Aigues braves

Hi ha temporades en la nostra vida en les quals és difícil no tenir la sensació que baixes a tota velocitat per un torrent d’aigües braves. Tot passa molt de pressa i, a força de batzegades, tan violentes com involuntàries, acabes masegat, a més de mullat, t’hi posis com t’hi posis.

Deixar-se anar no és la solució: cal remar per anar redreçant el rumb i evitar les pedres grosses. Però en aquestes circumstàncies, són millors les canoes individuals que les zòdiacs amb una desena de persones, divertides per a una jornada festiva a l’alta muntanya, però difícils de governar si tens un objectiu d’arribada molt concret: no només tens quasi la seguretat que en algun moment cauràs a l’aigua, sinó que a més, si l’embarcació es tomba, tens moltes probabilitats d’acabar amb un cop de genoll o de colze del veí a la boca o als ronyons.

En situacions d’emergència (una baixada imprevista torrent avall), treballar en equip és molt difícil, si no és que has aconseguit abans tenir un grup molt cohesionat. D’equips sempre n’hi ha de dues menes: un grup d’individus molt autònoms amb capacitats complementàries que s’organitzen de forma quasi intuïtiva, assumint cadascú el lideratge d’allò que fa millor, i els escamots que s’organitzen al voltant d’un líder capaç de donar joc a cada membre de l’equip. L’equip ideal és una fusió dels dos: gent autònoma, especialista, creativa i independent, amb un líder que marca el rumb però que deixa fer, i tots, del primer a l’últim, compartint una visió global de la jugada.

El nostre no és un país on resulti fàcil treballar en equip, perquè encara arrosseguem massa trets d’una cultura autoritària i paternalista. Massa sovint es confon liderar amb manar i les decisions es prenen per jerarquia i no per coneixement. En contrapartida, també et trobes a moltes persones que, fins i tot quan tenen el coneixement per evitar que un projecte vagi cap al desastre, no se senten ni legitimades, ni motivades, ni compromeses per fer un pas endavant i expressar la seva opinió o prendre una iniciativa. Sembla com si tenir idees pròpies estigués reservat als que porten l’etiqueta “el que decideix” i que, un cop te la posen, puguis fer fins i tot un ús arbitrari d’aquesta potestat. Però també passa que “fer un pas endavant” implica necessàriament ser capaç de fer una proposta alternativa a allò que qüestionem, fins i tot amb el risc d’equivocar-nos.

Qualsevol generalització és, d’alguna manera, una falsedat, i tot i que em venen al cap molts casos concrets que il·lustren aquestes idees, admeto que poden ser anecdòtics en el conjunt general i que la meva pot ser una percepció esbiaixada. Tot i així, penso que tenim la mateixa necessitat de trobar millors líders que de promoure un major compromís de tothom en la recerca de solucions a tots els nivells. Vivim temps líquids, com diu Zygmunt Bauman, però jo crec que precisament per això no són temps per “anar fent” esperant que algú altre decideixi per nosaltres. El que caracteritza els temps líquids és la incertesa, un entorn canviant que fa difícil, si no impossible, el compromís a llarg termini amb les coses i amb els projectes, però precisament per això fa més important que mai el compromís amb les persones (aquelles del teu equip que se la juguen amb tu baixant en la mateixa barca torrent avall) i amb els valors (adhesió a la feina ben feta, generositat, diàleg, fiabilitat…). Coses que portes a sobre, et porti on et porti el corrent, i que són els millors flotadors si es tomba la barca.

Lluita de dona, lluita de classe

Amnistia Internacional em convida, a través d’una campanya electrònica, a escriure en la seva web sobre la dona o les dones que m’han inspirat, però jo prefereixo fer-ho aquí. El motiu de la pregunta és obvi avui, Dia Internacional de la Dona Treballadora. Amnistia cita Rosa Parks i el seu gest contra l’apartheid nord-americà que la va convertir en símbol de la lluita pels drets civils, i cita Clara Campoamor, la gran defensora del dret al vot femení durant la Segona República i contra una altra dona, Victòria Kent, que s’hi va oposar perquè pensava, molt masculinament, que les dones no estaven preparades i es deixarien manipular pels seus confessors.

No és la primera vegada que em pregunten quina dona m’ha influït més, i indefectiblement la primera que em ve al cap sempre és la meva mare. I no perquè fos qui em va portar al món, que també, sinó perquè va ser ella qui em va transmetre, a través de cada paraula i cada gest, la convicció que valem el que sabem, i que l’única riquesa que realment val —l’única que jo mai podria tenir— era, és el coneixement. Quan la sentia lamentar-se per no haver tingut l’oportunitat d’estudiar més enllà de la primària, la seva em semblava una veu reivindicativa, no sobre la situació de la dona sinó contra la pobresa i la manca d’oportunitats de desenvolupament personal en la qual viuen els més pobres.

