De vegades tinc la sensació que la vida és un concert estrany, amb molts grups i orquestres tocant alhora i trepitjant-se els uns als altres, en un poti-poti desafinat.

Aquests dies em sento superada per la música fúnebre que arriba de Gaza i d’Ucraïna, per la intransigència política que es resol en violència i pels interessos econòmics i la corrupció que alimenten conflictes armats que s’acarnissen sobre els més febles.

Miro la nena bufona que es menja un croissant davant meu al tren, la seva pell tan suau, els seu somriure dolç i confiat, i penso en tants nens que pateixen, allà entre les trinxeres i les runes, i aquí, en cases sense amor, en els expedients de funcionaris desafectes, nens que són un ‘cas’ en lloc de ser una ‘persona’. I és com si per sobre de la fanfàrria centreuropea sentís un quartet de cordes desafinades, com esgarrips de gat de carrer.

La música ens inspira i ens reconforta, però també té el poder d’inquietar-nos, d’anticipar l’angoixa i la tristor. Això ho saben bé els directors de cinema i ara és com si un especialista en pel·lícules de terror estigués creant l’ambientació propícia per a l’aparició del monstre. En l’horitzó hi ha ogres globals (uns amb balalaiques, d’altres amb quipà, d’altres amb kufiyya…), però també bestiari hispànic (minotaures perduts en el laberint que han construït al voltant nostre) i uns quants homes del sac que volen fer-nos sentir com si fóssim nens esporuguits a la seva mercè.

Sobre aquesta música macabra sona, ara i adés, una música alegre, de festa i ball, que m’ho fa oblidar tot, que s’imposa sobre tots els concerts desafinats de l’entorn. Però encara més sovint sento les notes esparses d’una balada melangiosa, que es barreja amb el guirigall general per enfonsar-me més en la confusió i la inquietud. En aquests moments em sento, sobretot, impotent: què podria fer per ajudar els nens, les dones, el homes que pateixen a Palestina o a Ucraïna, què per tants i tants que pateixen a l’Àfrica, a Amèrica o aquí al costat? He treballat quasi 15 anys en una ONG, en segueixo sent sòcia malgrat les decepcions (ni totes les decisions són igual de bones, ni és suficient la bona voluntat per a problemes que requereixen solucions complexes, ni totes les persones tenen el mateix compromís ètic i professional…), i ho sóc perquè segueixo creient que la summa de moltes petites accions bones pot aconseguir grans canvis positius. Tanmateix, quinze anys et donen també una mesura bastant exacta dels límits d’aquestes accions davant dels grans interessos econòmics i polítics, i en front de la pervivència dels discursos que justifiquen la violència i la guerra.

I també em pregunto què podria fer per als que tinc més a prop, i tampoc trobo resposta. En mig d’aquest estrany concert, reflexiono sobre el futur i m’adono de nou que ara mateix les respostes no són a les meves mans, ni en el terreny personal, ni en el professional. De vegades em fa por que aquesta incertesa sigui l’únic destí, i m’agradaria pensar que no em passaré la resta de la vida esperant unes respostes que no arriben.