La roda dels dies m’arrossega i em roba el pensament i les paraules, però algunes es queden enganxades a les branques de la vida, com els flocs de llana que el ramat deixa penjant dels esbarzers. Són pensaments i paraules esfilagarsats, atrapats al vol en una pantalla líquida entre Hospital General i Mirasol, o entre Les Planes i Peu del Funicular, que trobo ara abandonats a la rebotiga d’aquest blog. Són esquinçalls d’emocions que tinc ganes de guardar i compartir.

L’endemà d’assistir a una nova sessió de La Deu de les Veus: “Animals poètics”, a la Nova Jazz Cava, vaig escriure:

Anar a un recital de poesia és com llençar-se a una piscina de plomes. Tens la sensació que flotes en la lleugeresa de les paraules i sovint aquestes t’acaronen amb la suavitat del plomissol, però també, de tant en tant, el canó dur d’una penna t’esgarrinxa la pell i t’inquietes a la teva cadira, com si la punxada fos una descàrrega elèctrica que hagués encès un llum d’alerta dins teu.

Ho sentia així mentre escoltava les veus de Martí Purull, Esther Cánovas, Cristina López i Ernesto Frattarola recitant uns poemes, on percebia imprevisibles i breus reflexos dels meus propis pensaments: el desamor que neix quan les paraules no troben el camí del diàleg, la perplexitat davant d’un món a voltes ferotge, el replegament sobre la pròpia soledat, la fe en la vida que esclata en la natura, l’enuig amb les cotilles que la societat ens imposa… És com mirar giravoltar les peces d’un mòbil i veure brillar espurnes de llum en els mirallets que ballen moguts per l’aire. Llavors, impensadament, un raig t’enlluerna.

Torno a escriure al tren. Entre Sant Cugat i Mirasol, recupero de la rebotiga el record d’un matí de contradiccions, entre la diversió per un país de pandereta i l’angoixa per un amic.

Avui les xarxes van plenes dels comentaris sobre l’entrevista al vicepresident Junqueras a TV3 i sobre la broma telefònica que els animals de Ràdio Flaixbac li van fer a Mariano Rajoy, i jo, en canvi, només penso en el meu amic pelut, el Flok, que està convalescent en una clínica veterinària.

Al meu gos el van haver d’operar ahir d’urgència perquè tenia un cos estrany bloquejant-li els budells, que ves per on va resultar ser un pinyol de préssec que s’havia empassat fa mesos. Sembla que va quedar-se enganxat a l’estómac, fins que de sobte, tot buscant el camí de sortida, es va convertir en un tap mortal.

Mentre escoltava ahir la nit Oriol Junqueras (com algú ha escrit, imparable davant d’una pissarra amb un guix a la mà) pensava que aquest pinyol de préssec que quasi em mata el gos és una excel·lent metàfora del procés. Catalunya s’ha empassat molts pinyols (transferències que no han arribat, sistema de finançament injust, arbitrarietat en les decisions polítiques del govern estatal, actituts perdonavides imperdonables en uns gestors públics…) i arriba un moment que, si no vols morir, has de recórrer a una cirurgia dràstica.

D’aleshores ençà, encara han passat més coses. Se’n va anar la Muriel Casals, i em va impressionar, perquè ens consta acceptar que un fet banal —una empenta i una caiguda al carrer— pugui tenir conseqüències tan tràgiques. I ens recorda el filosòfic “no som res”.

D’altra banda, a l’Estat sense govern que és aquesta Espanya cada cop més estranya, continuen unes negociacions en les que sembla que Catalunya ja s’hagués separat de l’Estat, perquè quasi tots els que negocien afronten la voluntat independentista d’almenys la meitat dels catalans negant-la, i contemplen l’opció del referèndum com un anatema religiós més que com una eina política. Algú (en Basses) ha dit que discuteixen un model d’Estat més que un Govern, però dissenteixo, perquè de model d’Estat, sobre la taula només n’hi ha un: centralista i carpetovetònic. I, si t’ho mires des d’aquí, opinis el que opinis sobre el futur de Catalunya, te’n sents exclòs, perquè els discursos es mouen entre la defensa de la poltrona i la defensa de la bandera, com si un país no fos la gent que hi viu.

Una dona em deia fa poc que la veïna tenia por —no em va aclarir ben bé de què— i que el seu home pensava que calia que el Rei donés un cop de puny sobre la taula (!). La gent que diu això és de la meva edat, ja eren adolescents quan va arribar la democràcia, haurien d’haver entès millor que les generacions posteriors el valor de la democràcia, fins i tot imperfecta. Però enyoren l’ordre de caserna dels 40 anys d’autoritarisme i l’atonia política dels 40 de post-franquisme mal resolt. Una democràcia en la qual els barons del PSOE tenen més sintonia amb els barons del PP —un partit ple de cràpules i corruptes, amb uns lideratges que es mouen entre el mesianisme d’Aznar, la inanitat de Rajoy i l’estil Sección Femenina de Sàenz de Santamaria— que amb Podemos está malalta de base. Copiar les formes del poder de la vella aristocràcia té això: acabes fent una política de classes a la inversa.

Al final, l’entrada m’ha quedat força seriosa. Hauré de tornar a escriure més sovint perquè em surtin uns textos més espurnejants!