Els que llegiu aquest blog ja sabeu que el meu cavall, el Whisky, va patir una lesió a mitjans 2012 de la que ens pensàvem que no es podria recuperar (Males notícies), però a la que va sobreposar-se amb un treball lent i sense presses (Perseverança). Malauradament, les articulacions del meu cavall són febles i, amb el pas del temps i l’exercici, han tornat els problemes. No és una lesió mal curada, sinó una manca de cartílag que es va agreujant i, per això, no hi ha cap altra opció que retirar-lo definitivament de la vida esportiva. Està sa i segueix tenint el millor caràcter del món, però no se’l pot muntar.
Whisky (12-4-14)
Seria, tanmateix, un gran company per un altre cavall que visqués sol —els cavalls necessiten estar en grup— o podria fer un gran paper en un centre d’equinoteràpia, on pogués estar en contacte amb persones, que li encanta, però on no hagués de fer gaire exercici (com a molt algun passeig al pas portat de la corda).
Així que li estem buscant casa. El Whisky té 13 anys i, per tant, n’hi queden ben bé 11 o 12 de vida, i el que ens preocupa és trobar-li un lloc on pugui passar tot aquest llarg temps, estimat i sense que se li exigeixi una feina que, malauradament, ja no pot fer. Si jo tingués la casa al camp que sempre he somniat, amb terreny per fer-li un paddock on pogués viure feliç, no tindria cap dubte a quedar-me’l, encara que no el pogués muntar, però l’hípica on viu ara no és adient per a un cavall en la seva situació. El box ampli on s’allotja i la petita pista on, a mode de paddock, el deixem anar unes hores cada matí estan bé per a un cavall que fa exercici intens amb regularitat, però no per un al qual no podem ni donar-li corda.
Així que, ja ho sabeu, si coneixeu alguna persona o entitat que cregueu que pot estar interessada en acollir el Whisky, no dubteu a dir-m’ho. Té les vacunes al dia i els papers en regla i com mostra la fotografia, feta ahir al matí, té un aspecte immillorable.
Avui la meva filla ha marxat cap al Regne Unit, a passar-hi una temporada treballant com a au pair per millorar el seu anglès. Segur que serà una gran experiència per ella, n’estic convençuda, i que li anirà molt bé per madurar, però no puc evitar sentir un run-run d’inquietud. Fins que no t’hi trobes penses “quina bestiesa, per què m’hauria de fer patir?”, però quan arriba el dia de la marxa se’t fa un nus a l’estomac i et venen al cap tot d’idees absurdes.
D’altra banda, ho confesso, sento una sana enveja dels joves d’ara, malgrat la percepció general que ho tenen molt difícil, amb les altes taxes d’atur i la frustració que sovint produeix haver-se preparat per a una carrera que potser no es podrà exercir mai. Però aquests riscos també els afrontàvem quan jo tenia l’edat de la meva filla (del 75 al 85 aquest país va estar molt distret amb la Transició política, però les perspectives econòmiques no eren pas les que es van viure del 85 al 95) i, en canvi, nosaltres estàvem molt menys preparats que ells, aleshores viatjar era més car i complicat, i la interconnexió global no ens la podíem ni imaginar. Ara, mentre escric això, puc rebre whatsapps de la meva filla des d’UK, mentre una amiga em comenta des del Canadà el Twitter que he enviat des de l’aeroport.
El run-run és, en part, el resultat de no acabar de tallar mai el cordó umbilical, que mantenim viu gràcies a l’electrònica. Per això és bo que ells —els nostres fills i filles— i nosaltres —pares i mares runrunejants— aprenguem aviat a portar bé la separació (ells a ser menys dependents i nosaltres a no sobre-protegir-los).