La meva mare creia fermament en el valor transformador del coneixement i ens animava a l’estudi. Ella creia també en el valor del compromís, en la responsabilitat de donar el millor de nosaltres mateixos, fins al final, quan ens impliquem en un projecte. I també ens va ensenyar que res del que tenim, tangible o intangible, ve donat, que tot ens ho hem de guanyar amb el nostre esforç, però això sí: el dret que t’has guanyat amb el teu treball, aquest és insubornable, no te’l pot prendre ningú.

Tot i que mentre va viure ens discutíem sovint, m’agraden els valors de la meva mare. Al seu record dedico aquesta humil entrada del Dia de la Dona.

Malalties rares

Vaig tant de bòlit que no tinc temps de compartir totes les coses que aprenc, que aquests dies són moltes, perquè estic embolicada recollint dades per un llarg informe del que sóc responsable. Se m’acumulen les notetes agafades a corre-cuita per tot arreu (al mòbil, a la llibreta…) i el poc que aconsegueixo enfilar, lligat sobretot a la feina, ho publico en una altra pàgina, El bloc de Biocat.

Dia Mundial de les Malalties Rares

Són notícies i reflexions sobre biotecnologia, però no són per a experts, així que us convido a llegir-les. Aprofito també per recordar que avui és el Dia Mundial de les Malalties Rares, que afecten a molt pocs en nombre, però d’una forma terrible, perquè sovint són greus i els que les pateixen se senten totalment desemparats davant d’una medicina i una ciència incapaç de donar-los no ja solucions, sinó ni tan sols respostes.

Per trobar respostes tan importants com aquestes, i teràpies que millorin la vida dels afectats, fa falta seguir desenvolupant les biociències i la biotecnologia. I m’agrada la feina que faig perquè penso que aporto un petit gra de sorra a millorar la vida d’algunes persones. Conec a un director d’una empresa biotec que diu que el seu objectiu a la vida és salvar la vida d’un milió de persones i que per això treballa en descobrir nous medicaments. Jo no sóc tan ambiciosa, però m’agradaria pensar que el que faig contribueix a fer millor la vida d’unes quantes.

Em comprometo a posar-me al dia durant el mes de març.

Silencis i pregàries

Quan tanques una etapa —i jo en tanco una a finals d’aquest mes, quan deixaré la presidència d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa després de quatre anys al càrrec—, tendeixes a fer una mirada enrere per revisar el camí recorregut. Jo sempre torno als meus escrits, i no pas només a aquests que comparteixo amb tots vosaltres, sinó a la llarga col·lecció de llibretes que guardo als meus calaixos.

Ahir a la tarda vaig fer aquest exercici. Buscava una llibreta que vaig obrir en assumir el càrrec que ara abandono per anotar-hi les reflexions culturals a les que estava segura que aquesta feina voluntària m’inclinaria. Al contrari que algun dels meus antecessors, convençut que les entitats culturals han d’emetre opinió, jo penso, amb alguns altres companys dels òrgans directius, que una entitat opina a través de les seves activitats; són les persones i, especialment, les que ocupen els seus càrrecs directius les que estan cridades no ja tant a opinar com a reflexionar en veu alta i per escrit sobre l’entorn cultural. Curiosament, l’únic article/manifest publicat durant l’etapa de l’expresident que ara ens critica per massa passius el vaig redactar jo i encara ara, més de 10 anys després, tinc seriosos dubtes que els que el van subscriure l’haguessin assumit en tota la seva extensió.

En qualsevol cas, durant la meva presidència, els articles d’opinió s’han concentrat en el principal problema que vam haver de resoldre: el de la continuïtat als nostres locals, que vam defensar en un judici, que vam guanyar en primera instància, resolució que va ser confirmada per l’Audiència Provincial a primers de 2012. I en coses prosaiques, com defensar la pintura de la façana destruïda per l’estultícia d’uns propietaris desaprensius. La quotidianitat en temps difícils se’ns ha menjat literalment l’heroisme ideològic que se’ns reclama.

Ahir, volia escriure un punt final sobre totes aquestes coses i una mica sobre la petita frustració de sentir crítiques permanents dels que no aporten altra solució que els cants de sirena a un suposat passat gloriós, amb un “el que es feia aleshores tenia dignitat i el que ha vingut després ni s’hi acosta”. Però en lloc de fer això, vaig retrobar el meu passat a les llibretes que vaig escriure en paral·lel a l’inici d’aquest blog. Vaig retrobar les pàgines secretes que mai vaig publicar aquí perquè eren pregàries d’amor a un amor impossible.

