L’últim que he escrit a El bloc de Biocat: Oportunitats en biosimilars
Cada dia tinc un pensament per a tu. De vegades és un pensament lleuger, fugaç, a penes la carícia de l’aire que mouen les ales d’una papallona. De vegades és un pensament profund, intens, ferotge, i sento que m’hi puc perdre, com empassada per la muntanya, per la gola d’un avenc.
Tot caminant o conduint, em deixo portar per un joc infantil: busco en cotxes i cartells combinacions de tres números iguals i, quan les veig, bufo. Em van ensenyar que calia demanar un desig, com quan apagues les espelmes d’un pastís. Però jo fa temps que bufo perquè l’aire vibri i mogui les ales de les papallones que viuen a prop teu. Vull creure que cada cop que bufo em dediques un pensament bonic, tant se val si és transparent com una gota d’aigua, subtil com el perfum de l’espígol, efímer com la rosada… i, per això, bufo i somric.
Hi ha tardes que els números no paren de ballar al meu voltant i, si cada pensament imaginat fos una nota, escriuríem amb elles una llarga cançó. M’acomodo en el somriure i penso en una cuina amb olor de magdalenes acabades de fer i en un porxo amb olor de pomes àcides. De vegades, la felicitat és just això: l’emoció secreta d’un sentiment contingut, d’un desig silenciat. Perquè tant se val si és un secret o un impossible, l’amor ens fa companyia, fins i tot quan té el regust amargant de la pèrdua.
Tinc pensaments per a tu, però s’amaguen entre bambolines, a la rebotiga d’aquest blog, resistint-se a veure la llum durant setmanes, de vegades mesos, esperant ben bé no sé què, potser la llum amable de la lluna plena, potser el so malenconiós d’un acordió.
Em sento petita, petita com una formiga, com un tèrmit. Arrossego un gra de sorra darrera un altre per construir una obra que és infinitament més gran que jo i em refugio en la meva laboriositat per no sentir-me perduda i aclaparada com un minúscul insecte en la immensitat de la sabana. Em refugio en la meva laboriositat per no tornar a donar voltes sobre les mateixes idees de tants escrits, aclaparada davant la immensitat d’una pàgina en blanc. Però no pots fugir eternament dels teus pensaments.
Penso en tu i m’esforço per imaginar-te feliç, tot i que sento el teu dolor en la distància. Sé que no podré fer mai res per consolar-te, però vull creure que si et dedico un somriure amb cada pensament, l’espai que hi ha entre nosaltres s’omplirà d’energia positiva. És infantil, com ho és bufar als números màgics, però cal posar molta voluntat per mantenir viu l’infant que tots portem a dins.
Fa tants dies que vaig amunt i avall amb aquesta carta que ara no sé com posar-li fi. Fa tants dies que vaig amunt i avall amb aquests pensaments que estic segura que em deixarien una profunda ferida si me’ls arrenquessin. Però qui sap si no acabaran volant com la pols, com les ales seques i desfetes de les papallones mortes.
Un fulgor indòmit a l’ànima. Una urgència inexcusable a la sang. Un enyor etern…
La mirada perduda a l’infinit. El cos abocat al precipici. Els peus enredats amb les arrels de la vida, que allarguen les seves mans nuoses per subjectar les ànsies dels ícars que somnien esdevenir ocells.
Condemnats a la vida: benedicció i malefici. Extraviats en un somni de parets tobes i passadissos infinits, caminant cap a la fosca que no atenyem mai.
Un fulgor indòmit a l’ànima. Una força oculta, imparable. Un foc interior que devora les estàtues de sal i vivifica els cossos esgotats de tanta vida, de tant dolor. Una llum interior que il·lumina la vida dels qui s’estimen.