Separar-se per viatjar i viure un temps en un país estranger afegeix l’avantatge de començar ben aviat a conviure i acceptar la diversitat. Malgrat la voluntat de tota mena d’apocalíptics d’aixecar barreres i de tancar-se al voltant de vanes il·lusions de “puresa”, el món futur serà mestís o no serà, i serà plural, malgrat les dinàmiques d’uniformització cultural que propicia la globalització. I sí, sento una sana enveja d’aquests joves que tenen a les seves mans el futur d’un món tan ple de reptes, tant de coneixement acumulat per afrontar-los, i eines científiques i tecnològiques tan impressionants i quasi inimaginables fa 30 anys.
Des de la finestra de la meva habitació veig caure la neu i, quan s’aclareix una mica la boira, el poble que hi ha sobre la muntanya del davant, a l’altra banda de la vall. Neva des d’aquest matí i, poc a poc, tot el paisatge s’ha anat cobrint de blanc. Resultaria bucòlic si no fos una mica frustrant, perquè el que volíem aquests dies era esquiar. Avui calia posar cadenes per arribar fins a l’estació, a menys de 10 km, i les condicions a dalt eren prou dolentes com perquè em fes enrere de conduir sobre la neu, que em costa i em fa por.
Malgrat tot, el paisatge està preciós, com en un Nadal de conte. Els camps, els camins, les teulades i els arbres que veig des de la finestra acumulen ja 5 o 6 centímetres de neu, i els cavalls i les vaques s’han quedat immòbils com estàtues, esperant que passi el mal temps. Les volves blanques segueixen caient a poc a poc, i des de la comfortable escalfor de la casa penso en com n’havia de ser de dura la vida en aquestes terres en els temps del meu rebesavi Castellarnau i del meu rebesavi Cuberes.
Miro caure la neu i penso en el projecte de casa que tinc a pocs quilòmetres d’aquí i en el projecte de vida tant de temps ajornat. M’imagino a mi mateixa mirant caure les volves de neu des d’un altra finestra, en una casa semblant a aquesta, en un poble semblant a aquest, i em pregunto si no seria ja hora de posar fil a l’agulla i portar els somnis a prop de la realitat.
Sento que els meus rebesavis del Pallars i els avis de l’Alta Ribagorça s’inquieten dins de la tomba i em pregunten: Vols dir? I segurament tenen raó de mirar-s’ho amb un cert escepticisme. Però el que ells no saben és com m’enyoro de tenir un poblet nevat i un arbre i uns camps i unes vaques davant de la finestra, enlloc de tenir un pati de veïns, tres balconades, el pati d’una escola urbana, envoltada de filats de ferro i carrers plens de cotxes. I, de fet, em puc passar setmanes que el meu únic paisatge és la pantalla de l’ordinador i el veí del davant en el tren que em porta de Terrassa a Barcelona, però quan aixeques la vista, dóna gust veure alguna cosa que no sigui totxo i asfalt.
Per això, tots els caps de setmana m’escapo corrents a l’hípica casolana i familiar on viu el meu cavall i que sembla amagar-se de la ciutat que l’envolta. En sents els sorolls llunyans (el tren, les motos, els cotxes…), però a la pista o passejant, pots arribar-te a imaginar a quilòmetres de distància.
Aquí al Pallars hi ha, n’estic segura, totes les coses que m’agraden per viure-hi a prop, estiu i hivern, però posar en marxa un nou pla de vida requereix un esforç que només algunes persones són capaces d’assumir. No sé si sóc una d’elles.
Demà dilluns, si el fort grip que arrossego no m’ho impedeix, seré una dels centenars, potser milers de persones que acudirem a veure el concert de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries a la Plaça Sant Jaume de Barcelona. El popular grup de les Terrers de l’Ebre celebra a les Festes de la Mercè els seus 20 anys de carrera artística, i ho fa també amb un nou disc, titulat, com no?, 20 anys, que espero poder escoltar aviat per comentar-lo. Tanmateix, he pogut escoltar ja algunes de les noves cançons, com Les aubades d’ahir i de sempre o La jota viatgera, en diversos concerts aquest estiu. Fidels al seu estil, continuen fent-nos riure tot denunciant els abusos del poder i la imposició d’un concepte materialista i deshumanitzat de modernitat, tot enriquint la música popular que interpreten —jotes, fandangos, boleros…— amb sonoritats i referències contemporànies d’arreu.