Amb el pas del temps, els sentiments acaben amarant tot el que escrivim, i també aquest blog és ple de pregàries al mateix déu menor. En parlar-ne en veu alta, sublimem el nostre dolor, les nostres angoixes, la nostra felicitat sabent que, si no les circumstàncies o les coneixences, tots compartim sentiments propers. Però a les llibretes, el dolor és més descarnat, la il·lusió més infantil, la passió més salvatge. No hi ha distància, i la intensitat de la veu —durant 2005 i 2006 vaig escriure pràcticament cada dia— m’impressiona encara. Llegides ara, des del silenci voluntari que m’he imposat, m’aclapara la permanència dels sentiments al llarg de més de vuit anys que han vist com canviava radicalment quasi bé tot en les nostres vides. I no sé si fer-ne una lectura heroica —l’amor etern existeix i jo el conec— o una lectura pragmàtica —els amors impossibles no s’acaben perquè es mantenen a part de les misèries de les nostres vides quotidianes.

Potser ara que deixo el dia a dia als Amics —l’entitat és un d’aquests amors que no deixaré mai del tot— tindré més temps per pensar-hi i decidir quina és la resposta.

Tornem-hi

Et lleves de matí el primer dia després de vacances i t’adones de fins a quin punt el teu cos i el teu cervell han interioritzat algunes accions, alguns gestos, que han esdevingut automàtics i quasi inconscients. Passes pel costat de la ràdio, camí de la cuina, i el teu braç s’allarga per engegar-la, però només hi pares compte quan al cap d’un parell de minuts una notícia et crida l’atenció. Obres la nevera i et quedes mirant estranyament la porta: alguna cosa no rutlla i el “programa automàtic” s’ha aturat. Llavors arriba la consciència i t’adones que no queda suc de taronja. De fet, al prestatge de les ampolles només hi ha un bric de vi per cuinar. T’ajups per obrir l’armari-rebost i comences a buscar… suc, llet… i és aleshores que t’adones de com n’és de d’hora… Buff, quina mandra haver d’anar a treballar!!!

Al tren tothom fa cara d’haver-se despertat buscant l’ampolla de llet a la lleixa de les llaunes de conserves. Alguns dormen rera unes ulleres fosques i la majoria llegim: pocs diaris, uns quants llibres, alguns e-books, poquetes tablets i molts, molts smart phones. Portem el món a la butxaca, el “nostre” món: el nostre correu electrònic (el personal i el de la feina, que mentre es té esdevé una “segona pell”); el perfil de Facebook i de Twitter; la nostra música preferida; les nostres fotografies; els nostres vídeos… Ens concentrem en la pantalleta i el nostre “pilot automàtic” no ens fa aixecar el cap fins que som a tocar de l’estació de destí. Amb poc esforç i uns auriculars ens podem imaginar que som al saló de casa…

Però no. Una veu metàl·lica ens recorda el nom de l’estació i tots els enllaços possibles. La veu ens enllaça  en una rutina que és, alhora, feixuga i protectora. Passes, com la majoria de dies, per davant d’aquell bar i et reconforta l’olor de cafè. Al quiosc de la cantonada mires de reüll la portada d’aquella revista que de vegades et compres, però decideixes que ja t’ho pensaràs al sortir, si la vols. Recordes un moment els que s’han quedat dormint a casa i sents una petita punxada d’enveja. Respires fons i et fiques a l’ascensor, i penses, alleujat, que avui, amb tan poca gent que treballa aquesta setmana, segur que al bar no s’acaben les pastes de xocolata!

PD: Vaig fer aquesta entrada al tren, mentre anava a treballar, i abans de llegir que al Rodrigo Rato l’han nomenat conseller assessor de Telefònica. Serà per tots els mèrits que jo subratllava en la meva última entrada de l’any passat? Estic escandalitzada. Tant, que em nego a dedicar-li una entrada sencera al tema. Hi ha qui passa a la història per arribar a un càrrec important i exercir-lo bé. Aquest paio passarà a la història per haver-ho fet de malament a pitjor en tots els càrrecs que ha ocupat. Aquesta setmana l’han nomenat, fins i tot, “el cinquè pitjor directiu del món”!!! I li segueixen donant càrrecs, mentre gent amb força més talent es mor de fàstic o no té feina. Quin país!!!