Demà dilluns, si el fort grip que arrossego no m’ho impedeix, seré una dels centenars, potser milers de persones que acudirem a veure el concert de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries a la Plaça Sant Jaume de Barcelona. El popular grup de les Terrers de l’Ebre celebra a les Festes de la Mercè els seus 20 anys de carrera artística, i ho fa també amb un nou disc, titulat, com no?, 20 anys, que espero poder escoltar aviat per comentar-lo. Tanmateix, he pogut escoltar ja algunes de les noves cançons, com Les aubades d’ahir i de sempre o La jota viatgera, en diversos concerts aquest estiu. Fidels al seu estil, continuen fent-nos riure tot denunciant els abusos del poder i la imposició d’un concepte materialista i deshumanitzat de modernitat, tot enriquint la música popular que interpreten —jotes, fandangos, boleros…— amb sonoritats i referències contemporànies d’arreu.
Va ser aquest toc musical diferent el que va fer que m’apropés al treball dels Quicos fa ara prop de 10 anys. Els vaig veure per primer cop a la televisió, en una emissió tardana del concert al Palau de la Música amb el qual van celebrar els seus primers 10 anys als escenaris. Em van cridar l’atenció les ressonàncies jazzístiques dels solos de guitarra del Jordi Fusté —Varisto, en el seu personatge del Mut de Ferreries— i la riquesa dels arranjaments, que feien que aquelles jotes sonessin tan diferents a les que jo escoltava de petita quan intentava aprendre a tocar les castanyoles.
El meu pare era de la Franja i la meva mare, que havia interioritzat els discursos de patrioterisme folklorista de les monges responsables de la seva educació sentimental —mentre feia de fàmula per a les filles de la burgesia castellanoparlant barcelonesa—, considerava quasi com un homenatge al seu marit empassar-se les sis hores d’avorrida transmissió televisiva de l’ofrena floral a la Pilarica amb que TVE celebrava el Dia de la Hispanidad un any rera l’altre en els primers setanta. Per això, per a mi la jota, fins que vaig conèixer els Quicos, estava a mig camí entre la música de fons d’un reportatge del No-Do, els inefables festivals folklòrics que el Caudillo i Carmen Polo presidien al Santiago Bernabeu —reis sense corona d’un país imaginari on de tant en tant el vell nan cridava “Que le corten la cabeza”, o encara més sovint “Al paredón”— i la veu nasal de l’Aurora Bautista en la seva histriònica interpretació d’Agustina de Aragón. Per a mi la jota era una cançó que feia: “La Virgen del Pilar dice / que no quiere ser francesa / que quiere ser capitana / de la tropa aragonesa.”
Descobrir que la jota va néixer a mig camí entre les Terres de l’Ebre i el Baix Maestrat, amb un peu a cada banda del Riu Sènia, abans d’enfilar-se Ebre amunt cap a l’Aragó, va ser com descobrir que la famosa Agustina es deia Saragossa i Domènech de cognoms —així, amb esses— i que va néixer al carrer de Sombrerers de Barcelona, que la van batejar a Santa Maria del Mar i que es va casar, amb un artiller català —Joan Roca i Vilaseca—, a Santa Maria del Pi. Res és el que sembla (o el que alguns volen que sembli)!
Fa quasi deu anys vaig descobrir que un grup de Tortosa havia fet de la jota la cançó protesta contra el transvasament de l’Ebre, i amb unes lletres i una música que barregen a parts iguals ironia i un punt de melangia romàntica per les coses que ens pren el pas del temps, els Quicos han alimentat l’orgull de pertinença de les gents de l’Ebre. I a la resta ens han ampliat força la perspectiva de la música popular catalana. Per a fer-ho, no només han posat en joc el seu talent musical i literari, sinó que han creat uns personatges entranyables on tots hi reconeixem persones que hem conegut: aquell oncle, aquell avi, aquell veí… a qui ens agradava escoltar, perquè ens connectaven amb un món que era aquí mateix però que ja no podíem veure.
