Quan era jove i prepotent, recordo haver-li dit a una amiga lletraferida, mentre l’ajudava a endreçar els centenars de volums de la seva biblioteca, que m’estimava més “viure la vida, que no pas llegir-la en un llibre”. Tanmateix, amb el temps vaig deixar de pensar que la vida que valia la pena era fora de les paraules. D’alguna manera, posar per escrit els pensaments i les vivències que tenim els fa més reals, més consistents, els preserva del desgast del temps i la memòria, i és llegint el que han escrit d’altres —ja sigui crònica o ficció— que, de sobte, entenem el sentit d’aquell malestar que ens rosega o que descobrim una emoció que no havíem pogut ni imaginar abans.

No sé si val per a tothom, però la meva vida real s’amaga entre les paraules que escric. Potser és perquè, de vegades, la vida física —com dir-li, si no?— em desborda, em perd per camins pels que no voldria haver hagut de passar i perquè les meves emocions m’aclaparen, fins i tot em paralitzen, i a voltes m’encenen i em llencen com una bala perduda contra el món. Escrivint puc donar un sentit als meus sentiments extraviats, les paraules esdevenen un agafador que evita que caigui pel fosc forat de la depressió. Hi ha paraules, com aquestes, que comparteixo amb tothom, n’hi ha que són només per a mi. I jo visc entre totes elles.

En tinc la casa plena de paraules (ara la meva biblioteca ja és quasi tan gran com la d’aquella amiga del primer paràgraf) i carrego allà on vaig llibretes i artefactes electrònics per envoltar-me de mots i recollir-ne de nous. Per això vaig demanar als Reis “un sac ple de paraules”, però no em devia haver portat bé, perquè no me’n van deixar cap, i ara sento que no sé com escriure res que faci feliç als infeliços, res que ajudi als que necessiten socors, res que que porti alegria als trists i alleugi les ànimes feixugues pel pes de la culpa o de la solitud.

Potser el problema, se m’ha acudit de sobte, és que les paraules són com pells buides que adopten la forma del farcit de la vida i que cal estar molt atent per alimentar-les amb passió i no fer-les servir d’amagatall. Jo visc entre les meves paraules quan visc, però també puc fer falses parets de pellerofes mortes i provar d’amagar-m’hi darrera per no haver d’enfrontar la vida. Potser no em manquen paraules, sinó la sang i la carn i l’amor per omplir-les de vida.

Per a ser un bon escriptor cal estimar molt els éssers humans i estimar-los tal com són, amb la seva grandesa i la seva mesquinesa, amb la seva santedat i els seus pecats. Ho vaig pensar, de nou, mentre llegia Canadà de Richard Ford, un escriptor que m’entusiasma des que vaig començar a llegir les seves novel·les i les seves narracions a principis dels 90. Llavors vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar-lo (“Ford, un nòmada davant del drama de les vides petites”, Diari de Barcelona, 18-4-1990) i em va fascinar la seva exploració dels motius per l’esperança en les vides més dures i, aparentment, sense ideals, una esperança i uns ideals que, al final, es resumeixen en l’amor. I per a trobar l’amor, per a distingir-lo entre els enderrocs de les vides petites, cal estimar. Potser jo no estimo prou?

Tots busquem l’amor, però, de vegades, el que trobem és la primavera. Un esclat de llum i colors i olors que s’obre pas entre les tardes de cels ennegrits per ruixats imprevists. La vida ens esclata a dins a tots —plantes, bèsties i éssers humans— reclamant espai i aire per a treure’s de sobre la carcassa de l’hivern, i sota la llum nova s’intensifica l’escalf dels afectes.

A Colòmbia, tot l’any és primavera, i els núvols i el sol es passen el dia jugant a fet i amagar. Les plantes són exuberants, les tempestes violentes i el cel brillant. I jo em pregunto si és més fàcil o més difícil estimar en una primavera inacabable.