20 anys dels Quicos
Va ser aquest toc musical diferent el que va fer que m’apropés al treball dels Quicos fa ara prop de 10 anys. Els vaig veure per primer cop a la televisió, en una emissió tardana del concert al Palau de la Música amb el qual van celebrar els seus primers 10 anys als escenaris. Em van cridar l’atenció les ressonàncies jazzístiques dels solos de guitarra del Jordi Fusté —Varisto,en el seu personatge del Mut de Ferreries— i la riquesa dels arranjaments, que feien que aquelles jotes sonessin tan diferents a les que jo escoltava de petita quan intentava aprendre a tocar les castanyoles.
El meu pare era de la Franja i la meva mare, que havia interioritzat els discursos de patrioterisme folklorista de les monges responsables de la seva educació sentimental —mentre feia de fàmula per a les filles de la burgesia castellanoparlant barcelonesa—, considerava quasi com un homenatge al seu marit empassar-se les sis hores d’avorrida transmissió televisiva de l’ofrena floral a la Pilarica amb que TVE celebrava el Dia de la Hispanidad un any rera l’altre en els primers setanta. Per això, per a mi la jota, fins que vaig conèixer els Quicos, estava a mig camí entre la música de fons d’un reportatge del No-Do, els inefables festivals folklòrics que el Caudillo i Carmen Polo presidien al Santiago Bernabeu —reis sense corona d’un país imaginari on de tant en tant el vell nan cridava “Que le corten la cabeza”, o encara més sovint “Al paredón”— i la veu nasal de l’Aurora Bautista en la seva histriònica interpretació d’Agustina de Aragón. Per a mi la jota era una cançó que feia: “La Virgen del Pilar dice / que no quiere ser francesa / que quiere ser capitana / de la tropa aragonesa.”
Descobrir que la jota va néixer a mig camí entre les Terres de l’Ebre i el Baix Maestrat, amb un peu a cada banda del Riu Sènia, abans d’enfilar-se Ebre amunt cap a l’Aragó, va ser com descobrir que la famosa Agustina es deia Saragossa i Domènech de cognoms —així, amb esses— i que va néixer al carrer de Sombrerers de Barcelona, que la van batejar a Santa Maria del Mar i que es va casar, amb un artiller català —Joan Roca i Vilaseca—, a Santa Maria del Pi. Res és el que sembla (o el que alguns volen que sembli)!
Fa quasi deu anys vaig descobrir que un grup de Tortosa havia fet de la jota la cançó protesta contra el transvasament de l’Ebre, i amb unes lletres i una música que barregen a parts iguals ironia i un punt de melangia romàntica per les coses que ens pren el pas del temps, els Quicos han alimentat l’orgull de pertinença de les gents de l’Ebre. I a la resta ens han ampliat força la perspectiva de la música popular catalana. Per a fer-ho, no només han posat en joc el seu talent musical i literari, sinó que han creat uns personatges entranyables on tots hi reconeixem persones que hem conegut: aquell oncle, aquell avi, aquell veí… a qui ens agradava escoltar, perquè ens connectaven amb un món que era aquí mateix però que ja no podíem veure.
Inspirada per aquests personatges, el 2004 vaig escriure un conte on inventava un tros del passat de Varisto, el Mut de Ferreries, que, com recorda sempre Quico el Célio, un dia va ser el guitarrista de Luis Aguilé. La meva història original incloïa un error de racord, que amablement em va fer notar l’Artur Gaya (alter-ego de Quico el Célio), perquè Varisto, com saben tots els amics dels Quicos, és sord-mut, i jo només l’havia fet mut. Un error que he esmenat en la versió que ara us ofereixo. Si us ve de gust, podeu llegir Lo estrany cas d’Evaristo Fusté a “La Habana”. Jo m’ho vaig passar molt bé escrivint el conte i m’ho he passat molt bé revisant-lo. Una història d’amor i amistat, escrita amb amor per a uns grans amics. ♦
Escrit(o)s (im)prescindibles 