Inspirada per aquests personatges, el 2004 vaig escriure un conte on inventava un tros del passat de Varisto, el Mut de Ferreries, que, com recorda sempre Quico el Célio, un dia va ser el guitarrista de Luis Aguilé. La meva història original incloïa un error de racord, que amablement em va fer notar l’Artur Gaya (alter-ego de Quico el Célio), perquè Varisto, com saben tots els amics dels Quicos, és sord-mut, i jo només l’havia fet mut. Un error que he esmenat en la versió que ara us ofereixo. Si us ve de gust, podeu llegir Lo estrany cas d’Evaristo Fusté a “La Habana”. Jo m’ho vaig passar molt bé escrivint el conte i m’ho he passat molt bé revisant-lo. Una història d’amor i amistat, escrita amb amor per a uns grans amics. ♦
Fa molt de temps que porto ulleres i, des de fa un parell d’anys, progressives; així que conec prou bé com són aquests curts períodes d’adaptació que cal passar quan et canvien la graduació. Però no m’havia trobat mai fent l’esforç d’acostumar-me a una graduació que, per error, m’havien augmentat massa. Més enllà del mal de cap, les molèsties als ulls i una certa sensació de vertigen, el que em va impactar (i em va fer adonar que alguna cosa no anava a l’hora) va ser que els objectes quotidians canviessin de forma: la pantalla de l’ordinador va deixar de ser un rectangle per a convertir-se en un trapezi, les paelles van deixar de ser rodones per a fer-se ovalades i jo tenia la impressió d’haver-me fet petita perquè totes les taules semblaven haver crescut del cantó on jo seia.
El que més espanta quan et passa una cosa així és que tot i que el teu cervell sap que les coses no tenen aquella forma, el teu cos reacciona al que veu, no al que sap. Tens la impressió d’estar tocant una taula inclinada, tot i que està tan plana o tan torta com sempre; i toques fora de lloc, perquè no saps calcular bé les distàncies.
L’anècdota m’ha fet pensar en les obsessions i les manies que es posen davant de la nostra vista i filtren la realitat com si fossin unes ulleres mal graduades. Idees que ens obsedeixen, temors i falses seguretats, prejudicis i desitjos, que no ens deixen veure les coses com són, sinó com voldríem que fossin o com ens fa por que siguin. Les ideologies també poden ser unes ulleres que distorsionen la realitat, i ho són sens dubte les més extremistes, tot i que en el camp de la política el que hi ha és molta hipocresia, i ja se sap que no hi ha ningú més cec que el que no vol veure. Però no vull parlar de política. Tot i que avui és un dia polític com pocs, un dia de reivindicació del dret a decidir en quina mena de societat volem viure.
Escric mentre miro la televisió i veig com es forma poc a poc la Via Catalana, i m’emociono observant aquest moviment cívic espectacular. Observo, esperant veure la meva filla i la meva germana, que es donaran la mà a 300 km de distància l’una de l’altra. M’emociono i, tot i que no ho havia vist així durant molt de temps, penso que avui la reivindicació de la independència és l’única via amb la que podem avançar cap a la Catalunya que volem; com estic convençuda que aquest procés estar cridat a ser un revulsiu per una Espanya que no ha aconseguit alliberar-se del llast de l’autoritarisme. La trista anècdota de la prohibició de la cadena humana al País Valencià és bona prova que més enllà de l’Ebre hi ha una malaltissa confusió entre poder polític i autoritat de quarter.
Estic aquí perquè estic enfeinada i exhausta pel projecte en el qual treballo —que més que unes ulleres mal graduades és com unes ulleres de cuir de les que porta el bestiar per no distreure’s mirant a dreta i esquerra— i no tinc ni temps per pensar en les velles obsessions. Però quan m’aturo un moment per escriure aquí i mirar totes les coses extraordinàries que passen al meu voltant, em dóna la impressió que m’he passat molt de temps mirant a través d’una lent —feta de sentiments i desitjos equívocs— que distorsionava la realitat. Potser és temps de tornar a mirar sense cap vidre.
Escrit(o)s (im)prescindibles 