Entre l’espill blau i el vellut verd

Entre l’espill blau i el vellut verd

He tornat al Delta, a buscar un tros d’ànima que se’m va quedar presa entre les fustes eixorques d’un barca esventrada i oblidada en un aiguamoll.

Hi he tornat en primavera,  i m’han enlluernat els reflexos titil·lants dels espills blaus que ens rebien, a banda i banda del camí, fent-nos sentir que el món s’havia girat cap per avall i que caminàvem pel cel. Pels senders, entre els arrossars negats d’aigua de vida, només s’escoltava el brunzir dels insectes i el repic sec dels cascs dels nostres cavalls i, allà lluny, una màquina fosca i gegantina seguia els homes menuts —com un Gulliver encantat pels homenets de Liliput— que la duien de camí en camí i de camp en camp per plantar la vida sota l’espill blau.

En primavera, el Delta és un horitzó infinit d’aigua soma, un mirall que reflecteix el blau del cel i es fon, en la llunyana línia de l’horitzó, amb el blau del mar; un espill tou que vibra com la corda d’una guitarra que toquessin els déus.  Continua la lectura de “Entre l’espill blau i el vellut verd” →

Emocions

Emocions

En poques hores m’he emocionat profundament dues vegades. La primera va ser ahir a la nit, llegint la felicitació d’aniversari —el meu— que la meva filla va publicar a Instagram, sota una fotografia de fa 20 anys. La seva declaració d’amor incondicional és tan sincera i autèntica que no vaig poder evitar que dues llàgrimes em llisquessin galtes avall.

Al migdia havia estat parlant amb unes companyes que no és just, que és inacceptable des d’una perspectiva moral i cívica, que les dones molts cops hagin de triar entre la maternitat i la seva carrera professional. Parlàvem d’investigadores, però podem estendre-ho a totes les professions. La societat no es pot permetre el luxe de desaprofitar el talent de milions de ciutadanes actives, però tampoc es pot permetre el luxe que elles no visquin una maternitat plena i satisfactòria, perquè aquesta és la condició sine qua non per comptar amb futures generacions de ciutadans i ciutadanes compromesos i participatius. Continua la lectura de “Emocions” →

Torna l’estiu

Torna l’estiu

Caminava per la ciutat. Passeig de Gràcia amunt, la maniquí de l’aparador de Chanel em va fer pensar en les odalisques —setí morat i perles—, a Pronovias hi havia el vestit de Josefina, emperadriu de França, i a Gucci, un vestit que podria haver dut Grace Kelly un estiu assolellat a Montecarlo.

A cada semàfor m’havia d’aturar al costat del ressò estrident de l’anglès mastegat com un xiclet de tres noies nord-americanes. Vaig accelerar el pas per avançar-les i vaig acabar entre una cinquantena d’adolescents, alts, rossos i de mirades líquides, que havien ocupat la vorera davant de la Pedrera i que es reconeixien els uns als altres tot lluint un mocador rosa nuat al coll —que feia joc amb les seves galtes enceses per un sol insòlit nord enllà. Continua la lectura de “Torna l’estiu” →

Una gota de silenci

Una gota de silenci

Visc amagada en un silenci que és com una gota d’aigua suspesa en l’extrem d’una fulla. El meu silenci vibra amb la tremolor de la branca agitada per l’aire; absorbeix la llum i la descompon en colors brillants: groc, vermell, morat, blau, verd…

Minúscula, microscòpica, tanco els ulls i m’enfonso en el meu silenci líquid que s’empassa totes les paraules. Com un peix, obro i tanco la boca, en un gest totalment mut, i ja no sóc només silenciosa, sinó també transparent. El món mira a través meu sense advertir-me i jo ja no miro el món, sinó el seu reflex brillant sobre el mirall titil·lant que és la tensa superfície de la meva gota d’aigua.

Amagada dins de la meva gota de silenci tinc una estranya sensació de felicitat. Tanco els ulls i dins la meva gota hi entra el món sencer.

Vaig escriure aquestes paraules la nit de Cap d’Any. Volia explicar-vos, explicar-me, el meu llarg silenci. Però un cop més em vaig quedar arraulida dins del meu refugi sord, un espai on les paraules del món només hi arriben com un murmuri llunyà, com una fressa de vegades inquietant, però molt més sovint només incòmoda. Continua la lectura de “Una gota de silenci” →

Bones Festes!!

Per un 2017 on el meu nou projecte professional em deixi una mica més de temps per reflexionar i escriure i compartir-ho amb vosaltres des d’aquest blog!!!! Ara, amb just 4 mesos, és com un nen petit que cal ensenyar a caminar.

nadala2016