milió de persones. El pitjor d’aquest intent absurd d’amagar la realitat és que (a) no es donaven les xifres de les altres fonts en el mateix paràgraf de la notícia, i (b) una lectura somera de la metodologia dels càlculs de Lynce havia de posar els cabells de punta a qualsevol persona avisada.

Avui, el diari ha rectificat (tinc la impressió que els periodistes d’El País que jo conec, o almenys unas quants d’ells que em mereixen un gran respecte personal i professional, havien d’estar tan indignats i esgarrifats com jo) i dóna una xifra d’almenys 425.000 persones “segons càlculs propis”. I és que qualsevol xifra inferior a aquesta resulta, si més no, una burla a la més mínima intel·ligència. El trajecte previst per la manifestació, des de Diagonal / Passeig de Gràcia fins a Plaça Tetuan, té una superfície de 100.000 metres quadrats (10 Ha, a raó d’uns 50 metres d’amplada en un recorregut de 2 km), el que ens donaria almenys 200.000 participants en el supòsit d’una manifestació densa però que avança amb normalitat, Però és que la manifestació no podia pràcticament avançar a causa del colapse de les avingudes previstes per fer el recorregut, colapse que s’estenia al carrers perpendiculars i paral·lels. Les fotografies de la confluència de Diagonal amb Passeig de Gràcia mostren una densitat humana que supera sobradament les 4 persones metre quadrat a quarts de sis de la tarda.

¿Ens pren per babaus un mitjà que pública com a bo un càlcul fet per uns senyors que declaren haver-lo fet emprant unes quantes fotos aèries preses a les 20:30h (!!!) i haver “comptat” les persones per mitjans informàtics, “però sobretot manuals”? A quarts de nou del vespre, quasi dues hores després que els polítics abandonessin la comitiva i just mentre Lynce feia les fotos per als seus comptes, jo parlava a Terrassa amb gent que havien participat a la manifestació i ja n’havien tornat. I, qui són aquesta gent de Lynce? Qui té els recursos per fer fotos aèries i disposar de programes informàtics d’interpretació i càlcul sobre imatges, o per disposar de personal especialitzat per analitzar-les? Quina mena de garanties de fiabilitat ha ofert Lynce a mitjans com EFE (encara agència estatal d’informació, no ho oblidem) i a El País perquè en publiquin càlculs tan sospitosament tendenciosos.

A mi no deixa de resultar-me curiós com l’anàlisi que fa en Josep Ramoneda a les mateixes pàgines d’El País sobre l’intent d’alguns mitjans de Madrid de minimitzar la manifestació d’ahir emprant “la Roja” sigui perfectament aplicable al diari on ell publica (només cal veure el desplegament fotogràfic de la portada de paper i del web). Diu Ramoneda que la dreta deu sentir-se “insegura en la defensa de la nació espanyola quan ha de convertir el futbol en bandera de la reconstrucció nacional”. I la pregunta és: només la dreta? No crec que sigui qüestió de dretes o esquerres, sinó d’una concepció centralista de l’Estat que no pot acceptar dins seu la diversitat, un centralisme miop que no s’adona que com més rígid i monolític es torna més alimenta la retòrica independentista. I si segueix alimentant-la, potser deixarà de ser retòrica.

…

Magnòlies i til·lers

Aquesta tarda he baixat caminant des de l’Escola d’Enginyeria de Terrassa fins a casa, gaudint de l’olor de les magnòlies i els til·lers del Passeig, mentre pensava en el to positiu i optimista que l’alcalde Navarro s’ha esforçat per donar a la seva conferència d’aquesta tarda sobre la Terrassa de 2010. Suposo que aquesta és una de les feines que correspon als polítics: fer una lectura positiva de la realitat, subratllar aquells trets de la història que puguin alimentar l’orgull de pertinença i identificar les oportunitats de futur que puguin animar els ciutadans a tirar endavant amb entusiasme.

Hi ha poc marge per les alegries en el moment que ens ha tocat viure (els 20.000 aturats que hi ha a Terrassa són un clar indicador de la situació), però és cert que l’esperança en un futur millor, més dinàmic, amb més oportunitats per a tots, és un element no suficient però sí imprescindible per tirar endavant. Ens cal il·lusió per un projecte comú, i l’alcalde volia, vol articular aquesta alegria i fer-la fructificar oferint els grans projectes de ciutat: el nou parc tecnològic i audiovisual de la zona nord, les noves vies de comunicació (el metro, la ronda ferroviària orbital,  la ronda del Vallès/B-40…), la força del campus universitari i la recerca associada en camps com l’òptica o l’aeronàutica. I tot això està bé, està bé recordar-ho i dir que el primer pas per avançar és creure en un projecte. Calen, però, com s’ha dit en alguna intervenció, solucions per aquells que pateixen l’impacte més dur de la crisi.

Camino olorant magnòlies i til·lers i penso que en aquesta ciutat s’hi viu bé. El gran repte segurament és assegurar que aquest benestar arribi a tothom, a través de projectes innovadors i sostenibles i suposo que sí, que, com diu l’alcalde, el primer pas és creure-s’ho.

50 anys

Avui he anat a la festa d’aniversari d’un amic meu que acaba de complir 50 anys, i mentre ell tocava jazz amb alguns amics, els altres miràvem passar sobre l’escenari una vida en fotografies. Era una vida compartida, amb molta gent, però sobretot amb la seva dona, i he sentit una fiblada d’enveja per la felicitat que aquesta parella projecta.

Una visió distant no copsa sovint els clars-obscurs de la vida, però hi ha mirades de plenitud i felicitat que no enganyen, i per això no he pogut evitar pensar quanta sort que tenen les persones que ja de joves i per sempre troben el seu company, la seva companya, per caminar la vida junts.

Quina deu ser la fórmula? Estar en el lloc adient en el moment oportú per conèixer la persona perfecta? I si no arriba mai aquest moment ni aquesta persona ideal? Recordo encara el to de fatalitat que empraven les velles del carrer on vaig viure de petita quan parlaven del matrimoni, que elles vivien com una mena de loteria amb el resultat de la qual t’havies d’aconformar, tant si treies bola negra com si feies la sort.

A mi no m’ha calgut aguantar cap situació insostenible o dolorosa, almenys no més temps del que tarden a curar-se les ferides d’un trencament de parella, però em dol no només la frustració d’haver-me equivocat quan era jove, sinó també adonar-me que arriba un moment que, si no has trobat la persona ideal (o si l’has trobat en un moment o en circunstàmcies adverses), ja és molt difícil, quasi impossible, modificar l’stato quo.
Amb el temps, i si hi ha hagut un fracàs entremig, tots ens tornem un pèl desconfiats. Potser jo un pèl més i tot.

Ara llegeixo La dona justa, de Sándor Márai, una obra sobre un triangle amorós en el qual els personatges són arrossegats per passions que no poden controlar i que els exigeixen anar més enllà dels convencionalismes i el conformisme, fins i tot sabent que, de l’altra banda, tampoc trobaran la felicitat. Però necessiten fer el que fan; necessiten sentir-se estimats amb passió. A mi em fa por haver perdut ja aquest sentiment: la capacitat de creure en algú amb cada fibra del teu cos. Això que se’n diu enamorament i que estaria bé que pugués durar sempre més de 30 anys, com a casa dels meus amics.
…