Reorientant el futur

Reorientant el futur

Diuen els experts —jo, de moment, encara estic en la categoria de practicant, però m’hi apropo tan de pressa com puc— que perquè un blog tingui molts seguidors ha d’aportar informació valuosa per als seus lectors.

No sabria dir si és la necessitat de coherència amb aquest pensament el que m’ha mantingut en silenci durant aquests dos últims mesos —un dels períodes d’absència més llargs des que vaig començar a escriure aquest blog, fa 10 anys. Potser només ha sigut la necessitat de clarificar —d’aclarir-me— el panorama després dels abruptes canvis viscuts a la primavera. I a això he dedicat bona part de l’estiu. Continua la lectura de “Reorientant el futur” →

Bateig

Bateig

Una bosseta de confits i una copa de cava. Així vam cloure el bateig de la Sala d’Actes —des d’ara, Sala Joaquim Cardellach— i la Sala d’Exposicions —ara Sala Salvador Alavedra— d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals, que vam celebrar ahir, dissabte de Festa Major, a la tarda.

Vaig tenir el plaer de ser l’encarregada de glossar les figures d’Alavedra i Cardellach, dos estimadíssims ex presidents que ens van deixar: el Salvador ara fa un any; el Quim, el 2002, prematurament. Diverses persones m’han demanat si podien tenir còpia del text que vaig llegir. Aquí sota us deixo sengles enllaços al text íntegre de la glossa i a les estrofes inèdites de La poma —himne no oficial de la Penya del Ximples— que vam cantar tots els assistents, després d’una excelsa interpretació de la lletra de sempre. Continua la lectura de “Bateig” →

El Jordi ve, el ‘Fernàndes’ va

El Jordi ve, el ‘Fernàndes’ va

Hi ha persones tan imprescindibles per fer que les coses rutllin, tan compromeses a fer-les rutllar, tan discretes i modestes en la seva contribució —d’altra banda, infatigable: totes les hores disponibles de cada dia, dels 365 dies de l’any— que, sovint, ens oblidem de donar-los les gràcies.

Una d’aquestes persones imprescindibles, als Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa, és el Jordi Fernàndez, que es va incorporar a l’entitat fa 26 anys, com a vocal del Grup literari Mirall de Glaç, però la contribució del qual va molt més enllà de la literatura (publicacions, concursos literaris, presentacions d’obres i autors, consgrats o novells…), com saben als assidus a les conferències, els regulars de les cantades del Cor Montserrat, desenes d’artistes visuals, músics i creadors multidisciplinars que han participat en alguna de les iniciatives que ell ha organitzat, ha dinamitzat o, simplement, ha fet possible.

Continua la lectura de “El Jordi ve, el ‘Fernàndes’ va” →

A deshora

A deshora

Passo per davant de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona (UB) a dos quarts i mig de deu del mati i el rellotge que llueix a la façana marca dos quarts de dues, d’un dia segurament etern i inacabable. A mi m’agraden els rellotges de carrer —aixecar la vista mentre camines i saber exactament en quina hora vius, sense que et calgui moure el braç per mirar el teu rellotge, ni buscar el mòbil a la butxaca o a la bossa. Els rellotges que són per tot arreu, sempre funcionals, sempre a l’hora, són una de les coses que m’entusiasma de Londres —que m’entusiasmava: fa massa temps que no visito la ciutat i potser la vida líquida també s’ha endut els rellotges britànics pel desguaç de la modernitat.

Camino carrer Sepúlveda enllà i penso en els rellotges que he vist desaparèixer —a la plaça de Catalunya, al passeig de Gràcia— i em pregunto per què no funcionen els que encara romanen a lloc. Potser el rellotge de la UB només està allà aturat per servir de metàfora, per parlar-nos de la paràlisi que afecta el cor de la màquina.

Continua la lectura de “A deshora” →

Això sí es imprescindible

Acabo de llegir el reportatge L’heroi del pian que La Vanguardia li ha dedicat al doctor Oriol Mitjà —un metge d’Arenys que treballa en un hospital d’una petita illa de Papua-Nova Guinea i és investigador d’ISGlobal— i al seu descobriment que un fàrmac (l’azitromicina), que aquí emprem per a la bronquitis i l’otitis, és una cura efectiva per a la malaltia de pian, que es podria eradicar amb una inversió de només 200 milions d’euros.

Darrerament, les notícies relacionades amb recerca, innovació i emprenedoria les publico a un altre blog que he posat en marxa (BioBizNews), que us convido a visitar i a seguir, però és que aquesta història és tan impressionant que em sentia obligada a publicar el meu post  sota el títol im-prescindible.

Continua la lectura de “Això sí es imprescindible” →